Torna a ser primavera

Aquesta nit comença la primavera meteorològica. Farà bon temps? Segur que sí. Sempre fa bon temps. La pluja és mal temps?

La primavera està associada a la vitalitat, a la joventut, la bellesa i el color verd. El color verd és freqüent a la natura i la primavera és natura.

Pensem en poemes, en flors, en canviar la roba dels armaris, amagar la grisor de l'hivern i donar la benvinguda als nous colors, adonar-te'n que, sense proposar-t'ho, has comprar-te una peça de roba (o dues) de color mare-selva que, segons els gurus de la moda serà el que inundarà els aparadors. Diuen que serà el primer any i que en durarà molts ja que a les dones, dones? els queda molt bé. Que és un color rosa barrejat amb vermell però que s'allunya del fúcsia. Ai, no sé, tot plegat ho trobo una solemne tonteria. Als homes no els queda bé aquest color?

M'he posat a parlar de roba perquè en el fons o potser no tant en el fons, crec que m'hauré de comprar de tot. Més per necessitat que per gust, que també. Segur que aquell vestit tan ideal de la temporada passada em ve petit, o no. Per no entrar en una depre passo d'emprovar-me'l. Uf!.

M'acabaré comprant sabates i bosses. Ho sé.

Bé, com que sóc una desordenada a l'hora d'escriure i vaig mig saltant de tema a mesura que se m'ocorreix, deixo la roba i recordo, marededéusenyor!, que el 21 de març de 1977 vaig començar a treballar i a cotitzar. Vol dir que demà, farà 34 anys que estic en el món laboral i de la manera que estan les coses, que pinten bastos del revés per tot arreu, gairebé és una sort tenir tanta cotització feta. Llàstima que va acompanyada d'una edat i de que em falten per treballar els anys més importants de cara a la jubilació :((

Feia un grapat de mesos que no escrivia res. Entre estudiar per les opos, que no em va servir per aprovar però sí per a descobrir tot un món que m'era aliè, estudiar per treure'm el nivell C de català per tenir un títol oficial i el Facebook que amb la seva immediatesa et fa agafar mandra d'escriure res més llarg... Dies i dies dient: ara m'hi poso i escric alguna cosa. Res, ni una sola idea. Fins avui, que m'he dit: encara que sigui una xorrada, fes-ho!

Penso: podries penjar una cançoneta però com que les penjo al FB no cal. Una frase tonta tampoc, també és ideal el FB. Un enllaç d'aquells que fan riure? també és perfecte el FB. La foto d'aquella truita de patates que em va sortir tan bé... pel PB i què queda pel bloc? doncs haver de pensar una mica més què vols escriure, ser més coherent i estructurar el text.

Com que ara mateix tinc mil fronts oberts dins del meu cap, sóc incapaç de fer res més del que acabo de fer i el curiós és que em sento de conya!!

Vindré a Capellades!

7 de juliol de 2008, les 8 del matí. Entro per primer cop al Departament de Treball. Veig una sala diàfana plena de persones que em miren. Jo no goso mirar gaire, encara que a dia d'avui em sembli impossible, estic morta de vergonya i amb por.

La meva recent estrenada cap em dona la benvinguda i em presenta la Marta, la Marta Xaus. A ella va dedicat aquest post.

De seguida es posa en marxa per acollir-me i m'endosa tal quantitat de papers que encara no els he paït ara :-) quan es fa l'hora, baixa a esmorzar amb mi i em presenta noies amb les quals ja no treballa però mantenen una bona relació.

Varem tenir una complicitat especial tot i la diferència d'edat i el caràcter de cada una.

Ella sempre discreta, silenciosa, treballadora formigueta, sense posar-se mai una medalla per una feina, sense voler mai sobresortir per damunt de ningú, en definitiva, la companya de feina que tothom voldria tenir.

Ara bé, la discreció no sempre li ha anat bé. De vegades les persones que no es fan veure sembla que no existeixin i, de vegades, se les oblida. Ella crec que potser ho ha patit.

Avui ha estat el seu darrer dia tot i que el contracte se li acaba el 31 d'agost. Ha de fer les vacances. La crisi i la retallada de personal a l'Administració han fet que no fos possible reubicar-la enlloc.

La Marta sap que jo no podia acomiadar-me d'ella. Som unes ploraneres. Ens hem fet dos petons a l'ascensor després d'esmorzar i, com si res... s'ha acabat. Ja no som companyes de feina ara,

SOM AMIGUES!!

Marta: sàpigues que ara estic plorant i em fa ràbia.

Moment poètic...

(Un mirall)

Te envejeces tras el escritorio,
tras la pantalla del computador,
la vida te quitó la sonrisa,
no insistas en buscarla, solo daño te harás.
Piensas en ella...¿Ella pensará en ti?
Entremezclas la realidad con la fantasía,
piensas en sus labios, en su piel
y se cuela en la frase un if, un while,
entras en loop y esperas que la vida te rescate...
Cierras los ojos y los abres.
¿Tanto tiempo ha pasado ya?
Tu mirada perdió ese fulgor soñador,
tu piel se volvió gris
y te das cuenta que sólo soñaste
no luchaste, aunque...
¿Para qué luchar por causas perdidas?
Y ahora solo eres un engranaje, perfecto quizás
pero igual al montón,
te encarnaste un tema de Silvio
sin hijo, ni arbol, ni libro...

Jubilació als 67 anys

S'està prenent una cervesa?

Noves lectures per començar l'any

Un parell de llibres nous per llegir, això que he dit a tothom que no llegiré res més que el temari de les "opos". Quina cosa més lletja!!

La meva sogra és de les que si li agrada un llibre, l'ha de regalar. No acostuma a tenir en compte els gustos literaris de la persona regalada, però la bona intenció que li posa ja val per tot.Aquestes festes ha tocat l'Esther Tusquets amb

"Habíamos ganado la guerra" i la segona part

"Confesiones de una vieja dama indigna".

Es clava amb un munt de gent: Carles Barral, Cela, Neruda, Òscar Tusquets (germà), Ana Ma Matute...i si es clava amb aquests personatges ja és motiu de mandra de llegir-lo.

Si teniu alguna referència positiva, poster buscaré temps per fer-li una ullada ràpida.

Marededéusenyor!

Avui n'he fet:

.

.

.

.

.

.

És un gran dia...

MICROONES

- Hola! Què sabeu quants minuts he d’escalfar-me el tupper?
- Depèn del que portis a dins, aquest microones no és gaire potent.
- Mira (obre el tupper)
Veig que porta macarrons en un costat i pollastre en un altre.
- Potser un parell de minuts, li dic jo.
- No, no, ben bé quatre. Contesta un company de la meva planta.
... bla, bla, bla ...
- Puc dinar amb vosaltres?
- Ui , ho sento. No anem junts i a més a més m’han guardat lloc. Mira allà, al fons, al costat de les dues noies rosses.
- Bé. No passa res. Pots guardar-me lloc cada dimarts? De la meva planta no es queda ningú.
- A quina planta estàs?
- A la ...
- Aquella noia d’allà treballa a la mateixa planta que tu i dina amb mi.
- Doncs presenta-me-la.
Mentre m’escalfo el menjar es dirigeix a la meva amiga i li espeta:
- Em dic ... Passa’m a buscar cada dia per esmorzar i guarda’m lloc per dinar els dimarts.
Al·lucinant! Quina manera d’enganxar-se! Està bé ser extravertit tot i que sent ella la que vol fer amics, potser podria haver-ho fet millor.
Se m’acut la fòrmula:
- Baixeu a esmorzar? Passa res si vinc amb vosaltres?
- Dineu cada dimarts al menjador? M’assec amb vosaltres, val.
- Qui arribi primer que guardi lloc pels altres.
...
Doncs bé, no l’hem tornat a veure i ara patim. Potser es va posar malalta la mateixa tarda de dimarts. Potser ha agafat vacances. Potser l’han canviat de lloc.
Si dilluns no la veiem ens interessarem per ella i potser, dic potser, li fem un lloc a la taula tot i que la noia “promet”
Encara que la conversa sembli llarga, ho va ser molt més. La cua pel microones del menjador de la feina dóna per molt.

Visionari

“Estic encantat de que sigui Clark Gable, i no Gary Cooper, el que s’estavelli”

Gary Cooper, després de no acceptar el paper de protagonista en “Allò que el vent s’endugué”

POÈTIQUES DE RESISTÈNCIA, SOMNIS DE LLIBERTAT

Al Palau Sant Jordi, el dia 14 d'octubre, a les 21 h. acompanya Joan Manuel Serrat, Lluís Homar i Carme Sansa, entre molts d'altres, en aquest homenatge als represaliats. "Poètiques de resistència, somnis de llibertat" és un homenatge als homes i dones que van lluitar contra la dictadura franquista, per la democràcia i els drets nacionals de Catalunya.

Moltes d'aquestes persones van haver de pagar un preu molt alt per mantenir-se fidel als seus ideals.

Carme Sansa, Lluís Homar, Juan Diego, Juan Echanove, Julieta Serrano, Mercè Sampietro, Joan Manuel Serrat, Francesc Pi de la Serra i l'Orfeó Català ens recordaran alguns dels poemes i les cançons que van convertir-se en els lemes i himnes de tota una generació.

L'acte és gratuït. Només cal que portis impresa la teva invitació digital i que confirmis la teva assistència a eugeniapm@gencat.cat o al telèfon 935 519 204.

A partir de les 20.00 h. hi haurà un servei d'autobusos gratuït de Pl. Espanya al Palau Sant Jordi.

El 18 d'octubre, a les dotze del migdia, al mateix fossar de la Pedrera, recordarem els immolats per la llibertat, l’any del setantè aniversari de l’acabament de la guerra i dels primers afusellaments de la repressió franquista a Catalunya.

Madrid 2016 - Tengo una corazoNADA

Referèndum no vinculant

L'Advocacia de l'Estat ha presentat al Jutjat de lo Contenciós número 14 de Barcelona un recurs contra la celebració del referèndum convocat per al pròxim dia 13 a Arenys de Munt, en el que els veïns diran si estan a favor de la independència de Catalunya.

Si és una pregunteta de no res!

Si no fa gaire temps que El Sr. Rajoy (PP) també va fer una pregunteta de no res i tots tan tranquils. Refresco la memòria, deia així: "¿Considera conveniente que España siga siendo una única Nación en la que todos sus ciudadanos sean iguales en derechos, obligaciones, así como en el acceso a las prestaciones públicas independientemente del lugar donde vivan?" Segons Rajoy "Los españoles tienen derecho a opinar sobre lo que quieren que sea España".

I els catalans? Que no tenim dret a opinar sobre el que volem que sigui Catalunya? Per què aquesta por? Per què tanta mania per prohibir referendums? Ja sé, la Consti.

Si al cap i a la fi no son vinculants.

Amb una mica de sort, altres pobles s'afegeixen a l'iniciativa. El meu segur que no.

No som res

En començar l’estiu parlàvem de com afecta la calor a mesura que et vas fent gran, de la precarietat laboral, de la crisi, una miqueta dels fills adolescents i què farien durant les vacances, de si Castelldefels estava rebentat per obres, dels horaris dels seus comerços, dels salaris que actualment es paguen.
Parlant, parlant vàrem anar sabent petites coses l’una de l’altra. Només amb la confiança que es pot tenir sent tu dependenta del forn de pa i jo una clienta habitual.
Si la memòria no em falla, per Sant Joan estaves una mica constipada. Res important. Deies que potser hauries d’anar al metge ja que els refredats a l’estiu poden durar molts dies. No, no tenies temps per anar-hi. Hauries de demanar permís a la feina i això no t’ho podies permetre. Deies que no en passaven ni una, que era igual el motiu que hi hagués.
Al cap d’uns dies i parlant de temes recurrents, vas comentar-me de passada que el “jefe” havia decidit reduir-te la jornada laboral a la meitat i tancar al migdia (Quina meitat!) La meitat era només de diners no de jornada laboral.
Tant de pensar de que si feies bé la feina i no faltaves mai se’t tindria en consideració, i mira, no. Ens varem trobar parlant i generalitzant de la quantitat d’empreses i sobretot comerços en que la signatura del contracte la fas per unes hores concretes però que de paraula et diuen que en faràs unes quantes més pel mateix salari. Teníem clar que la venda d’aquest forn en concret no havia minvat.
Per fi vas anar al metge. És clar, ara tenies hores. A l’ambulatori et van veure apurada i van enviar-te a l’Hospital de Sant Llorenç, allà van diagnosticar-te una pneumònia i potser alguna cosa més.
Avui he sabut que has mort. No m’ho trec del cap.
Rocío: La Boulangerie no és el mateix sense tu.

La Seda de Barcelona i altres... (qui paga?)

La Seda de Barcelona em porta a la memòria records de la infància, quan els meus pares, germanes i jo agafaven el bus groc des de la Carretera de Gavà (única parada) fins La Plaça d’Espanya de Barcelona (final de trajecte).
La Seda em recorda quan passava per El Prat de Llobregat i em tapava el nas de la pudor que sentia. Després dubtava, potser era la Paperera, sí, segur que era la Paperera la fàbrica pudenta.
El Prat de Llobregat també tenia un fàbrica que m’ha quedat a la memòria amb el nom H2SO4 que ja ho diu tot i abocava tots els residus al riu.
A casa, de família humil (tot i que els meus pares sempre s’han considerat de “classe mitja” no s’arribava a final de mes: “Què voleu? Matrimoni, quatre filles avis i una sòla nòmina no dona per res”...ens repetia de tan en tar la meva mare. El meu pare era treballador de Roca, com gairebé tots els homes de Gavà. Una altra història.
Dues amigues meves de la infància que disposaven de tants diners com volguessin totes dues eren netes de Directius. Una del de La Seda de Barcelona i l’altra de La Paperera. Encara ara viuen dels guanys dels avis això que tenen la meva edat.
Des de que és començar a prendre conciència i a aprendre de que no es poden avocar residus als rius la fàbrica de productes químics H2SO4 va desaparèixer d’El Prat per anar a contaminar un altre país aixo sí, deixant persones a l’atur i multes per pagar.
La Paperera ha estat tancada i en runes fins fa quatre dies. Crec que hi passa una carretera.
La Seda de Barcelona és notícia, copio un fragment de la que apareix a Directe!cat:

“505 milions de pèrdues en un any i un deute acumulat de 800 milions més, i no de pessetes sinó d'euros. Si es vol més clar més de 225.000 milions de pessetes de deute que, si el dividíssim entre els 7,5 milions de ciutadans del Principat suposa 180.000 euros (30 milions de pessetes) per cap.Són xifres d'escàndol, diuen que a la Xina han condemnat a mort a dos especuladors financers per oferir productes a un interès desmesurat. Evidentment no som partidaris de la pena de mort, ara bé, és necessari, imprescindible i urgent que hi hagi una actuació pública contra qui malversa els diners i el finançament de tots. El conseller d'Economia i Finances, Antoni Castells, no pot seguir mirant a l'altra banda. En un moment en què caixes i bancs tenen problemes cal saber el perquè i casos com el de La Seda ens en donen les claus. Encara no hem vist la dimissió de cap responsable de caixes i bancs que han permès deutes milionaris de grans corporacions.El deute aprovat per la junta de La Seda és de 1365 milions d'euros. Això vol dir que algú no ha cobrat, que proveïdors, bancs i caixes estan aguantant aquest deute. Vol dir que són diners que no són al mercat. Així, per salvar una molt mala gestió es deixen de finançar, milers i milers de projectes viables de la petita i mitjana empresa, i milers de ciutadans es queden sense poder finançar la compra del seu habitatge o d'altres necessitats.El Govern té l'obligació d'actuar, de vigilar, i si cal d'intervenir amb totes les forces. No podem permetre que qui ha portat a La Seda a un cul de sac, a un deute enorme, no pagui per haver-ho fet, i cal apartar els seus responsables de la gestió actual i futura de la companyia".

Els treballadors aniran tots al carrer, és igual que els directius siguin engarjolats que els deixin lliures. Si han malversat no tornaran mai els diners. De judici en judici aniran passant els anys vivint acomodadament ells i les seves famílies i ,si moren de vells, els seus hereus seguiran vivint i podran explicar: “Els meus diners venen dels meus avis que eren Directius d’alt nivell de l’empresa..."

La meva filla...

té cops amagats.

Vaig a dormir i em trobo un sobre americà dirigit a la meva persona i amb un llacet de color fúcsia. Dins hi havia la nota següent:

“Això és una mesura del tot improvisada i desesperada.

Em volia esperar al dia del teu sant per donar-te les dues entrades però ets tan impacient i de tot, amb les coses que vols, que m’obligues a fer això que l’adjectiu més adequat podríem dir que és cutre.

Vaig haver de parlar amb el Jordi per què tú no compressis les entrades i el pla era pagar-les i anar a buscar-les jo però... està clar que no podrà ser.

Un petó molt fort i espero que et faci il·lusió.

La propera vegada no pressionis tant a la gent perquè les sorpreses agraden a tothom! A tú també.

T’estimo. Anna”

Dins del sobre també hi havia dues entrades dibuixades i retallades per ella que volien representar les de debò.

Avui mateix es posaven a la venda les entrades del concert que Leorand Cohen farà el proper 21 de setembre al Palau Sant Jordi. 

A l’arribar a la feina (ja sé que no es fa) vaig connectar-me a internet per intentar aconseguir-ne 6. 

A les 10:20h que vaig establir la connexió i ja les millors (crec que eren compromisos i xollos). Després va venir la realitat: No tenia suficients diners al compte per pagar sis entrades, és més, ni dues. Vaig trucar al meu amic Jordi per demanar-li que s’encarregués ell de comprar-les. 

Al vespre encara no sabia si les tenia o no. Quins nervis!
A l’explicar-ho a casa, suposo que li va venir la idea a l’Anna i ara...

TINC ENTRADES PER ANAR AL CONCERT REGALADES PER LA MEVA FILLA.

Jo també t’estimo... t'estimo sense regals.