Visionari

“Estic encantat de que sigui Clark Gable, i no Gary Cooper, el que s’estavelli”

Gary Cooper, després de no acceptar el paper de protagonista en “Allò que el vent s’endugué”

POÈTIQUES DE RESISTÈNCIA, SOMNIS DE LLIBERTAT

Al Palau Sant Jordi, el dia 14 d'octubre, a les 21 h. acompanya Joan Manuel Serrat, Lluís Homar i Carme Sansa, entre molts d'altres, en aquest homenatge als represaliats. "Poètiques de resistència, somnis de llibertat" és un homenatge als homes i dones que van lluitar contra la dictadura franquista, per la democràcia i els drets nacionals de Catalunya.

Moltes d'aquestes persones van haver de pagar un preu molt alt per mantenir-se fidel als seus ideals.

Carme Sansa, Lluís Homar, Juan Diego, Juan Echanove, Julieta Serrano, Mercè Sampietro, Joan Manuel Serrat, Francesc Pi de la Serra i l'Orfeó Català ens recordaran alguns dels poemes i les cançons que van convertir-se en els lemes i himnes de tota una generació.

L'acte és gratuït. Només cal que portis impresa la teva invitació digital i que confirmis la teva assistència a eugeniapm@gencat.cat o al telèfon 935 519 204.

A partir de les 20.00 h. hi haurà un servei d'autobusos gratuït de Pl. Espanya al Palau Sant Jordi.

El 18 d'octubre, a les dotze del migdia, al mateix fossar de la Pedrera, recordarem els immolats per la llibertat, l’any del setantè aniversari de l’acabament de la guerra i dels primers afusellaments de la repressió franquista a Catalunya.

Madrid 2016 - Tengo una corazoNADA

Referèndum no vinculant

L'Advocacia de l'Estat ha presentat al Jutjat de lo Contenciós número 14 de Barcelona un recurs contra la celebració del referèndum convocat per al pròxim dia 13 a Arenys de Munt, en el que els veïns diran si estan a favor de la independència de Catalunya.

Si és una pregunteta de no res!

Si no fa gaire temps que El Sr. Rajoy (PP) també va fer una pregunteta de no res i tots tan tranquils. Refresco la memòria, deia així: "¿Considera conveniente que España siga siendo una única Nación en la que todos sus ciudadanos sean iguales en derechos, obligaciones, así como en el acceso a las prestaciones públicas independientemente del lugar donde vivan?" Segons Rajoy "Los españoles tienen derecho a opinar sobre lo que quieren que sea España".

I els catalans? Que no tenim dret a opinar sobre el que volem que sigui Catalunya? Per què aquesta por? Per què tanta mania per prohibir referendums? Ja sé, la Consti.

Si al cap i a la fi no son vinculants.

Amb una mica de sort, altres pobles s'afegeixen a l'iniciativa. El meu segur que no.

No som res

En començar l’estiu parlàvem de com afecta la calor a mesura que et vas fent gran, de la precarietat laboral, de la crisi, una miqueta dels fills adolescents i què farien durant les vacances, de si Castelldefels estava rebentat per obres, dels horaris dels seus comerços, dels salaris que actualment es paguen.
Parlant, parlant vàrem anar sabent petites coses l’una de l’altra. Només amb la confiança que es pot tenir sent tu dependenta del forn de pa i jo una clienta habitual.
Si la memòria no em falla, per Sant Joan estaves una mica constipada. Res important. Deies que potser hauries d’anar al metge ja que els refredats a l’estiu poden durar molts dies. No, no tenies temps per anar-hi. Hauries de demanar permís a la feina i això no t’ho podies permetre. Deies que no en passaven ni una, que era igual el motiu que hi hagués.
Al cap d’uns dies i parlant de temes recurrents, vas comentar-me de passada que el “jefe” havia decidit reduir-te la jornada laboral a la meitat i tancar al migdia (Quina meitat!) La meitat era només de diners no de jornada laboral.
Tant de pensar de que si feies bé la feina i no faltaves mai se’t tindria en consideració, i mira, no. Ens varem trobar parlant i generalitzant de la quantitat d’empreses i sobretot comerços en que la signatura del contracte la fas per unes hores concretes però que de paraula et diuen que en faràs unes quantes més pel mateix salari. Teníem clar que la venda d’aquest forn en concret no havia minvat.
Per fi vas anar al metge. És clar, ara tenies hores. A l’ambulatori et van veure apurada i van enviar-te a l’Hospital de Sant Llorenç, allà van diagnosticar-te una pneumònia i potser alguna cosa més.
Avui he sabut que has mort. No m’ho trec del cap.
Rocío: La Boulangerie no és el mateix sense tu.

La Seda de Barcelona i altres... (qui paga?)

La Seda de Barcelona em porta a la memòria records de la infància, quan els meus pares, germanes i jo agafaven el bus groc des de la Carretera de Gavà (única parada) fins La Plaça d’Espanya de Barcelona (final de trajecte).
La Seda em recorda quan passava per El Prat de Llobregat i em tapava el nas de la pudor que sentia. Després dubtava, potser era la Paperera, sí, segur que era la Paperera la fàbrica pudenta.
El Prat de Llobregat també tenia un fàbrica que m’ha quedat a la memòria amb el nom H2SO4 que ja ho diu tot i abocava tots els residus al riu.
A casa, de família humil (tot i que els meus pares sempre s’han considerat de “classe mitja” no s’arribava a final de mes: “Què voleu? Matrimoni, quatre filles avis i una sòla nòmina no dona per res”...ens repetia de tan en tar la meva mare. El meu pare era treballador de Roca, com gairebé tots els homes de Gavà. Una altra història.
Dues amigues meves de la infància que disposaven de tants diners com volguessin totes dues eren netes de Directius. Una del de La Seda de Barcelona i l’altra de La Paperera. Encara ara viuen dels guanys dels avis això que tenen la meva edat.
Des de que és començar a prendre conciència i a aprendre de que no es poden avocar residus als rius la fàbrica de productes químics H2SO4 va desaparèixer d’El Prat per anar a contaminar un altre país aixo sí, deixant persones a l’atur i multes per pagar.
La Paperera ha estat tancada i en runes fins fa quatre dies. Crec que hi passa una carretera.
La Seda de Barcelona és notícia, copio un fragment de la que apareix a Directe!cat:

“505 milions de pèrdues en un any i un deute acumulat de 800 milions més, i no de pessetes sinó d'euros. Si es vol més clar més de 225.000 milions de pessetes de deute que, si el dividíssim entre els 7,5 milions de ciutadans del Principat suposa 180.000 euros (30 milions de pessetes) per cap.Són xifres d'escàndol, diuen que a la Xina han condemnat a mort a dos especuladors financers per oferir productes a un interès desmesurat. Evidentment no som partidaris de la pena de mort, ara bé, és necessari, imprescindible i urgent que hi hagi una actuació pública contra qui malversa els diners i el finançament de tots. El conseller d'Economia i Finances, Antoni Castells, no pot seguir mirant a l'altra banda. En un moment en què caixes i bancs tenen problemes cal saber el perquè i casos com el de La Seda ens en donen les claus. Encara no hem vist la dimissió de cap responsable de caixes i bancs que han permès deutes milionaris de grans corporacions.El deute aprovat per la junta de La Seda és de 1365 milions d'euros. Això vol dir que algú no ha cobrat, que proveïdors, bancs i caixes estan aguantant aquest deute. Vol dir que són diners que no són al mercat. Així, per salvar una molt mala gestió es deixen de finançar, milers i milers de projectes viables de la petita i mitjana empresa, i milers de ciutadans es queden sense poder finançar la compra del seu habitatge o d'altres necessitats.El Govern té l'obligació d'actuar, de vigilar, i si cal d'intervenir amb totes les forces. No podem permetre que qui ha portat a La Seda a un cul de sac, a un deute enorme, no pagui per haver-ho fet, i cal apartar els seus responsables de la gestió actual i futura de la companyia".

Els treballadors aniran tots al carrer, és igual que els directius siguin engarjolats que els deixin lliures. Si han malversat no tornaran mai els diners. De judici en judici aniran passant els anys vivint acomodadament ells i les seves famílies i ,si moren de vells, els seus hereus seguiran vivint i podran explicar: “Els meus diners venen dels meus avis que eren Directius d’alt nivell de l’empresa..."

La meva filla...

té cops amagats.

Vaig a dormir i em trobo un sobre americà dirigit a la meva persona i amb un llacet de color fúcsia. Dins hi havia la nota següent:

“Això és una mesura del tot improvisada i desesperada.

Em volia esperar al dia del teu sant per donar-te les dues entrades però ets tan impacient i de tot, amb les coses que vols, que m’obligues a fer això que l’adjectiu més adequat podríem dir que és cutre.

Vaig haver de parlar amb el Jordi per què tú no compressis les entrades i el pla era pagar-les i anar a buscar-les jo però... està clar que no podrà ser.

Un petó molt fort i espero que et faci il·lusió.

La propera vegada no pressionis tant a la gent perquè les sorpreses agraden a tothom! A tú també.

T’estimo. Anna”

Dins del sobre també hi havia dues entrades dibuixades i retallades per ella que volien representar les de debò.

Avui mateix es posaven a la venda les entrades del concert que Leorand Cohen farà el proper 21 de setembre al Palau Sant Jordi. 

A l’arribar a la feina (ja sé que no es fa) vaig connectar-me a internet per intentar aconseguir-ne 6. 

A les 10:20h que vaig establir la connexió i ja les millors (crec que eren compromisos i xollos). Després va venir la realitat: No tenia suficients diners al compte per pagar sis entrades, és més, ni dues. Vaig trucar al meu amic Jordi per demanar-li que s’encarregués ell de comprar-les. 

Al vespre encara no sabia si les tenia o no. Quins nervis!
A l’explicar-ho a casa, suposo que li va venir la idea a l’Anna i ara...

TINC ENTRADES PER ANAR AL CONCERT REGALADES PER LA MEVA FILLA.

Jo també t’estimo... t'estimo sense regals.

Què passa amb els anuncis?

Ara mateix crec que vull protestar contra l’enginy de mal gust d’alguns publicistes.
Aquest estiu, no crec que sigui casualitat, la tendència ha estat o barroera o masclista i d’estètica desagradable.
Potser ara toca això. Cada dia som una mica més burros (amb perdó de l’animal) i la xabacaneria està més ben vista.
La dona segueix sent víctima del seu cos i els anuncis de dietes i cremes reductores ens ho recorden contínuament. Si et menges un entrepà has de tenir el mateix càrrec de conciència que si haguessis matat algú.
Els homes, ens els pinta una companyia de telèfons, com uns porcs, descuidats, amb la casa feta un fàstic i dient-li a la dona que no cal que torni de les vacances (evidentment amb els nens) que s’apanya molt bé tot sol i que ja li farà una transferència. Anunci caspós fent referència al “Rodríguez” que tanta gràcia feia fa anys quan encara no érem “educats”.
De la família tipus que presenta La Casera me n’estalvio comentaris.
Com a dona em molesten aquests anuncis però si fos home crec que m’ofendria.

.

.

.

.

I ja que parlo d’anuncis he inserit la foto d'un de Movistar minat de faltes d’ortografia que “decora” Barcelona i rodalies.

En castellà és toleraria?

UN TAURÒ A GAVÀ

Un tauró de l'espècie Hexanchus griseus, anomenat també xovato o bocadolça de morró rodó, ha estat trobat aquest matí en una platja de Gavà (Barcelona). Els tècnics de la Fundació CRAM han certificat que es tractava d'un exemplar molt jove de 2,2 metres de longitud,i no s'han determinat les causes de la mort ja que es trobava en un avançat estat de descomposició. El xovato és una espècie inofensiva que s'alimenta de peixos i crustacis, arribant a vegades a menjar carronya.

Es tracta d'un tauró que viu a grans profunditats, entre 90 i 2000 metres, i és fàcilment identificable gràcies a l'aleta dorsal petita situada a la part posterior de l'animal, prop de l'aleta cabal. A més, presenta 6 esquerdes branquials i no 5 com la majoria de taurons del mediterrani. Encara que es tracta d'una espècie molt habitual en el mediterrani està classificat com a vulnerable en la llista vermella d'espècies amenaçades de la Unió Internacional de la Naturalesa (IUCN).Aquesta notícia l'he tret de:

"La fundació CRAM. Entitat privada, sense ànim de lucre,destinada a la recuperació i a la conservació del medi marí i les seves espècies amenaçades ."

LA RIQUESA DEL CATALÀ... COLLONS

Bon dia a tothom i "que tinguem un dia collonut"

Un exemple de la riquesa del català, és el nombre d’accepcions d’una simple paraula, com pot ésser la molt coneguda i freqüentment utilitzada que fa referència als atributs masculins: COLLONS:

- Si va acompanyada d’un numeral, té significats molt diferents. Així, UN significa car (val un colló); DOS significa valentia (té dos collons); i TRES significa menyspreu (m’importa tres collons).

- El verb canvia el significat: TENIR indica valentia (aquell té collons); però amb admiració pot significar sorpresa (té collons!); i amb afirmació significa enveja (quins collons que té!). El verb POSAR indica un repte, sobretot segons on es posen (va posar els collons damunt de la taula!).

- El temps del verb utilitzat, canvia el significat de la frase: Així el PRESENT indica molèstia o fàstic (No em toquis els collons!), el REFLEXIU significa vagància (s’està tocant els collons!), i l'IMPERATIU significa sorpresa (toca’t els collons!).

- Els prefixos i sufixos modulen el seu significat: A expressa por (acollonit), DES significa riure (descollonar-se), UT indica perfecció (collonut) i ASSOS indica indolència o abúlia (collonassos).

- Les preposicions matisen l’expressió : DE significa quantitat (feia un fred de collons) o també èxit (va anar de collons), PER significa voluntarietat (ho faré per collons!); FINS expressa el límit d’aguant (n’estic fins els collons!); AMB indica valor (és un home amb collons!); FINS expressa el límit d’aguant (n’estic fins els collons!); i SENSE indica covardia (és un home sense collons).

- El color, la forma, la polidesa o la mesura, també tenen significat : el color VIOLETA significa fred (em van quedar els collons morats!); la FORMA significa cansament (tinc els collons quadrats); el DESGAST indica experiència (en tinc els collons pelats!); i la MESURA expressa rancúnia (en tinc els collons plens!).

- La mida i la posició són importants: la MIDA (els té ben grossos), i la POSICIÓ (els té ben posats). Però hi ha una mida màxima que no es pot superar (té uns collons com un toro!). Si s’ultrapassa la mida màxima, aleshores indica vagància o feixuguesa (li pengen, se’ls trepitja!). I
també existeix una MIDA mínima: (de colló de mico).

- La INTERJECCIÓ significa sorpresa (collons!) o desengany (quan falles un … de 20 cm.: collons!) i quan un t’empeny massa, no hi ha frase tan afortunada com dir-li: ets un torracollons!

- Científicament són molt importants, ja que en aquest lloc hi resideix la VOLUNTAT (ho farem de collons!) i d’aquí en surten les ordres (em surt dels collons!).

- L’estat anímic queda molt ben reflectit: Així, el DEPRESSIU diu: tinc els collons per terra, i l’EUFÒRIC diu: em va sortir de collons!.

- Són signe de desaprovació, quan un diu una tonteria: Quina collonada!, i per als amants de la gastronomia, no hi ha res millor que finalitzar un bon sopar, tot i dient: RECOLLONS, quin sopar!.

- Finalment, ja que heu tingut la paciència d’escoltar-me o de llegir-me, permeteu-me acabar dient-vos: SOU COLLONUTS!

- Jo encara hi afegiria: Com es diu habitualment quan alguna cosa el sorprèn o quan alguna cosa no va prou bé: COLLONS, COLLONS, COLLONS!

De què va això d'Europa? per Josep Ma Terricabras

Les eleccions europees no provoquen gaire entusiasme. Ni aquí ni enlloc. Ja sabem què va passar amb la suposada i fracassada Constitució Europea, i què està passant amb el Tractat que l’ha substituït i que ens volen col·locar, encara que els dirigents europeus hagin de fer trampes.

Què està passant amb Europa? La resposta em sembla relativament senzilla. No sé què passarà d’aquí a 100 anys, però, ara com ara, Europa és només una unitat de mercat i de negoci, una multinacional que s’adona que està perdent poder i influència davant dels Estats Units i la Xina. I s’oblida el més important: l’Europa de debò és un conjunt de nacions (ara en diuen “velles”, sí, és clar, molt velles, molt arrelades) que s’han anat configurant al llarg de la història per la seva enorme capacitat de creació cultural i per l’enorme influència de les seves idees, de les seves lluites, de les seves iniciatives socials, econòmiques, científiques, filosòfiques i religioses.

Europa és un conjunt variat, irreductible. Una varietat que es pot arribar a coordinar en alguns aspectes, però que ha d’acceptar la diversitat com una gran riquesa, impossible de trobar, en aquests moments, en cap altre lloc del món. La prova de la nostra vitalitat és precisament que no sabem ni posar-nos d’acord sobre les fronteres de l’Europa política, social i religiosa. Voler uniformar Europa és voler-la escanyar, dominar i tiranitzar. Alguns ho volen. Però jo no pateixo. No podran.

Per això fan el ridícul els que diuen que a Europa no s’hi ha de parlar dels problemes domèstics, de les qüestions nacionals, per exemple, de la llengua catalana. ¡Però si no s’hi fa res més que parlar de coses semblants! Umberto Eco ha dit que “la llengua d’Europa és la traducció”. Té tota la raó. Europa no és una nació, ni una nació de nacions (¿què és això, més enllà d’un joc de paraules?). Europa és una articulació, un pacte, un ideal d’entesa i de concòrdia entre nacions que volen preservar la seva identitat. Europa, o serà un espai de llibertat per a tots, o només serà una gestoria, una agència de seguretat estatal.

TANCAT PER OBRES

Divendres 15 de maig varem patir una inundació considerable casa per culpa d’una aixeta oberta de la veïna de dalt. Ara estic pensant que un dia podria fer un post retratant-la una miqueta.

Ahir varem saber, per ella, que el causant va ser el seu gat al qual no li agrada l’aigua estancada i a après a obrir les aixetes per beure l’agua corrent. És un gat de casa bona.

Ara ens ha vingut un senyor problema al damunt, possiblement haurem de marxar de casa per poder canviar el parquet (és el pitjor), el sostre del bany i un parell de portes que estan bufades. De totes maneneres, els danys totals encara estan per veure ja que l’aigua és traïdora.

A data d'avui està tot comunicat a la nostra companyia d'assegurances i a la Policia Local que actuarà, si ve al cas, com a testimoni dels fets.

Dia d'Europa i eleccions

El 9 de maig de 1950, el ministre francès d'Exteriors Robert Schuman va proposar, a partir d'una idea del seu assessor Jean Monnet, un pla que pretenia situar la producció francesa i alemanya del carbó i l'acer sota el control d'una autoritat única i supranacional. Aquest projecte, anomenat Pla Schuman, va donar lloc un any més tard a la creació de la primera de les Comunitats Europees, origen del procés d'integració europea que coneixem en l’actualitat. Aquesta actuació s’emmarca dins de les activitats de difusió i informació sobre la UE que desplega el Patronat com a punt d’enllaç d’Europe Direct-Xarxa d’informació de la Comissió Europea.
El Govern de la Generalitat de Catalunya, el Patronat Català Pro Europa, l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona, la Representació de la Comissió Europea a Barcelona i l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona han organitzat conjuntament l'acte d'aquest any.
La benvinguda va estar a càrrec d’Ernest Maragall, conseller d’Educació (que li se les veu i desitja per tirar endavant el seu projecte) i la participació ciutadana va anar a càrrec de un munt d'alumnes de diverses escoles catalanes (també una d'italiana que queda d’allò més bé)
Van parlar tot un seguit de persones dels diferents organismes
Es va interpretar la cançó "Per tot el món" (All around the world) cantada en català, espanyol, anglès i tagal (el català podrien haver-lo estalviat ja que a Europa no existeix)
Dit això,
Properament hi haurà eleccions al Parlament europeu i sembla ser que és molt important el nostre vot (com sempre) però els ciutadans i ciutadanes que volem ser o ens creiem molt europeus el dia D no anem a votar. Per què? Doncs perquè encara no ens han explicat de forma entenedora i creïble que les persones destinades pels partits polítics que van a Brussel·les ho fan per fer feina i per vocació de servei i no per la burrada de diners que van a guanyar. Que no accepten el càrrec per tenir una jubilació daurada. Que no hi van perquè han estat retirats de la política activa del seu país. Potser ens haurien de treure del cap que allò és un cementiri d’elefants.

Si arribo a entendre-ho abans del 7 de juny potser no votaré en blanc.

Sempre he volgut creure que per ser un bon polític primer s’ha de tenir unes idees concretes, després triar el partit més proper i més endavant, si prosperes, optar a un escó. Fa temps que penso que tot plegat és una farsa tristíssima. No sé si primer és l’escó o el partit, però segur que al final de tot van les idees.
Barrejant-t'ho tot, tenim un bon exemple al País Basc. Al no entendre gens ni mica el pacte contra natura que s’ha fet per aquelles terres, m’han explicat que això és la democràcia, que no és per afany de poder ni per fer fora ningú, sinó la capacitat de poder pactar (?)
Barrejant més ja que m’hi poso, ahir per la ràdio (ja sabeu que l'escolto molt) vaig sentir el següent:
"Se puede engañar a todos los hombres una vez, se puede engañar a un hombre siempre pero no se puede engañar a todos los hombres siempre. Evidentemente Abraham Lincoln no conocía a los catalanes"

Parlaven de l'Estatut i del finançament de Catalunya. Després han afegit el fet de que el traspàs de rodalies l'han ajornat fins gener del 2010 i feien conyeta sobre la capacitat que teníem els catalans per creure’ns qualsevol cosa. Que, des del govern d’Espanya, només havien de fixar una data i canviar-la posteriorment. Que poden engaltar-nos tot el que convingui... i contents de que no et fotin la camisa!
Si això passa dins del país més proper i al qual pertanyem, qui vetllarà per nosaltres dins del Parlament Europeu?

La meva filla...

té cops amagats.
Vaig a dormir i em trobo un sobre americà dirigit a la meva persona i amb un llacet de color fúcsia. Dins hi havia la nota següent:

“Això és una mesura del tot improvisada i desesperada. Em volia esperar al dia del teu sant per donar-te les dues entrades però ets tan impacient i de tot amb les coses que vols, que m’obligues a fer això que l’adjectiu més adequat podríem dir que és cutre. Vaig haver de parlar amb el Jordi per que tu no compressis les entrades i el pla era pagar-les i anar a buscar-les jo però... està clar que no podrà ser. Un petó molt fort i espero que et faci il·lusió. La propera vegada no pressionis tant a la gent perquè les sorpreses agraden a tothom! A tu també. T’estimo. Anna”

Dins del sobre també hi havia dues entrades dibuixades i retallades per ella que volien representar les de debò.

El 28 d'abril es van posar a la venda les entrades del concert que Leorand Cohen farà el proper 21 de setembre al Palau Sant Jordi. A l’arribar a la feina (ja sé que no es fa) vaig connectar-me a internet per intentar aconseguir-ne 6. A les 10:20h que vaig establir la connexió, els millors seients ja estaven venuts (penso que són compromisos i xollos). Després va venir la realitat: No tenia diners al compte per pagar sis entrades, és més, ni dues. Vaig trucar al meu amic Jordi per demanar-li que s’encarregués ell de comprar-les. Al vespre encara no sabia si les tenia o no. Quins nervis!

A l’explicar-ho a casa, suposo que li va venir la idea a l’Anna i ara...

TINC ENTRADES PER ANAR AL CONCERT REGALADES PER LA MEVA FILLA.

Jo també t’estimo... i sense regals també.

Lletjor

Arribo a l’estació de Sants amb 5 minutets d’antelació. El meu tren habitual de rodalies surt a les 15:36h.
Baixem tot de gent per les escales d’obra i els tres darrers esglaons se’ns fa molt complicar sortejar-los. Hi ha 3 nois i una noia que els adjectivaré com a “quillos” fent “botellón” Llaunes de cervesa, de coca-cola, brik de vinatxo i un xibeca... també rossegaven amb la boca ben oberta el contingut d’una bossa. Reien, cridaven, s’insultaven i parlaven de “Castefa”
Pujo al tren i el primer que veig és a una dona més o menys de la meva edat la qual adjectivaré d’”eco-progre” molt ben conjuntada i amb complements de paradeta de hippies dels que valen un ronyó. Estava corregint exercicis. Tenia els 2 peus col·locats damunt del seient de davant. La vaig mirar impertinentment (ho faig sovint) es va donar per al·ludida però no va treure els peus, va arronsar les espatlles i amb un “tothom ho fa” va resoldre la situació. Catalana.
A la meva esquerra 3 noies que adjectivaré com “pijo-Bershka” (van de pijes però en baratet) Una va treure un tupper amb amanida russa, una altra un entrepà vegetal que regalimava maionesa i la tercera va decantar-se per una poma i unes galetes integrals. Totes tres van acomodar-se posant els peus damunt del seient de davant i tenint molta cura de no xafar les carpetes i jaquetes que prèviament hi havien deixat. És a dir, embrutaven el bé comú però tenien cura de no embrutar la propietat privada. Catalanes tot i que de parla barrejada amb castellà que és més guai i més tontet.
Cap al meu davant 2 noies i un noi que no adjectivo perquè seria titllada de xenòfoba o racista en aquests anys del "políticament correcte", s’instal·len al vagó i també, com si fos obligat, col·loquen els peus damunt dels seients, inclús molestant-se entre ells. Obren una bossa de pipes gegant i cric-crac, cric-crac. Bona musiqueta i unes quantes pellofes que s’escapen i cauen a terra. Colombians.
De cop i volta se sent un rot fastigós i rialles. Eren els del “botellón” que els tenia bastant darrera meu continuant la festa que havien començat a les escales de Sants. Hores d’ara ja havien llençat les llaunes a terra, i es disposaven a encendre les cigarretes... Un home, després del que ja portava aguantat va demanar-los que sisplau no fumessin. La resposta va ser clar: “Tio, si te molesta te largas”
Les noies del meu costat van escandalitzar-se: “Has vist? Què xungos que són! Quina por i que guarros! Com poden ser així? Yo ni agua!” Jo les miro i els hi dic que cadascú té el seu nivell de mala educació i que mentre critiquen l’incivisme dels “quillos” elles, les “pijo-Berschka”, tenen els peus on no ha de ser-hi. Es posen vermelles com a tomàquets, retiren els peus. D’alguna cosa a servit.
Arribem a Castelldefels, a la que m’aixeco per disposar-me a baixar les 3 “pijo-Berschka” posen corrents els peus damunt els seients mirant-me de reüll i fent rialletes, els “quillos” baixen tots i el primer que fan es escopir al terra, l’”eco-progre” segueix dalt del tren amb els peus al seient del davant envoltada d’altres passatgers que ho accepten amb resignació, el tres estrangers continuen el viatge tal i com l’havien començat amb els peus damunt del seient i menjant pipes.
En un trajecte de 25 minuts (fa deu anys eren 20) pots fer realment un mostreig sociològic.

Es nota que no duia llibre per llegir i vaig dedicar-me a observar. Es nota, també, que el tren no anava ple.
Ser mal educat avui en dia té premi: Fas el que vols, provoques a tothom i ningú et diu res.

La lletjor s’ha apoderat de la societat o la societat està apostant per la lletjor?