CAMBIO DE RUMBO

Ya era hora! Después de años dando tumbos profesionalmente sin ninguna satisfacción personal, aburriéndose mortalmente en cada una de las empresas en las que se ha entregado en cuerpo y alma, ha tenido una revelación.

No es fácil llevarla a cabo, requiere meditarla profundamente. Para ello, nada mejor que refugiarse en la casa que tienen sus abuelos a las afueras de Barcelona. Alejarse del entorno cotidiano favorece la reflexión.

Ya lo tiene claro, dejará su trabajo como asesora en planes de viabilidad empresarial y se dedicará a lo que ha querido ser desde niña: Peluquera. Gestionar su propia viabilidad y, en definitiva, su propia vocación.

Al taller d'escriptura haviem de canviar de feina en 10 minuts. Ara estem estirant la història del "canvi" tot el que siguem capaces

DONA "GRAN" I SENSE FEINA

Espanya ja té més d'un milió de persones aturades entre 50 i 64 anys, una franja d'edat estigmatitzada per reintegrar-se al mercat laboral. Economistes, tertulians, polítics: tots coincideixen que qui perd la feina ja no en trobarà mai més.   Això angoixa. Angoixa molt.

A Espanya -tot i que no m'agrada incloc Catalunya aquí- és obligatori en els Currículums Vitae adjuntar una fotografia tipus carnet i, entre altres dades personals,  l'edat a l'encapçalament. Un bon efecte dissuasori.

  

Hi ha països europeus en els quals està prohibit preguntar l'edat ja que la tendència és discriminar a favor dels més joves. Aquí els joves tampoc tenen res a fer.

A Espanya la llei és clara: Hi ha d'haver una causa objectiva relacionada amb l'oferta de feina i l'edat mai pot discriminar i per descomptat tampoc el sexe. Alguna empresa compleix la llei? Si n’hi ha alguna, les persones que m’envolten no l’han trobada.

La realitat és una altra: Quan es llegeix l'edat i/o es veu la foto, ja no tens rés a fer. Hi ha un manual de mil excuses per explicar-te per què no has estat seleccionada i mai et diran que la causa ha estat l'edat ni per ser dona.

Les empreses que encara contracten personal atribueixen  a la joventut els adjectius "motivació" "empenta" "iniciativa" i això no és una veritat absoluta. S'ha demostrat que les dones grans, amb fills fora de casa o com es diu popularment “criadets”, som un potencial considerable ja que aportem sentit comú (en fa molta falta) cura i responsabilitat a la feina, menys absentisme, més serenor i important... Por a ser acomiadades! 

Les persones que hem treballat molts anys a la mateixa una empresa -jo n'he treballat 35 de seguits- quan de sobte et veus al carrer se't desmunta la teva raó de ser.  Treballar és molt més que subsistència. Afecta  a la dignitat, a la pròpia valoració, a l'autoestima.  

Tens el convenciment que la part feixuga de la vida ja la tens feta: Si tens fills el més segur és que ja siguin grandets, l’habitatge el tens resolt, creus que els anys que et queden fins el dia de la jubilació obligatòria seran més plàcids. Treballaràs al mateix lloc de sempre i amb els de sempre. A l’empresa es farà el relleu generacional o es contractarà gent nova per fer front a les expansions comercials. En definitiva, estabilitat a la feina i a casa.

Quan la feina falla i veus que no hi ha cap possibilitat per tu et deprimeixes. Deixes de ser la persona d’abans. Aquest és el moment més feble de tots. És molt fàcil quedar-te sense res. Hi ha la dita popular: “Quan els diners surten per la porta, l’amor salta per la finestra”

Totes les dones grans que hem perdut la feina fa relativament poc, hem reajustat les expectatives. Acceptem el que trobem. Tenim clar que no podem triar, que no podem competir. Deixem que ens facin el "favor" deixar-nos treballar a canvi d’un petit sou i de vegades fins i tot en "negre". On és aquell salari mileurista tan menyspreat fa poquets anys? Personalment l’any 2005 cobrava net més del doble que ara per una  feina molt semblant. 

Cal dir també, que no arriba a un terç les dones de més de 55 anys amb els estudis mínims exigits per optar, actualment, a treballar i les que tenen estudis més que suficients no poden entendre per què no se les vol.

Va dir-me una psiquiatra amiga que les persones molt formades ten un impacte sobre la salut mental molt més gran. Sembla ser que consideren que els anys "perduts" formant-se eren únicament en vistes a trobar una feina estable i ben remunerada i consideren un fracàs personal no aconseguir-ho. Troben un abús la precarietat i els mini sous que els ofereixen. No suporten tenir companyes amb menys estudis fent la mateixa feina i fins i tot no suporten treballar amb gent amb manca d’estudis. Aquestes són les més "empastillades" per suportar el dia a dia. 

També diu que, en igualtat de condicions, el homes ho porten pitjor. Segueixen aferrats a la figura de "cap de família" i no suporten aportar menys diners que la dona.

La protecció social i lluitar contra l'exclusió hauria de ser prioritari a les agendes polítiques. Però ara no hi ha diners per ningú. Ningú? 

Només cal veure la tele, escoltar la ràdio o llegir la premsa. Sempre hi ha diners pels que en tenen i la corrupció política és ara portada de tots els mitjans de comunicació. El refranyer popular és savi: "Sempre plou sobre mullat" i "El diner crida el diner"

A Espanya es veu claríssim, cada cop hi ha més distància entre entre rics i pobres i la tan nostrada classe mitjana ara la conformen rics vinguts a menys per la crisi.

Ja sé que les comparacions són odioses però... Suècia va fer un gran esforç en la protecció social de les persones majors de 50 anys aturades i els índex de suïcidi no varen augmentar.

En canvi a Grècia, Itàlia i Espanya on no hi ha suficient protecció social pública cap a les persones grans aturades,  comença a haver un degoteig de suïcidis.

Aquests governs estan aferrats al miracle de la família tradicional. Confien en que "algú" ajudarà en forma de diners, menjar o fins i tot amb un sostre on viure.  I tenen raó, la família avui en dia s’està convertint en “casa de caritat” 

I qui no en té família?  Doncs que vagi a alguna ONG a demanar ajuda. ONG que tampoc rebrà cap subvenció per manca de diners. Aquells diners que algú té per altres prioritats i que en alguns casos són personals.

Jo encara tinc la sort de treballar, precàriament això sí,  i sóc dona de més de 50 

BLOC ABANDONAT, TALLER D'ESCRIPTURA I ...

El fet d'haver-me apuntat al "Taller d'escriptura de novel·la en llenguatge no sexista" que organitza l'Ajuntament de Castelldefels en el marc dels Premis Delta  -que no em presentaré per falta de coneixements tècnics, imaginació i gràcia a l'hora d'estirar el fil d'una història-, va recordar-me que tinc el bloc stand by des de gairebé fa dos anys. Dos anys de moooolts canvis a la meva vida!!

L'empenteta final me la varen donar ahir a la trobada de Còctels & Blocs que organitza Dones en Xarxa. No erem gaires dones, el que si erem entusiastes, il·lusionades en tirar endavant projectes, en donar suport a projectes d'altres, en treballar conjuntament per la igualtat entre dones i homes.

Durant la xerrada, vaig adonar-me'n del poc que sé de les eines TIC. 

Sí, el Facebook per comentar temes d'actualitat, algun esdeveniment, felicitacions d'aniversari i, per descomptat, esbravar-me amb les meves amistats virtuals (que la majoria en són personals) de les enrabiades amb les notícies polítiques i/o socials, penjar quatre fotos, etc

Des de que la meva filla va marxar a viure a Irlanda, també aprofito el xat

.

Quan a Twitter, és la meva assignatura pendent. M'agrada molt, sóc conscient de que és una gran eina. Un espai obert on sí pots interactuar en corrents d'opinió afins al teu tarannà (o no) i a la vegada està informada de tot el que es cou a la xarxa. Per no en sé, no se fer res més que llegir i retwittejar el que m'agrada. En fí, una bona tonteria.

Necessito urgentment una persona generosa que em faci classes sense intercanvi de diners hahaha.

Bé, ja he trencat el gel. Espero posar-me les piles i donar continuitat a aquest petit espai personal.

 

Aprofito que demà és el Dia Internacional de la Dona Treballadora per demanar-vos a tots i a totes que hi penseu. Que en aquest moment de tanta crisi econòmica les dones encara sortim molt més malparades que els homes. Encara se'ns paga molt menys i se'ns acomiada abans. Penseu que és més "vella" per treballar una dona als 50 anys que "vell" és un home...

Penseu-hi almenys demà   ;)

FIN DE UN AMOR - Walter Riso

"Cuando te enamoras de una persona que no te conviene -dice Walter Riso- la esperanza no es lo último, sinó lo primero que debes perder. Para perderla, empieza por mortificar tu ego: admite tu fracaso. Solo después podrás elaborar tu duelo con ayuda de buenos amigos mentirosos que te digan lo estupendo que eres (evita los malos, que te dirán lo maravillosa que era tu pareja). Aprende a perder, humilla tu ego, liquida la esperanza, escucha a los buenos mentirosos, elabora tu duelo... Todo ese proceso te irá sacando del hoyo. Pero el empujón definitivo no te lo dará el terapeuta, sinó el hartazgo. Cuando te canses de ser un idiota, descubrirás que el principio de todo amor es tenerse a uno mismo"

Si de verdad le interesa saber cómo está su relación de pareja...
Antes saber que lamentar.
Pués coja un papelito y váyase a un banco del parque i escriba arriba bien grande el nombre de su pareja...
Hecho.
Y ahora hágase la prengunta: ¿Por qué no debería quererle?...
Si vuelve a casa con el papelito en blanco, es que le queda pareja para rato, pero si la lista de razones crece i crece: "No debería quererle: porqué no me escucha, porqué ronca, porqué sale sin mí, porqué llega tarde..."
¿Por qué no hacer una lista de sus cosas buenas en vez de sus defectos?
Porqué la complicidad no se manifiesta en el gusto, sinó en la ausencia de disgusto.
¿Te enamoras de sus defectos?
Es que la lista no es de defectos objetivos, que tal vez a usted incluso le gusten, sinó de las cosas que a usted le disgustan, que no es lo mismo. Porque ahora estamos hablando de pareja y no de enamoramiento súbito...
¿No es lo mismo?
Son opuestos. En el enamoramiento, los contrarios se atraen, pero esa atracción dura poco y sólo se transforma en el cimiento de una pareja estable si evoluciona hacia la complicidad, la afinidad y, al cabo, el respeto que la mantendrá unida durante años. Y para lograr eso es más necesaria la ausencia de disgusto que el propio gusto.
¿Más complicidad que pasión?
¿Verdad que decimo "me he enamorado", pero no "me he amistado"?
¿...?
Pues el combustible de una pareja duradera es el "me ha amistado" y no el "me he enamorado". Es la paulatina construcción racional de afinidades y no el abandono al arrebato: más que coincidir de repente en que nos gustan las mismas cosas, es ir dándose cuenta de que nos disgusta lo mismo.
¿Cuán paulatina es esa construcción?
Si algún día llegamos a ella, no será gracias a un gran acierto repentino, sinó merced a una sucesión de fracasos aleccionadores.
Como se llega a casi todo en la vida.
Todos construimos nuestra convivencia en pareja a fuerza de fracasos racionalizados. Para que una relación dure, hay que racionalizar el amor sin dejarse llevar por él como si fuera una canción del verano cursi.
A veces es bonito bailar chorradas.
Pero no espere llegar a la pareja de su vida gracias al arrebato de una noche. Son cosas distintas, aunque persista la cultura estúpida de idealizar el amor contrariado que nos mata y nos resucita. Esa sandez sirve para vender canciones y perfumes, pero no para encontrar pareja estable y satisfactoria.
Tomemos nota.
No digo que nuestro ego no necesite de vez en cuando la conquista -tanto o más que el goce del coito-, pero en el postcoito tendrán ustedes que poder hablar de algo... Y para no aburrirse entonces necesitarán algo de complicidad... ¿No?
¿Cree que aprendemos? ¿De verdad?
A medida que buscas pareja -y a menudo la biología nos convierte en incapaces de no buscarla- y las relaciones van acabando, vuelves a buscar otras. Y, poco a poco, ya no te guías tanto por la entrepierna ni tampoco por el corazón, sino que usas más la razón.
Cupido le oiga.
Llegamos a la madurez amorosa a partir del fracaso y, en el proceso, más que buscar lo que quieres, tratas de evitar lo que no quieres. Así, vas haciendo una lista más o menos consciente de incompatibilidades, y evitarlas es decisión de la razón y la voluntad.
¿Por ejemplo?
Te apasionan los carácteres fuertes, pero ya has aprendido tras los 700 golpes que no te convienen, así que aprendes a evitarlos... O más sencillo: ¿te gusta cocinar? Bien. ¿Pero también te gusta comer? ¿No? Pués, fuera: yo no como a gusto si no es en compañía.
¿Y si son demasiadas las compañías?
Pacten el "demasiadas". Entre dos personas maduras se puede ser infiel, pero leal.
¿Cómo?
Se puede ser infiel al cuerpo de la pareja, pero leal al pacto que tienes con ella.
Suena cómodo, pero ¿seguro?
La lealtad es ser fiel a ese pacto con tu pareja y no tanto a su cuerpo. Si ustedes acuerdan que cada uno sale los sábados y hace lo que quiera, pues bien: ese es su pacto. Sólo lo romperá y será desleal si repite otro día...
¿Se trata de contárselo todo?
Yo no lo haría. De hecho, en mis terapias abogo por que cada miembro de la pareja tenga su propio espacio de intimidad y que cada uno respete el del otro. Lealmente.
¿Sinceridad no es contarlo todo?
Eso es un horror. Nada me daría más miedo que la sinceridad total, que sería poder meterme en la mente de la persona querida. Lo sugiere Kubrick en "Eyes wide shut", una película que a mí me pareció terrorífica.
¿Cada parejita tiene su librito?
A veces en la consulta soporto a parejas insultándose y, cuando les sugiero que se separen, me miran ofendidos y se cogen las manos y me contestan: "¡Pero nos amamos!"...
Y les digo: "Pues ¡qué lástima!, porque serían ustedes muchos menos desgraciados cada uno por su lado". Vienen señoras llorando y les pregunto cómo las dejó su pareja, y es una película de terror con monstruo. Pero me la cuentan llorando cuando deberían contarla riendo por su liberación. La terapia es esa: lograr que se rían.

Torna a ser primavera

Aquesta nit comença la primavera meteorològica. Farà bon temps? Segur que sí. Sempre fa bon temps. La pluja és mal temps?

La primavera està associada a la vitalitat, a la joventut, la bellesa i el color verd. El color verd és freqüent a la natura i la primavera és natura.

Pensem en poemes, en flors, en canviar la roba dels armaris, amagar la grisor de l'hivern i donar la benvinguda als nous colors, adonar-te'n que, sense proposar-t'ho, has comprar-te una peça de roba (o dues) de color mare-selva que, segons els gurus de la moda serà el que inundarà els aparadors. Diuen que serà el primer any i que en durarà molts ja que a les dones, dones? els queda molt bé. Que és un color rosa barrejat amb vermell però que s'allunya del fúcsia. Ai, no sé, tot plegat ho trobo una solemne tonteria. Als homes no els queda bé aquest color?

M'he posat a parlar de roba perquè en el fons o potser no tant en el fons, crec que m'hauré de comprar de tot. Més per necessitat que per gust, que també. Segur que aquell vestit tan ideal de la temporada passada em ve petit, o no. Per no entrar en una depre passo d'emprovar-me'l. Uf!.

M'acabaré comprant sabates i bosses. Ho sé.

Bé, com que sóc una desordenada a l'hora d'escriure i vaig mig saltant de tema a mesura que se m'ocorreix, deixo la roba i recordo, marededéusenyor!, que el 21 de març de 1977 vaig començar a treballar i a cotitzar. Vol dir que demà, farà 34 anys que estic en el món laboral i de la manera que estan les coses, que pinten bastos del revés per tot arreu, gairebé és una sort tenir tanta cotització feta. Llàstima que va acompanyada d'una edat i de que em falten per treballar els anys més importants de cara a la jubilació :((

Feia un grapat de mesos que no escrivia res. Entre estudiar per les opos, que no em va servir per aprovar però sí per a descobrir tot un món que m'era aliè, estudiar per treure'm el nivell C de català per tenir un títol oficial i el Facebook que amb la seva immediatesa et fa agafar mandra d'escriure res més llarg... Dies i dies dient: ara m'hi poso i escric alguna cosa. Res, ni una sola idea. Fins avui, que m'he dit: encara que sigui una xorrada, fes-ho!

Penso: podries penjar una cançoneta però com que les penjo al FB no cal. Una frase tonta tampoc, també és ideal el FB. Un enllaç d'aquells que fan riure? també és perfecte el FB. La foto d'aquella truita de patates que em va sortir tan bé... pel PB i què queda pel bloc? doncs haver de pensar una mica més què vols escriure, ser més coherent i estructurar el text.

Com que ara mateix tinc mil fronts oberts dins del meu cap, sóc incapaç de fer res més del que acabo de fer i el curiós és que em sento de conya!!

Vindré a Capellades!

7 de juliol de 2008, les 8 del matí. Entro per primer cop al Departament de Treball. Veig una sala diàfana plena de persones que em miren. Jo no goso mirar gaire, encara que a dia d'avui em sembli impossible, estic morta de vergonya i amb por.

La meva recent estrenada cap em dona la benvinguda i em presenta la Marta, la Marta Xaus. A ella va dedicat aquest post.

De seguida es posa en marxa per acollir-me i m'endosa tal quantitat de papers que encara no els he paït ara :-) quan es fa l'hora, baixa a esmorzar amb mi i em presenta noies amb les quals ja no treballa però mantenen una bona relació.

Varem tenir una complicitat especial tot i la diferència d'edat i el caràcter de cada una.

Ella sempre discreta, silenciosa, treballadora formigueta, sense posar-se mai una medalla per una feina, sense voler mai sobresortir per damunt de ningú, en definitiva, la companya de feina que tothom voldria tenir.

Ara bé, la discreció no sempre li ha anat bé. De vegades les persones que no es fan veure sembla que no existeixin i, de vegades, se les oblida. Ella crec que potser ho ha patit.

Avui ha estat el seu darrer dia tot i que el contracte se li acaba el 31 d'agost. Ha de fer les vacances. La crisi i la retallada de personal a l'Administració han fet que no fos possible reubicar-la enlloc.

La Marta sap que jo no podia acomiadar-me d'ella. Som unes ploraneres. Ens hem fet dos petons a l'ascensor després d'esmorzar i, com si res... s'ha acabat. Ja no som companyes de feina ara,

SOM AMIGUES!!

Marta: sàpigues que ara estic plorant i em fa ràbia.

Moment poètic...

(Un mirall)

Te envejeces tras el escritorio,
tras la pantalla del computador,
la vida te quitó la sonrisa,
no insistas en buscarla, solo daño te harás.
Piensas en ella...¿Ella pensará en ti?
Entremezclas la realidad con la fantasía,
piensas en sus labios, en su piel
y se cuela en la frase un if, un while,
entras en loop y esperas que la vida te rescate...
Cierras los ojos y los abres.
¿Tanto tiempo ha pasado ya?
Tu mirada perdió ese fulgor soñador,
tu piel se volvió gris
y te das cuenta que sólo soñaste
no luchaste, aunque...
¿Para qué luchar por causas perdidas?
Y ahora solo eres un engranaje, perfecto quizás
pero igual al montón,
te encarnaste un tema de Silvio
sin hijo, ni arbol, ni libro...

Jubilació als 67 anys

S'està prenent una cervesa?

Noves lectures per començar l'any

Un parell de llibres nous per llegir, això que he dit a tothom que no llegiré res més que el temari de les "opos". Quina cosa més lletja!!

La meva sogra és de les que si li agrada un llibre, l'ha de regalar. No acostuma a tenir en compte els gustos literaris de la persona regalada, però la bona intenció que li posa ja val per tot.Aquestes festes ha tocat l'Esther Tusquets amb

"Habíamos ganado la guerra" i la segona part

"Confesiones de una vieja dama indigna".

Es clava amb un munt de gent: Carles Barral, Cela, Neruda, Òscar Tusquets (germà), Ana Ma Matute...i si es clava amb aquests personatges ja és motiu de mandra de llegir-lo.

Si teniu alguna referència positiva, poster buscaré temps per fer-li una ullada ràpida.

Marededéusenyor!

Avui n'he fet:

.

.

.

.

.

.

És un gran dia...

MICROONES

- Hola! Què sabeu quants minuts he d’escalfar-me el tupper?
- Depèn del que portis a dins, aquest microones no és gaire potent.
- Mira (obre el tupper)
Veig que porta macarrons en un costat i pollastre en un altre.
- Potser un parell de minuts, li dic jo.
- No, no, ben bé quatre. Contesta un company de la meva planta.
... bla, bla, bla ...
- Puc dinar amb vosaltres?
- Ui , ho sento. No anem junts i a més a més m’han guardat lloc. Mira allà, al fons, al costat de les dues noies rosses.
- Bé. No passa res. Pots guardar-me lloc cada dimarts? De la meva planta no es queda ningú.
- A quina planta estàs?
- A la ...
- Aquella noia d’allà treballa a la mateixa planta que tu i dina amb mi.
- Doncs presenta-me-la.
Mentre m’escalfo el menjar es dirigeix a la meva amiga i li espeta:
- Em dic ... Passa’m a buscar cada dia per esmorzar i guarda’m lloc per dinar els dimarts.
Al·lucinant! Quina manera d’enganxar-se! Està bé ser extravertit tot i que sent ella la que vol fer amics, potser podria haver-ho fet millor.
Se m’acut la fòrmula:
- Baixeu a esmorzar? Passa res si vinc amb vosaltres?
- Dineu cada dimarts al menjador? M’assec amb vosaltres, val.
- Qui arribi primer que guardi lloc pels altres.
...
Doncs bé, no l’hem tornat a veure i ara patim. Potser es va posar malalta la mateixa tarda de dimarts. Potser ha agafat vacances. Potser l’han canviat de lloc.
Si dilluns no la veiem ens interessarem per ella i potser, dic potser, li fem un lloc a la taula tot i que la noia “promet”
Encara que la conversa sembli llarga, ho va ser molt més. La cua pel microones del menjador de la feina dóna per molt.