Moment poètic...

(Un mirall)

Te envejeces tras el escritorio,
tras la pantalla del computador,
la vida te quitó la sonrisa,
no insistas en buscarla, solo daño te harás.
Piensas en ella...¿Ella pensará en ti?
Entremezclas la realidad con la fantasía,
piensas en sus labios, en su piel
y se cuela en la frase un if, un while,
entras en loop y esperas que la vida te rescate...
Cierras los ojos y los abres.
¿Tanto tiempo ha pasado ya?
Tu mirada perdió ese fulgor soñador,
tu piel se volvió gris
y te das cuenta que sólo soñaste
no luchaste, aunque...
¿Para qué luchar por causas perdidas?
Y ahora solo eres un engranaje, perfecto quizás
pero igual al montón,
te encarnaste un tema de Silvio
sin hijo, ni arbol, ni libro...

POÈTIQUES DE RESISTÈNCIA, SOMNIS DE LLIBERTAT

Al Palau Sant Jordi, el dia 14 d'octubre, a les 21 h. acompanya Joan Manuel Serrat, Lluís Homar i Carme Sansa, entre molts d'altres, en aquest homenatge als represaliats. "Poètiques de resistència, somnis de llibertat" és un homenatge als homes i dones que van lluitar contra la dictadura franquista, per la democràcia i els drets nacionals de Catalunya.

Moltes d'aquestes persones van haver de pagar un preu molt alt per mantenir-se fidel als seus ideals.

Carme Sansa, Lluís Homar, Juan Diego, Juan Echanove, Julieta Serrano, Mercè Sampietro, Joan Manuel Serrat, Francesc Pi de la Serra i l'Orfeó Català ens recordaran alguns dels poemes i les cançons que van convertir-se en els lemes i himnes de tota una generació.

L'acte és gratuït. Només cal que portis impresa la teva invitació digital i que confirmis la teva assistència a eugeniapm@gencat.cat o al telèfon 935 519 204.

A partir de les 20.00 h. hi haurà un servei d'autobusos gratuït de Pl. Espanya al Palau Sant Jordi.

El 18 d'octubre, a les dotze del migdia, al mateix fossar de la Pedrera, recordarem els immolats per la llibertat, l’any del setantè aniversari de l’acabament de la guerra i dels primers afusellaments de la repressió franquista a Catalunya.

Lluís Llach

DESPERTAR

Obrir els finestrons i esperar un nou dia,
i trobar altre cop entelats els vidres,
com aquests meus ulls, que sovint obliden
que encara hi ha llum per a adreçar la vida.
He d'esborrar les nits de ràbia i de feblesa.
He d'esborrar el pensar que sempre ens toca perdre,
mirar molt més enllà d'aquesta boira espessa.
He d'aprendre a lluitar sense tenir cap eina.
I el pas del temps, hores repetides,
va llaurant la pell cada cop menys lliure.
Sense guanyar res, perdre un tros de vida,
i anar cap al llit fent veure que es somnia.
I aquesta cadira coixa i atrotinada,
els vells finestrons i la llarga escala
són la gran mentida, perdre l'esperança.
Per això m'aixeco ara que puc encara.

He posat aquest poema tot i que hagués pogut ser qualsevol altre. Crec que m'agraden tots.

Acabo d'arribar de l'exposició fotogràfica que es fa en el pis on ell havia viscut, a la Plaça Reial núm 10, 1r 2a

SETMANA DE LA POESIA

DIES

Aquests dies
que s'esllavisen entre les meves mans
i la meva força no pot
retenir-los.

Dies que m'indiquen que n'han existit altres
i que altres existiran
en jocs de vint-i-quatre hores esmolades.

Si de sobte jo digués que tot ha passat,
que vivim en una repetició de coses iguals,
que el néixer i el morir no arriben
a omplir un dia
i que un dia ple només és un somni
sense gestació ni fi.

Aquests són els nostres dies

Aquests dies de sol i de lluna,
de matí i de nit,
no indiquen res més que un avís
positiu i cert
que falta menys per partir.

RUBÉN VELA

Santa Fé, Argentina, 03/05/1928



Que no me digan
que escriben simplemente,
que dicen el poema
sin pensarlo siquiera.


Que él nace porque sí.

ESTEM DE DOL

Avui he rebut flors!
No és el meu aniversari ni cap altre dia especial.

Vam tenir el nostre primer disgust ahir

i em va dir moltes coses cruels

que, realment, em van ofendre.
Però sé que està penedit i no
les va dir de debò, perquè avui m'ha
enviat flors.
No és el nostre aniversari ni cap altre dia especial.

Ahir em va llençar contra la paret i
començà a ofegar-me.
Semblava un malson,
però dels malsons despertes i

saps que no són reals;
m'he llevat aquest matí adolorida i

amb cops als costats.

Però jo sé que n'està penedit;
avui m'ha enviat flors!

No és el día de Sant Valentí ni cap altre d'especial.

Ahir em va pegar i m'amenaçà de mort;

ni el maquillatge ni les mànigues llargues podien
amagar els talls i els cops que
em va propinar l'última nit.
No he pogut anar a treballar avui,

perquè no volia que se n'adonessin.

Però jo sé que n'està penedit,
perquè ell m'ha enviat flors avui.
No era el dia de la mare ni cap
altre dia especial.

Ahir a la nit em va tornar a pegar.
Però aquest cop va ser molt pitjor.

Si aconseguís deixar-lo, què faria?
Com podria jo sola
tirar endavant els meus nens?
Què passarà si ens falten els
diners?
Li tinc tanta por!
Però depenc tant d'ell... que em
fa por deixar-lo.
Però jo sé que està penedit ,

perquè avui m'ha enviat flors.
Avui si que és un dia molt especial:

és el dia del meu funeral.
Aquesta nit per fi ha aconseguit matar-me.
Em colpejà fins a morir.
Si hagués tingut el valor

i la fortalesa de deixar-lo...
Si hagués acceptat l'ajuda
professional... avui no hagués
rebut flors!
Anònim
PER UNA VIDA SENSE VIOLÈNCIA DE GÈNERE.

avui hi hagut la víctima número 49 de l'estat espanyol
Compartiu aquest missatge a fi de crear consciència i RESPECTE

POEMA

Quan la meva filla feia tercer de primària, les mestres de l'Escola Edumar vàren demanar als pares i mares la participació en els Jocs Florals per motivar una mica als nens i nenes i a la vegada nosaltres, davant la dificultat, valorar més els treballs dels nostres fills.

La meva aportació, va ser aquesta:

Poema
ÉS
aire,
aliment,
respiració,
una ciutat
on totes les persones
gaudeixen
---
Poema
ÉS
risc,
tremolera
de paraules,
exigència.
---
Poema
ÉS
difícil camí
a través de
l’invisible
---
Poema
ÉS
l’alegria
de la qual s’alimenta
tota construcció.
---
Poema
ÉS
l’harmonia
on totes les contradiccions
es resolen.
---
Poema
ÉS
el tot, però
curiosament,
sense persones,
NO ÉS.

UNA HISTORIA

Quiero contar, amigos,
una historia muy simple.

Y hablar simple no es fácil.

Cuando tuve hambre
creí que dejar de tener hambre
era conquistar la libertad.

Cuando tuve sed
creí que dejar de tener sed
era ganar la libertad.

Orgulloso,
ya sin hambre ni sed
edifiqué mi casa solitaria
en una ciudad sin hombres.
Encerré mi libertad.

Pero ella fue mía
sólo por un instante.

Nadie tuvo la culpa.

Para su inmenso amor
la casa era muy chica.

Su amor una ventana
más grande que la casa.

Una ventana era libertad.

Rubén Vela