divendres, 27 de juny del 2008

COM ESTÀ EL PATI !


Avui he anat a la perruqueria. Cap cosa. Em tenyeixo habitualment i porto els cabells curts, per tant mínim mínim haig d'anar-hi cada tres setmanes.

El que us volia explicar és el següent:
Després de la tronada i plujada d'aquesta nit he pensat que no faria tanta calor pel carrer i aprofitaria per fer la compra fresca pel cap de setmana i de passada aprofitar i arreglar-me els cabells.
He trucat a la perruqueria -una d'aquestes franquícies anomenades- per demanar si tenien molta gent prevista ja que jo volia sortir aviat per poder fer el dinar i endreçar una mica la casa. La noia ha al·lucinat directament! Pot venir ara mateix si vol, m'ha dit. No tenim ningú.
Realment era cert. He arribat als voltants de les onze i durant una hora he estat la única clienta.
Parlant una miqueta amb la noia que m'ha agafat de temes habituals quan no et coneixes (el fanatisme del futbol d'ahir, la música que tenien posada, del temps...) ens hem anat engrescant i acabant parlant de la crisis. De què sinó!
Resulta que demà, darrer dissabte de mes, acomiadan vàries companyes seves. El motiu: preveuen que aquest estiu no tindran tant clients i per si un cas... fora! això sí, els han promés que de cara setembre si la cosa millora tornaran a comptar amb elles.
La noia estava convençuda de que no era res més que una excusa per no pagar les vacances completes i renovar la plantilla a preu més baratet a la tardor. No ho sabrem mai.
Aquesta noia m'ha sentenciat: A veure quan ens adonem que no hi ha classe mitjana. Que només existeixen rics i pobres. Rics que viuen molt bé però queixant-se del que han deixat de guanyar i pobres endeutats. Que vivim per damunt de les nostres possibilitats per poder ser socialment acceptats.
També m'ha dit que un company seu, argentí, ha demanat la capitalització de l'atur per tornar-se'n al seu país. Dient-li que allà viurà molt bé amb aquests diners ja que li allargaran molt més que aquí i que a Espanya constarà estadísticament com un inmigrant menys, per tant contribuirà en l'èxit del Ministeri de Treball. Està convençut de que a Espanya, per experiència, "feta la llei, feta la trampa" i té molt clar que quan se li acabin els diners tornarà un altre cop a aquí.
La perruquera té 31 anys. Viu sola en un petit pis de lloguer a Barcelona. Va estudiar perruqueria per que ho va considerar fàcil. No es queixa del sou ja que veu que cobra "a preu de mercat" Però te por, molta por a perdre la feina ja que, segurament, hauria de tornar a viure amb els pares. No pot tornar a cap país d'origen amb els diners. És d'aquí. Ah! i de ser mare, ni somiar-ho.
En lloc de llegir revistes de xafarderies ens hem consolat una a l'altra dient que "això no pot durar"

divendres, 20 de juny del 2008

QUÈ MÉS ENS HEM DE CREURE?



Petites frases de Celestino Corbacho davant la proposta de treballar 65 hores setmanals:

  1. Se parece más al siglo XIX que al siglo XXI
  2. Creo que es una regresión en la agenda social, me ha sorprendido mucho que se hable de 65 horas laborables a la semana y que además se diga que es un avance social
  3. Es algo que a los ciudadanos y a las ciudadanas les va a costar entender
  4. Que Europa no se sorprenda después si los ciudadanos se distancian cada vez más de la Unión.
  5. La propuesta permite negociar individualmente al empresario con cada trabajador la jornada laboral.
  6. Es una contradicción (la propuesta) ya que una de sus bases debería ser garantizar la salud y la calidad de vida de los trabajadores y trabajadoras
  7. España va a trabajar para que la propuesta sea modificada en su tramitación al Parlamento Europeo y que los eurodiputados tengan en cuenta que el próximo año hay elecciones europeas y tendrán que pedir el voto.

Ara parlo jo:

  • Si ho troba tan fatal, per què no ha votat en contra? No ens féssim malveure oi?
  • Amb l'adopció d'aquesta mesura, fotem enlaire tot el procés històric que ha portat als treballadors a tenir una mica de vida pròpia i no viure només la de l'empresa contractant.
  • El limit de 65 hores setmanals serà un xec en blanc per les empreses. Elles decidiran quantes hores voldran que passi un treballador a les seves dependències (tot i que això no vol dir necessàriament treballar)
  • Diuen que l'ampliació de la jornada ha d'ésser amb el consentiment per escrit del treballador ja que sinó es trobarien en una situació de desproteció.
  • El sindicats espanyols sembla ser que han posat el crit al cel. Jo, personalment no he vist cap gran movilització, tret d'una de mini que va aconseguir CC.OO.
  • Si als països subdesenvolupats es treballa dia i nit a preus d'esclavatge i sense cap dret mínim, no serem pas nosaltres menys?
  • Hem de tenir en compte de que encara que se signin contractes de 40 0 45 hores setmanals, la pràctica habitual és de treballar-ne moltes més pel mateix preu. I no et queixis que ja t'ho han dit verbalment a l'hora de pactar.
  • Una bona manera d'estalviar diners per part de les empreses en hores extres (això qui les cobra) ja que fins 65 h seran considerades jornada ordinària.
  • També he sentit que per protegir als treballadors de possibles presions de l'empresari, la nova legislació contempla que s'ha d'obtenir el consentiment de l'empleat. Que el document tindrà una durada màxima d'un any i mig i no val obtenir-lo en el moment de la signatura del contracte ni durant les quatre primeres setmanes de relació laboral. D'aquesta manera els empresaris hauran de mantenir correctes els registres de les hores treballades per cada empleat.
  • MENTIDA PODRIDA! la realitat és: Has de donar gràcies a Déu per haver trobat una feina de merda. Encara que al contracte posi 40 hores treballaràs les que jo et digui i content, o no veus la cua de gent que hi ha disposada a fer aquesta feina?
De totes maneres s'ha de tenir en compte de que jo no he entès res i el ministre no ha dit res del que hem sentit i llegit.
Ara ens ha sortit un home, Manel Camós Grau, Director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona (no està gens malament el títol) que ho desmenteix tot en una carta a El Periódico, la transcric

"Els 27 ministres de Treball de la UE van arribar a un acord, la setmana passada, sobre la directiva d'ordenació del temps de treball, cosa que significa un avanç dels drets dels treballadors i potencia el diàleg social. Alguns mitjans de comunicació van presentar el pacte com un pas enrere basant-se en informacions errònies. S'ha malinterpretat l'acord dient que suposaria augmentar la jornada laboral fins a 60 o 65 hores setmanals. Res més lluny de la realitat. Unes altres veus suggereixen que aquesta és una nova regla de Brussel.les, quan el text va ser votat pels ministres de Treball --de diferents signes polítics--, sense que cap s'hi oposés. La jornada laboral seguirà limitada a 48 hores, i si alguns països volen establir un màxim per sota d'aquest sostre, ho podran fer. Per tant, cap treballador podrà ser obligat a fer més hores.
El que fa la directiva és fixar un temps màxim de jornada laboral per a les professions que, per la seva naturalesa, poden presentar jornades més llargues (sanitat pública, seguretat i indústria, per exemple). Així, aquests treballadors podran sol.licitar, individualment, quedar al marge del màxim de 48 hores. Per donar-los més garanties i evitar que siguin obligats a firmar la clàusula d'exempció del límit de 48 hores, la clàusula no es podrà firmar durant el primer mes de contracte. Fins ara no hi havia límits màxims de jornada laboral per als que acceptessin treballar més de 48 hores a la setmana. Amb la nova directiva, es fixa un màxim de 60 hores en tota la UE"

dilluns, 16 de juny del 2008

BARCELONA JA TÉ CASTELL !


Ahir, tal com estava anunciat, va ser el dia en que els ciutadans de Barcelona en particular i tots els catalans en general vàrem prendre possessió del castell de Montjuïc.

Quanta gent hi havia!!! Segons el diari unes 40.000 persones. Igual que totes, totes, totes les autoritats progressites (excloeu-hi PP) vaig sentir que era un dia històric. Era la recuperació civil d'un castell tristament famós per l'execució, entre altres, de Lluís Companys.

L'Alcalde de Barcelona tenia al costat al Secretari d'Estat de Defensa (jo com que no em dedico a la política me l'hagués estalviat) Es veu que el Ministerio de Defensa gestionarà el Castell conjuntament amb l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat. No entenc perquè els catalans hem de fer aquesta concesió. Si s'ha traspasat, ja està! Què pinta l'exèrcit ara!

A les 6 de la tarda, al fossat on va ser afusellat Lluís Companys, Raimon va oferir un concert en memòria a totes les persones que van ser sentenciades per la seves idees.

Us deixo un tastet del concert.





.
.
.
.
.
DIGUEM NO (vídeo del Youtube)
Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:
Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.
No,
jo dic no,
diguem no.
Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.
Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

JO VINC D'UN SILENCI (vídeo del Youtube)
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.
Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.
Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.
Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Els canons, quin gran debat! hi ha qui creu que s'han de mantenir perquè formen part de la nostra història i no es pot negar la història. Això és depen de qui i com es miri: Resulta que volguer recuperar la memòria històrica no cal ja que seria remenar el passat i portaria mal rotllo però si hem de treure signes franquistes de pobles i ciutats, aleshores representa que no ho hem de fer perque és negar-nos a la història. Vinga home! ja n'hi ha prou! No cal que ho llencin però que ho posin en un magatzem per si mai han de fer una exposició monogràfica sobre les "coses" que mai s'haurien d'utilitzar.
Ja que acabo de parlar de canons i que el canta-autor que més m'agrada és en Lluís Llach, no podia deixar de "penjar" una cançó que sempre que l'escolto se m'escapen uns llagrimots que no vegis i ara, crec que és oportuna.



CANÇÓ SENSE NOM (ON VAS)


On vas amb les banderes i avions
i tot el cercle de canons
que apuntes al meu poble?
On vas amb la vergonya per galó,
i en el fusell, hi duus la por,
que apuntes al meu poble?
On vas quan ja l'infant
no vol jugar
perquè el carrer
vessa de sang
i ets tu qui l'omples?
On vas quan ja l'infant
no pot mirar
ni el blau del mar
ni aquell cel clar
i ets tu qui el borres?

.
.
.
.Aquesta encerclada sóc jo amb el meu marit.

diumenge, 8 de juny del 2008

EM FELICITO A MI MATEIXA

Avui fa un any que vaig donar el pas de fer-me un bloc.
Jo utilitzava internet a la feina i a casa però mai se m'havia ocorregut fer-me un lloc web ni un bloc. Per què? Algú em llegiria?
Arran d'una xerrada que es feia a Castelldefels per apropar internet a les senyores més aviat grans vaig donar el pas de construïr-me aquest bloc.
M'acabava de quedar a l'atur i el que menys desitjava en aquest món era quedar-me a casa i matar les (poques?) neurones de que disposava. Per tant, mentre no vaig trobar feina i entre currículum i currículum, assistia a totes les xerrades, seminaris, debats... que posaven al meu abast des de l'Ajuntament o entitats col·laboradores. Aquestes trobades son gratuïtes, alguna cosa aprèns i a més a més coneixes gent interessant.
Mai havia estat a l'atur i estic en el món laboral des dels 17 anys. Tastar-ho ara amb 48 anys, dona, sense titulació superior i amb una mega crisi econòmica em supera. Durant aquest any he treballat 6 mesos amb un d'aquells contractes escombraries, malhauradament, famosos i habituals. Espero sortir-me'n d'alguna manera perquè la jubilació que m'espera no és precisament bonica.
Gràcies a aquest bloc us he conegut a vosaltres. Entre tots m'heu obert una finestra d'aire fresc en un moment anímicament baix.
Per tots els que em llegiu i em deixeu comentaris i pels que només em llegiu us convido a postres.
He fet aquest pastís per compartir-lo amb vosaltres. Espero que us agradi.



dimecres, 4 de juny del 2008

COM GENERAR UNA CRISI


..
Tot i que aquest text té molts anys, m'ha semblat que encara és vigent.
.
.
.
Ocurrió en...

Erase una vez un ciudadano
que vivía al lado de una carretera,
donde vendía bocadillos.

Era sordo y, por tanto
no escuchaba la radio.

No veía muy bien
y, en consecuencia,
no leía los periódicos,
pero, eso sí,
vendía buenos bocadillos.

Arrendó un trozo de terreno,
levantó un gran letrero en él
y pregonaba su mercancía
gritando a todo pulmón.

¡ Compre deliciosos bocadillos calientes!
Y la gente compraba.

Aumentó sus adquisiciones
de pan y carne.

Compró una parada mayor
para poder ocuparse mejor de su comercio
y, tanto trabajo tenía, que llamó a su hijo
para que volviera de la Universidad,
donde estudiaba Ciencias Económicas y
Empresariales para que le ayudara.

Entonces ocurrió algo importante,
Su hijo le dijo:
Papá, ¿No escuchas la radio ni lees
los periódicos?
Estamos atravesando una gran crisis.

La situación está francamente mal,
no podría estar peor…

El padre pensó, “Mi hijo está en la
Universidad, lee los periódicos y
escucha la radio. Debe saber de que se habla”

Así que compró menos pan
y menos carne, desmontó el letrero,
dejó el arrendamiento del terreno
para eliminar gastos y ya no
pregonaba sus bocadillos.

Sus ventas disminuyeron día a día.

¡Tenías razón, hijo!
Le dijo al muchacho,
verdaderamente estamos
atravesando una GRAN CRISIS.

Disculpeu la paraula. Volia dir desacceleració econòmica.