Lluís Llach

DESPERTAR

Obrir els finestrons i esperar un nou dia,
i trobar altre cop entelats els vidres,
com aquests meus ulls, que sovint obliden
que encara hi ha llum per a adreçar la vida.
He d'esborrar les nits de ràbia i de feblesa.
He d'esborrar el pensar que sempre ens toca perdre,
mirar molt més enllà d'aquesta boira espessa.
He d'aprendre a lluitar sense tenir cap eina.
I el pas del temps, hores repetides,
va llaurant la pell cada cop menys lliure.
Sense guanyar res, perdre un tros de vida,
i anar cap al llit fent veure que es somnia.
I aquesta cadira coixa i atrotinada,
els vells finestrons i la llarga escala
són la gran mentida, perdre l'esperança.
Per això m'aixeco ara que puc encara.

He posat aquest poema tot i que hagués pogut ser qualsevol altre. Crec que m'agraden tots.

Acabo d'arribar de l'exposició fotogràfica que es fa en el pis on ell havia viscut, a la Plaça Reial núm 10, 1r 2a

"HALLELUJAH"

Llegir una petita notícia al diari m'ha fet tirar endarreda una pila d'anys.

No recordava que Leonard Cohen va mig trastocar-se mentalment amb aquesta cançó per la dificultat de composar i de cantar més de 80 versos amb tant aguts.

L'Hallelujah serveix per a tot. Casaments, funerals, música de fons, festes nadalenques. En definitiva, cançó comodí que no tothom pot cantar-la i que es destrossa sovint. Forma part de la banda sonora d'Shrek i d'alguna sèrie de TV.

Recordo, també, a Jeff Buckley cantant l'Hallelujah. Per mi el millor de tots.

El que no sabia és que els seus fans s'estan organitzant a través de Facebook i pagant! perquè la seva versió sigui número 1 al cap d'onze anys.

A tot això el que surt guanyant és Leonard Cohen que, vellet com és, guanya un dineral de drets d'autor ja que és propietari de qualsevol versió que es faci.

Si us ve de gust escoltar la cançoneta d'un o altre, podeu fer-ho clicant la portada dels disc.

Joan Baptista Humet

A través de RAC1 i en veu de la Marina Rossell, m’acabo d’informar que en Rossel que Joan Baptista Humet ha mort. La notícia era esperada ja que estava a recta final de la malatia que patia. La notícia m'ha deixat mal cos. El proper dia 16 al TNC se li rendia un hometage (han/hem arribat tard)

Aquest noi (a la foto) va acompanyar Lluís Llach durant dos anys. Realment no se com s'entenien.

Recordo que vaig deixar de seguir-lo quan va decidir continuar la seva trajectòria en castellà (sembla que faci milers d'anys) i em va fins i tot fer ràbia que tinguès tant d'èxit amb "Clara" - la noia enganxada a les drogues- tot i que la cançó sempre em va agradar i m'agrada.

Ara penso que, per caràcter, no encaixava amb el grupet de cantautors de la època. Ell potser, no tenia necessitat de compromís polític i sí de fer poemes i cantar-los.

TONADES (1970)

Sento el gemec de l'ocell

que canta a la gàbia

sento el crit darrer del pres

que la mort reclama.

I fins avui ni tu ni jo hem après

que això també és una tonada.

Vaig conéixer un home gran

envellit de ràbia;

tant sentir el mateix xisclar

de portes que es tanquen!

Però ara ens cal seguir endavant

amb la veu, sinó amb les mans,

que hem volgut canviar les coses

amb quatre paraules buides,

i altrament n'hi han de malferides

que deixem que es tanquin soles.

Quan la veu d'un poble es perd

i acceptem les causes,

tant com diem sobre els demés

i ens traïm nosaltres.

BARCELONA JA TÉ CASTELL !

Ahir, tal com estava anunciat, va ser el dia en que els ciutadans de Barcelona en particular i tots els catalans en general vàrem prendre possessió del castell de Montjuïc.

Quanta gent hi havia!!! Segons el diari unes 40.000 persones. Igual que totes, totes, totes les autoritats progressites (excloeu-hi PP) vaig sentir que era un dia històric. Era la recuperació civil d'un castell tristament famós per l'execució, entre altres, de Lluís Companys.

L'Alcalde de Barcelona tenia al costat al Secretari d'Estat de Defensa (jo com que no em dedico a la política me l'hagués estalviat) Es veu que el Ministerio de Defensa gestionarà el Castell conjuntament amb l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat. No entenc perquè els catalans hem de fer aquesta concesió. Si s'ha traspasat, ja està! Què pinta l'exèrcit ara!

A les 6 de la tarda, al fossat on va ser afusellat Lluís Companys, Raimon va oferir un concert en memòria a totes les persones que van ser sentenciades per la seves idees.

Us deixo un tastet del concert.

.

.

.

.

.

DIGUEM NO (vídeo del Youtube)
Ara que som junts

diré el que tu i jo sabem

i que sovint oblidem:

Hem vist la por

ser llei per a tots.

Hem vist la sang

-que sols fa sang-

ser llei del món.

No,

jo dic no,

diguem no.

Hem vist la fam

ser pa

dels treballadors.

Hem vist tancats

a la presó

homes plens de raó.

No,

jo dic no,

diguem no.

Nosaltres no som d'eixe món.

JO VINC D'UN SILENCI (vídeo del Youtube)

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg

de gent que va alçant-se

des del fons dels segles

de gent que anomenen

classes subalternes,

jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg.

Jo vinc de les places

i dels carrers plens

de xiquets que juguen

i de vells que esperen,

mentre homes i dones

estan treballant

als petits tallers,

a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci

que no és resignat,

d'on comença l'horta

i acaba el secà,

d'esforç i blasfèmia

perquè tot va mal:

qui perd els orígens

perd identitat.

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

de gent sense místics

ni grans capitans,

que viuen i moren

en l'anonimat,

que en frases solemnes

no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita

que és sorda i constant,

jo vinc d'un silenci

que romprà la gent

que ara vol ser lliure

i estima la vida,

que exigeix les coses

que li han negat.

Els canons, quin gran debat! hi ha qui creu que s'han de mantenir perquè formen part de la nostra història i no es pot negar la història. Això és depen de qui i com es miri: Resulta que volguer recuperar la memòria històrica no cal ja que seria remenar el passat i portaria mal rotllo però si hem de treure signes franquistes de pobles i ciutats, aleshores representa que no ho hem de fer perque és negar-nos a la història. Vinga home! ja n'hi ha prou! No cal que ho llencin però que ho posin en un magatzem per si mai han de fer una exposició monogràfica sobre les "coses" que mai s'haurien d'utilitzar.

Ja que acabo de parlar de canons i que el canta-autor que més m'agrada és en Lluís Llach, no podia deixar de "penjar" una cançó que sempre que l'escolto se m'escapen uns llagrimots que no vegis i ara, crec que és oportuna.

CANÇÓ SENSE NOM (ON VAS)

On vas amb les banderes i avions

i tot el cercle de canons

que apuntes al meu poble?

On vas amb la vergonya per galó,

i en el fusell, hi duus la por,

que apuntes al meu poble?

On vas quan ja l'infant

no vol jugar

perquè el carrer

vessa de sang

i ets tu qui l'omples?

On vas quan ja l'infant

no pot mirar

ni el blau del mar

ni aquell cel clar

i ets tu qui el borres?

.

.

.

.Aquesta encerclada sóc jo amb el meu marit.

AQUELL 18 DE MAIG...

Avui fa 40 anys d'un gran dia per els antifranquistes. Molts madrilenys van poder d'assistir a un concert memorable d'en Raimon que va marcar també un abans i un després en les conciències ciutadanes i en la repressió de la dictadura.

.

.

.

.

.

Avui fa 40 anys, a la Facultat d'Econòmiques de Madrid un Raimon cantant "Al vent" i "Diguem no" va transmetre força i significat.

Raimon,valencià de Xàtiva,va dedicar a aquell dia aquesta cançó:

.

.

.

"18 de maig a la villa"

I la ciutat era jove,

aquell 18 de maig.

Sí, la ciutat era jove,

aquell 18 de maig

que no oblidaré mai.

Per unes quantes hores

ens vàrem sentir lliures,

i qui ha sentit la llibertat

té més forces per viure.

De ben lluny, de ben lluny,

arribaven totes les esperances,

i semblaven noves,

acabades d'estrenar:

de ben lluny les portàvem.

Per unes quantes hores

ens vàrem sentir lliures,

i qui ha sentit la llibertat

té més forces per viure.

Una vella esperança

trobava la veu

en el cos de milers de joves

que cantaven i que lluiten.

No l'oblidaré mai,

no l'oblidaré mai,

aquell 18 de maig,

no l'oblidaré mai,

aquell 18 de maig

a Madrid.

Què se n'ha fet d'aquell Madrid?

LLUÍS LLACH

60 anys. Felicitats!

EDUARD INIESTA

Compositor, arrenjador i per damunt de tot músic intèrpret d'instruments de doble corda bàsicament de la Mediterrània:

Baglamas Bandurria Bouzouki Cümbus Guitarra portuguesa Coimbra y Lisboa Laghouto Laud Mandocello Mandola Mandolina Mandolina italiana Saz Sitar Tanbur Tembouras Tzouras


Dijous dia 10 va presentar a L'Auditori el seu tercer disc en solitari "Secrets guardats" amb a col·laboradors de luxe: Marc Parrot, Marina Rosell, Feliu Ventura i Lídia Pujol, entre altres.

Els seus "secrets" tracten de la sort i de fer la revolució de les idees i els valors. La seva música és entre jazz i música popular i té una idea una mica romàntica de la interculturalitat. Ell diu que és "portuari" ja que s'inspira de la cultura turca, grega, àrab, portuguesa i anglosaxona i després diu que és genuïnament barceloní.

Volia penjar un video del YouTube d'una canço que m'agrada molt "Crits de corb" però com que no en sé us deixo el seu web per si voleu tafanejar una mica: www.eduardiniesta.com