dimecres, 19 d’agost de 2009

No som res

En començar l’estiu parlàvem de com afecta la calor a mesura que et vas fent gran, de la precarietat laboral, de la crisi, una miqueta dels fills adolescents i què farien durant les vacances, de si Castelldefels estava rebentat per obres, dels horaris dels seus comerços, dels salaris que actualment es paguen.
Parlant, parlant vàrem anar sabent petites coses l’una de l’altra. Només amb la confiança que es pot tenir sent tu dependenta del forn de pa i jo una clienta habitual.
Si la memòria no em falla, per Sant Joan estaves una mica constipada. Res important. Deies que potser hauries d’anar al metge ja que els refredats a l’estiu poden durar molts dies. No, no tenies temps per anar-hi. Hauries de demanar permís a la feina i això no t’ho podies permetre. Deies que no en passaven ni una, que era igual el motiu que hi hagués.
Al cap d’uns dies i parlant de temes recurrents, vas comentar-me de passada que el “jefe” havia decidit reduir-te la jornada laboral a la meitat i tancar al migdia (Quina meitat!) La meitat era només de diners no de jornada laboral.
Tant de pensar de que si feies bé la feina i no faltaves mai se’t tindria en consideració, i mira, no. Ens varem trobar parlant i generalitzant de la quantitat d’empreses i sobretot comerços en que la signatura del contracte la fas per unes hores concretes però que de paraula et diuen que en faràs unes quantes més pel mateix salari. Teníem clar que la venda d’aquest forn en concret no havia minvat.
Per fi vas anar al metge. És clar, ara tenies hores. A l’ambulatori et van veure apurada i van enviar-te a l’Hospital de Sant Llorenç, allà van diagnosticar-te una pneumònia i potser alguna cosa més.
Avui he sabut que has mort. No m’ho trec del cap.
Rocío: La Boulangerie no és el mateix sense tu.

dilluns, 10 d’agost de 2009

La Seda de Barcelona i altres... (qui paga?)


La Seda de Barcelona em porta a la memòria records de la infància, quan els meus pares, germanes i jo agafaven el bus groc des de la Carretera de Gavà (única parada) fins La Plaça d’Espanya de Barcelona (final de trajecte).
La Seda em recorda quan passava per El Prat de Llobregat i em tapava el nas de la pudor que sentia. Després dubtava, potser era la Paperera, sí, segur que era la Paperera la fàbrica pudenta.
El Prat de Llobregat també tenia un fàbrica que m’ha quedat a la memòria amb el nom H2SO4 que ja ho diu tot i abocava tots els residus al riu.
A casa, de família humil (tot i que els meus pares sempre s’han considerat de “classe mitja” no s’arribava a final de mes: “Què voleu? Matrimoni, quatre filles avis i una sòla nòmina no dona per res”...ens repetia de tan en tar la meva mare. El meu pare era treballador de Roca, com gairebé tots els homes de Gavà. Una altra història.
Dues amigues meves de la infància que disposaven de tants diners com volguessin totes dues eren netes de Directius. Una del de La Seda de Barcelona i l’altra de La Paperera. Encara ara viuen dels guanys dels avis això que tenen la meva edat.
Des de que és començar a prendre conciència i a aprendre de que no es poden avocar residus als rius la fàbrica de productes químics H2SO4 va desaparèixer d’El Prat per anar a contaminar un altre país aixo sí, deixant persones a l’atur i multes per pagar.
La Paperera ha estat tancada i en runes fins fa quatre dies. Crec que hi passa una carretera.
La Seda de Barcelona és notícia, copio un fragment de la que apareix a Directe!cat:
“505 milions de pèrdues en un any i un deute acumulat de 800 milions més, i no de pessetes sinó d'euros. Si es vol més clar més de 225.000 milions de pessetes de deute que, si el dividíssim entre els 7,5 milions de ciutadans del Principat suposa 180.000 euros (30 milions de pessetes) per cap.Són xifres d'escàndol, diuen que a la Xina han condemnat a mort a dos especuladors financers per oferir productes a un interès desmesurat. Evidentment no som partidaris de la pena de mort, ara bé, és necessari, imprescindible i urgent que hi hagi una actuació pública contra qui malversa els diners i el finançament de tots. El conseller d'Economia i Finances, Antoni Castells, no pot seguir mirant a l'altra banda. En un moment en què caixes i bancs tenen problemes cal saber el perquè i casos com el de La Seda ens en donen les claus. Encara no hem vist la dimissió de cap responsable de caixes i bancs que han permès deutes milionaris de grans corporacions.El deute aprovat per la junta de La Seda és de 1365 milions d'euros. Això vol dir que algú no ha cobrat, que proveïdors, bancs i caixes estan aguantant aquest deute. Vol dir que són diners que no són al mercat. Així, per salvar una molt mala gestió es deixen de finançar, milers i milers de projectes viables de la petita i mitjana empresa, i milers de ciutadans es queden sense poder finançar la compra del seu habitatge o d'altres necessitats.El Govern té l'obligació d'actuar, de vigilar, i si cal d'intervenir amb totes les forces. No podem permetre que qui ha portat a La Seda a un cul de sac, a un deute enorme, no pagui per haver-ho fet, i cal apartar els seus responsables de la gestió actual i futura de la companyia".
Els treballadors aniran tots al carrer, és igual que els directius siguin engarjolats que els deixin lliures. Si han malversat no tornaran mai els diners. De judici en judici aniran passant els anys vivint acomodadament ells i les seves famílies i ,si moren de vells, els seus hereus seguiran vivint i podran explicar: “Els meus diners venen dels meus avis que eren Directius d’alt nivell de l’empresa..."