dissabte, 28 de febrer del 2009

Fumar: S'ha de prohibir?

Fa dies que hi penso. És difícil fer amics parlant d'aquest tema. No m'agrada prohibir, però tampoc m'agrada ser agredida.
S'ha tornat a engegar el debat de "fumar sí, fumar no" al bars, restaurants, locals d'oci...
Es troba del tot normal que no es pugui fumar dins del cinema, en els centres sanitaris, en els avions, a les esglésies, escoles, botigues, empreses (d’aquestes últimes en parlaré després) En canvi es troba lògic poder fumar en els bars.
Quina fixació en parlar de que s’està lliurant "la batalla contra el tabac" No ho considero batalla perquè no hi ha cap guerra. És pedagogia, informació i protecció cap els que no tenen aquesta addicció. Les batalles es donen per finalitzades quan l’enemic abandona. Jo no crec que tingui enemics. Tinc amics, familiars i coneguts fumadors .
En el moment que no es permeti fumar en cap local públic i el fumar sigui considerat un (mal) hàbit privat deixarà d’haver follon. Els locals d’hostaleria no perdran diners perquè la gent continuarem prenent cafès, menús, copes... No deixarem de distreure’ns. Els propietaris d'aquests negocis no s'hauran de fer competència pel que fa a fum o no fum. Les persones triarem els locals en funció d'altres paràmetres i no entre bars que permeten o no permeten fumar.
Per altre banda penso que tambés és fomut pels propietaris de bars no poder decidir lliurement el seu model de negoci. Però s'ha de tenir en compte que hi ha lleis per qualsevol cosa. Els fumadors no tindran cap dret a reunir-se en àmbits públics exercint el seu hàbit. No hi haurà excepcions.
Al marge de que és un greu problema de salut pública també ho és d’educació i civisme. Hem de reconèixer que a les persones que no han pogut o no han volgut deixar aquest hàbit els importa un rave si empudeguen o molesten a qui no ha fumat mai, ho ha deixat o simplement el fum l'ofega.
En quant a les empreses: Si cada cop que un treballador surt a fumar, sortís tota la plantilla de comparsa... Què passaria? Uns poden necessitar calmar el “mono” i altres potser calmar els nervis.
Per cert, fa deu anys que vaig deixar de fumar i dono fè de que és mooooolt difícil.

divendres, 20 de febrer del 2009

Horòscop


"En el ámbito laboral puede surgir alguna complicación. Es importante que te concentres con tu tarea, cuidando tus comentarios"






Quina cosa això de l'astrologia. La majoria de persones diem que no hi creiem i la pàgina del diari on es publica la "predicció" del dia és la segona més llegida, després de les cartes dels lectors.
Avui l'he llegit com cada dia però la diferència ha estat en que m'ha cridat l'atenció.
Estic fent una feina que m'ocupa totes les hores de la jornada intensament i de tant en tant verbalitzo algunes pegues amb les que em trobo. Avui al llegir el meu horòscop (com si fos meu i prou) he decidit treballar concentrada i sense dir ni mú. Quan faltava una horeta per plegar... vaig i trobo el que m'ha semblat una errada considerable i a la vegada subsanable.
He parlat!!!!
No he fet cas de l'horòscop.

diumenge, 15 de febrer del 2009

D'empresari a atracador

Ai Senyor! Com ens hem de veure...
Ara resulta que un empresari de Lleida, s’ha vist “obligat” a atracar cinc bancs per poder fer front als seus deutes.
Podria ser malèvola i dir allò de “Quien roba a un ladrón...” D’acord, no està bé robar. Bé, ja no ho sé. Potser depèn de qui ets i en quins ambients et mous.
A les altes esferes de poder és fàcil delinquir econòmicament ja que es coneixen tots els mecanismes per fer-ho i professionals que tot el dia rumien com guanyar més diners pagant el mínim o gens. Existeixen uns paradisos fiscals meravellosos.
A les persones de la capa social més humil gairebé les comprenem. Entenem que es vegin obligades a robar per poder sobreviure. Creiem que el “sistema” és injust amb les capes més baixes de la societat. Comprenem (no compartim) molt bé que la falta de recursos t’aboqui a robar. Això si, mentre no ens robin a nosaltres que llavors els etiquetem de “xorissos” i demanen la pena màxima.
Ja me n’he anat de la idea del post.
L’empresari en qüestió ho era de la construcció. Què potser ell no deu haver robat de forma totalment legal i lícita als seus clients amb preus abusiu i de vergonya permetent-li portar un bon ritme de vida? És la imatge que tenim del gremi de la construcció. Si hi ha algú honrat no el coneixem.
Diuen els diaris que l’home estava desesperat i es va convertir en atracador copiant la manera de fer d’aquell que sortia per la tele que l’anomenaven “El solitari” Quin mal que fa veure la tele!
Els mossos expliquen que possiblement portava una doble vida i que la família no sabia res de res d’aquestes activitats delictives. Per favor! La família sempre és la última que s’assabenta de tot (banyes de la parella, campanes al col·le dels fills...)
De totes maneres, pobre home, s’ha de dir que no s’ha lucrat amb els diners robats. Els ha fet servir per pagar deutes i això està bé. Ha privat que uns altres empresaris es veiessin obligats a robar per a la vegada pagar els seus de deutes i de passada privar de robar a uns altres empresaris de robar a uns altres per fer el mateix. Quin lio!
Els mossos ho han fotut tot enlaire i l’han agafat. Ara haurà de tornar els diners als bancs i el deutes continuaran existint i els creditors per no poder cobrar d’aquest home potser hauran de reduir la plantilla.

dijous, 12 de febrer del 2009

dilluns, 9 de febrer del 2009

Lluís Llach

DESPERTAR

Obrir els finestrons i esperar un nou dia,
i trobar altre cop entelats els vidres,
com aquests meus ulls, que sovint obliden
que encara hi ha llum per a adreçar la vida.
He d'esborrar les nits de ràbia i de feblesa.
He d'esborrar el pensar que sempre ens toca perdre,
mirar molt més enllà d'aquesta boira espessa.
He d'aprendre a lluitar sense tenir cap eina.
I el pas del temps, hores repetides,
va llaurant la pell cada cop menys lliure.
Sense guanyar res, perdre un tros de vida,
i anar cap al llit fent veure que es somnia.
I aquesta cadira coixa i atrotinada,
els vells finestrons i la llarga escala
són la gran mentida, perdre l'esperança.
Per això m'aixeco ara que puc encara.

He posat aquest poema tot i que hagués pogut ser qualsevol altre. Crec que m'agraden tots.
Acabo d'arribar de l'exposició fotogràfica que es fa en el pis on ell havia viscut, a la Plaça Reial núm 10, 1r 2a

dissabte, 7 de febrer del 2009

Regatejar o negociar ?

Regatejar és una acció individual, és una ràpida demostració de poder. Tractar d'obtenir una cosa a un preu més baix.
Negociar és més un procés de comunicació mútua. Negociar no és escoltar el que et diuen sino entendre el que volen. És l'art de deixar que "els altres" triïn el que tu vols.
Es considera normal negociar a partir de posicions de força, tot i que aquest no és el sentit. Fa molt de temps que tots hem de jugar al "Jo guanyo, tu perds" Es genera una tensió desmesurada.
Les dones estem convençudes de que els homes saben negociar millor que nosaltres i per això en molts casos ens enpetitim i fem mals negocis totes soletes.
El 50% dels homes negocien el seu sou en canvi només i ha un 5% de les dones.
Ara això sí, sabem regatejar bastant quan anem a comprar. Deu ser supervivència domèstica.
De totes maneres quan un ric (o una rica) regateja el preu d'una gran adquisició en diem que ha fet un bon negoci.

diumenge, 1 de febrer del 2009

Xarxes socials. Un problema?

A l'escola de la meva filla han fet fora un alumne (espero que temporalment) per haver creat un grup dins de Facebook en el qual es deia el nom de la mestra i el següent titular “la professora amb més mala llet i més putejadora de l’escola” No cal dir que tenia un bon nombre de seguidors de diferents cursos.
Tota la comunitat de mestres s'ha sentit ofesa per l'insult i ha fet pinya al voltant d'aquesta senyora. Per cert amenaçant amb represàlies a tots els alumnes (a veure qui té la paella per mànec) Han fet tancar el grup i han demanat a l'alumne que va tenir la "brillant" idea d'obrir aquest grup que es retracti públicament entonant un mea culpa i demanant perdó escribint una nota a la revista trimestral de l'escola.
Potser sóc d'un altre món. Censuro totalment l'insult i la falta de respecte, mai he contradit al professorat quan ha jutjat la meva filla i no sempre he estat d'acord, sempre hem intentat treballar plegats però, censuro l'abús de poder i els excesos.
El professor que m'ho explicava s'encenia, vermell com un tomàquet i carregant contra els alumnes de forma, espero, totalment visceral (no vull pensar que ho deia racionalment) Va "recomanar" a la meva filla que no s'adherís a cap campanya ja que li faria més mal que bé.
A mí em semblava tan surrealista la seva actitut (no val dir que és passional, amic dels seus amics, que s'ho agafa tot a la tremenda...) és un mestre i adult que diu que no coneix res de les xarxes virtuals ni l'interessen però, curiosament, està al cas de tot. Potser per què té adolescents a casa?
Només vaig preguntar-li si enlloc de "mala llet i putejadora" haguéssin posat els adjectius de "estricta, intolerant..." No va contestar, va seguir culpant i culpant.
Després ens deia que no es podia parlar de ningú per internet.
Per cert, els alumnes d'aquesta escola tenen un altre grup creat dedicat a una altra professora però en clau positiva. Això els sembla fantàstic i entranyable.
Quan jo era adolescent no teniem internet, teniem les portes dels lavabos, els pupitres i fulls de paper on escribiem totes les animalades que ens passaven pel cap. Algunes gracioses i altres grolleres i/o ofensives.
Anem a veure: Quan et fas gran recordes les persones que t'han marcat durant la teva vida. Algunes amb positiu i altres en negatiu.
Com m'agradaria conéixer tota la història, versió professorat i versió alumnat. Llavors podria jutjar.
artículo 19 de la Declaración Universal de Derechos Humanos (“todo individuo tiene derecho a la libertad de opinión y expresión; este derecho incluye el de no ser molestado a causa de sus opiniones, el de investigar y recibir informaciones y opiniones y el de difundirlas, sin limitación de fronteras, por cualquier medio de expresión”).