dissabte, 25 d’abril del 2009

Lletjor

Arribo a l’estació de Sants amb 5 minutets d’antelació. El meu tren habitual de rodalies surt a les 15:36h.
Baixem tot de gent per les escales d’obra i els tres darrers esglaons se’ns fa molt complicar sortejar-los. Hi ha 3 nois i una noia que els adjectivaré com a “quillos” fent “botellón” Llaunes de cervesa, de coca-cola, brik de vinatxo i un xibeca... també rossegaven amb la boca ben oberta el contingut d’una bossa. Reien, cridaven, s’insultaven i parlaven de “Castefa”
Pujo al tren i el primer que veig és a una dona més o menys de la meva edat la qual adjectivaré d’”eco-progre” molt ben conjuntada i amb complements de paradeta de hippies dels que valen un ronyó. Estava corregint exercicis. Tenia els 2 peus col·locats damunt del seient de davant. La vaig mirar impertinentment (ho faig sovint) es va donar per al·ludida però no va treure els peus, va arronsar les espatlles i amb un “tothom ho fa” va resoldre la situació. Catalana.
A la meva esquerra 3 noies que adjectivaré com “pijo-Bershka” (van de pijes però en baratet) Una va treure un tupper amb amanida russa, una altra un entrepà vegetal que regalimava maionesa i la tercera va decantar-se per una poma i unes galetes integrals. Totes tres van acomodar-se posant els peus damunt del seient de davant i tenint molta cura de no xafar les carpetes i jaquetes que prèviament hi havien deixat. És a dir, embrutaven el bé comú però tenien cura de no embrutar la propietat privada. Catalanes tot i que de parla barrejada amb castellà que és més guai i més tontet.
Cap al meu davant 2 noies i un noi que no adjectivo perquè seria titllada de xenòfoba o racista en aquests anys del "políticament correcte", s’instal·len al vagó i també, com si fos obligat, col·loquen els peus damunt dels seients, inclús molestant-se entre ells. Obren una bossa de pipes gegant i cric-crac, cric-crac. Bona musiqueta i unes quantes pellofes que s’escapen i cauen a terra. Colombians.
De cop i volta se sent un rot fastigós i rialles. Eren els del “botellón” que els tenia bastant darrera meu continuant la festa que havien començat a les escales de Sants. Hores d’ara ja havien llençat les llaunes a terra, i es disposaven a encendre les cigarretes... Un home, després del que ja portava aguantat va demanar-los que sisplau no fumessin. La resposta va ser clar: “Tio, si te molesta te largas”
Les noies del meu costat van escandalitzar-se: “Has vist? Què xungos que són! Quina por i que guarros! Com poden ser així? Yo ni agua!” Jo les miro i els hi dic que cadascú té el seu nivell de mala educació i que mentre critiquen l’incivisme dels “quillos” elles, les “pijo-Berschka”, tenen els peus on no ha de ser-hi. Es posen vermelles com a tomàquets, retiren els peus. D’alguna cosa a servit.
Arribem a Castelldefels, a la que m’aixeco per disposar-me a baixar les 3 “pijo-Berschka” posen corrents els peus damunt els seients mirant-me de reüll i fent rialletes, els “quillos” baixen tots i el primer que fan es escopir al terra, l’”eco-progre” segueix dalt del tren amb els peus al seient del davant envoltada d’altres passatgers que ho accepten amb resignació, el tres estrangers continuen el viatge tal i com l’havien començat amb els peus damunt del seient i menjant pipes.
En un trajecte de 25 minuts (fa deu anys eren 20) pots fer realment un mostreig sociològic.
Es nota que no duia llibre per llegir i vaig dedicar-me a observar. Es nota, també, que el tren no anava ple.
Ser mal educat avui en dia té premi: Fas el que vols, provoques a tothom i ningú et diu res.
La lletjor s’ha apoderat de la societat o la societat està apostant per la lletjor?

dissabte, 18 d’abril del 2009

Una causa de divorci

Joan i Maria estan casats, han passat uns quants anys i Maria vol demanar el divorci per diferències irreconciliables; la convivència no és possible. Maria té la força moral per demanar el divorci: és una dona activa, moderna, solidària i liberal, però Joan no se n'adona. Ell té unes prioritats que no cobreixen les necessitats de Maria. Tot el que guanya Maria ho dóna a Joan. De vegades, ella no té diners ni per cobrir les despeses bàsiques, i reclama el que considera just. Joan li promet que canviarà, però Maria sap que no serà així i que mantenint-se al seu costat no es podrà desenvolupar com a persona. ¿Què ha de fer Maria, continuar sent submisa o demanar el divorci i ser lliure?Ara, per un moment, canvieu el nom de Joan i Maria pel d'Espanya i Catalunya.
Carta d'un/a ciutadà/ana d'Igualada publicada a El Periódico

dimarts, 14 d’abril del 2009

Setmana Santa o Vacances de Primavera...

La cosa pintava malament pel que fa als pronòstics del temps. Realment a mi m'era absolutament igual ja que la idea que em rondava pel cap des de feia dies i dies era la de dedicar tots els dies que pogués a fer una miqueta de cultura i la cultura, que jo sàpiga no està renyida amb les prediccions meteorològiques.
He gaudit de la mateixa quantitat de dies que vaig tenir en tot l’estiu passat i això no es podia malgastar.
Tot va començar el diumenge de Rams anant al teatre Goya a veure “La vida por delante” dirigida per Josep Ma Pou i amb la Concha Velasco d’actriu.
Dilluns i dimarts a treballar i dimecres i dijous vaig dedicar-los a la casa (endreçar, carregar la nevera i el congelador...) i a passar apunts i estudiar una miqueta. Quin totxo que estic feta!! Crec que hi ha coses que per molt d’interès que hi posi no es quedaran mai dins del meu cap.
Divendres, teníem la intenció d’anar al Cosmocaixa per poder veure l’exposició sobre les drogues aprofitant la visita guiada que feien a les 12 del migdia. A mig camí uns amics en diuen que ells també estan interessat en veure-la amb la seva filla. Decidim immediatament deixar-la per l’endemà i enfilem cap el Caixafòrum (sembla que La Caixa ens patrocini. Doncs no!)
Aparquem molt a prop i l’encertem de ple.

Comencen per l’exposició de Miquel Barceló sobre la cúpula de la Sala XX del Palau de l’ONU a Ginebra. És tot un món aquest Barceló. M’agrada.

Després passem a la sala de Joaquim Mir. Exposició important. No hi havia gaire gent i això ens va permetre recrear-nos tant com varem voler en cada pintura.

.

.

.


El super descobriment ve de la mà de Mersad Berber. No n'havien sentit a parlar mai i varem sortir embadalits. A continuació entrem a una sala dedicada a projectes innovadors d’enginyeria i arquitectura on vaig trobar-me una companya de feina. Fora de lloc gairebé no ens coneixem.
Per acabar entrem a l’exposició dedicada a Rafael Zabaleta. Una altra sorpresa agradable.
Buscant un restaurant varem aparcar a prop de la Pastisseria Escribà i no se’ns va ocórrer una altra cosa que entrar a fer fotos de les mones.
Arrodonim el dia dinant a un restaurant xinès (bufet lliure) però que tenen el peix, marisc o la carn en cru per que cadascú ho demani cuinat al seu gust. No està malament...
Dissabte, conjuntament amb amics, ens arribem al MNAC per poder veure l’exposició de Joaquín Sorolla sobre els murals sobre Espanya que va realitzar per l’Hispanic Society de Nova York. Aquí si que estava ple. Podies fer fotos i gravar.


Com que escombro cap a casa deixo el dedicat a Catalunya.

El dia es va anar aguantant (em refereixo a que no plovia) varem decidir anar fins el Poble Espanyol. Una visita rapideta i a dinar. Per la tarda, ja plovent, varem entrar a la Fundació Fran Daurel. Sense gent. Esplaiant-nos amb les obres. Buscant significats, descobrint i redescobrint artistes. Recordant quines pintures t’agraden o et disgusten de cadascú... Tarda magnífica! I contents cap a casa. Al vespre teníem un sopar a casa d’uns amics. També contents: bon menjar, bon veure i el que és més important, bona companyia.
Diumenge descans, anar a recollir la mona a la pastisseria i visita a la família.
Al vespre al cinema. Com que no ens agrada anar als cinemes dels centres comercials, si no volem sortir de Castelldefels quedem limitats a la programació del Cinema Metropol. Ja ens està bé. Entrem a veure “The reader”. Bona pel·lícula.
Dilluns anem a dinar a casa de la meva sogra amb els meus cunyats i nens. Com diu la tradició mengem xai a la brasa amb carxofes després d’un bon aperitiu. En aquella casa ningú és padrí de ningú però les mones van a dojo.
Al vespre el meu marit i jo tornem cap a casa però l’Anna que no n’ha tingut prou marxa al cinema amb una amiga.
Avui, que faig festa, m’he dedicat a fer canvi d’armaris i a aprofitar per desprendre’m de trastos vells o inútils. També he d’anar a entregar un munt de roba que ja no ens posem per vella o per desfasada a una amiga colombiana que l’entrega a diferents congregacions.
Demà a treballar i per la tarda una altra emoció. Entreguen el primer premi de prosa a la meva filla al Palau de Congressos de Montjuïc. He de carregar la bateria de la càmera!

dimarts, 7 d’abril del 2009

Remodelacio (al Gobierno) 2

El post anterior el vaig escriure'l ahir i l'he publicat avui.
Hores d'ara ja està confirmat el nou Govern de l'Estat i realment m'ha xocat el poder que li ha donat el President a la Sra. Elena Salgado. Li estic agraïda pel seu intent d’aconseguir un món sense fum durant la seva etapa de ministra de Sanitat, però com titular d’Administracions Públiques per molt que diguin que ella és defensora de la descentralització de l’Estat, quan es toquen els diners... És seca com un bacallà, però per fer bé la feina no cal ser simpàtica. Espero que estigui a l'altura de la seva responsabilitat i que ho faci tan bé o tan malament com ho faria un home.
Pel que fa a l’ex ministre de Sanitat Sr. Bernat Soria, personalment, el trobava coherent. No li veig la necessitat de canviar-lo per la senyora Trinidad Jiménez. Ella no té cap experiència en la feina que farà. Veurem! D’entrada, pobra dona, l’accent de Màlaga fa que em desconnecti quan parla.
La ministre de cultura, Sra. Angeles González-Sinde: Només la conec dels premis Goya i per ser la presidenta de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques tot i que a la xarxa la posen a parir. No m’estranya tenint la benedicció i satisfacció de l’SGAE . De l’anterior no tenia res a dir.
Pel que fa a José Blanco, la meva percepció és que sempre ha estat ell el President del Govern. És que no es pot ser la ma dreta de ningú! No li conec estudis (requisit indispensable per qualsevol feina amb un mínim de remuneració) però sí molta vocació per la política. Una cosa és ser el “Pepito Grillo” del President i una altre gestionar un ministeri com el de Foment.
Magdalena Alvarez ha marxat però el merder de rodalies és queda amb nosaltres.
Del senyor Angel Gabilondo no n’havia sentit a parlar.
Com que jo escombro cap a casa igual que fa ell cap a la seva, del Sr. Manuel Chaves només parlaré bé si s’aconsegueix el desplegament de l’Estatut i està a l’altura de les circumstàncies econòmiques.

Remodelació (al Gobierno)



Estic contenta, molt contenta de que per fi la senyora Magdalena Àlvarez es quedi sense feina, Quin mal son de dona! Quin caràcter! Quina parla!

La cara trista de la remodelació del govern d’Espanya em ve de la ma de Manuel Chaves, baró entre barons, que li donaran, possiblement, una Vicepresidència i les relacions amb els territoris amb el Ministeri de Cooperació Terriorial. Bona jubilació, si senyor. Es clar que no ho necessita, que només és per vocació de servei i un bé per Espanya i les seves Comunitats Autònomes. Apa!! De la meva Comunitat no deuen parlar.

Des del Govern de l’Estat s’ha eixugat fa poquet el deute històric que tenia Espanya amb Andalusia i posteriorment es dona aquest mega càrrec.

A veure si resultarà que Catalunya no té història ni deute??? Serà mentida això que diem els catalans del dèficit fiscal??

Segur que després d’aquest precedent, gaudirem d’un Vicepresident català (o càrrec similar) que escombrarà cap a casa sense fer-li vergonya i d’una bona injecció de diners per pal·liar la crisi endèmica i així fer feliç al conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya que és del mateix partit però branca catalana i pobre home no sap d’on treure diners.

Com ciutadana només veig fets que grinyolen per tots costats.

Sembla ser que des del PSC han mostrat satisfacció amb aquest possible nomenament i estan convençuts de que serà favorable per nosaltres a l’haver patit com president de la Junta d’Andalusia les dificultats que existeixen entre les autonomies i l’Administració Central i que feia molta falta un interlocutor vàlid.

De la resta de persones que configuren la possible remodelació (jo diria obres majors) del Gobierno de Espanya no tinc gaire opinió tot i que el Sr. Blanco tindrà una feinada de mil dimonis si vol arreglar una miqueta el ministeri de Fomento i que el Sr. Solbes sempre m’ha caigut bé ja que no li ha calgut simpatia ni rialles entre dents per fer la feina.

Ja que no tenim possibilitat de caminar solets, tant de bo que aquests “arreglos” en el Govern d’Espanya siguin per a bé. Només de pensar que en unes properes eleccions hi hagués un canvi de color....

Quina pena haver de pensar en clau de mal menor.

divendres, 3 d’abril del 2009

ZERO

De petitets ens van ensenyar que una cosa inútil i sense valor era un zero a l’esquerra. Les coses les valoràvem de l’1 al 10. El zero era penós.
De cop i volta ens entra una fal·lera per tot el que porti el zero escrit i el comencem a valorar:

- 0% de matèria grassa,
- 0% d’alcohol,
- 0% d’interès per pagar en terminis,
- esforç zero,
- zero preocupacions,
- zero privacions,
- zero motivació,
- cost d’acomiadament zero,
- zero possibilitats de treball,
- zero perspectives,
- zero oportunitats d’aconseguir res...

Hi ha moltes persones que ja estan començant a sentir-se un zero a l’esquerra i això de petitets ens van ensenyar que era una cosa inútil i sense valor.