BLOC ABANDONAT, TALLER D'ESCRIPTURA I ...

El fet d'haver-me apuntat al "Taller d'escriptura de novel·la en llenguatge no sexista" que organitza l'Ajuntament de Castelldefels en el marc dels Premis Delta  -que no em presentaré per falta de coneixements tècnics, imaginació i gràcia a l'hora d'estirar el fil d'una història-, va recordar-me que tinc el bloc stand by des de gairebé fa dos anys. Dos anys de moooolts canvis a la meva vida!!

L'empenteta final me la varen donar ahir a la trobada de Còctels & Blocs que organitza Dones en Xarxa. No erem gaires dones, el que si erem entusiastes, il·lusionades en tirar endavant projectes, en donar suport a projectes d'altres, en treballar conjuntament per la igualtat entre dones i homes.

Durant la xerrada, vaig adonar-me'n del poc que sé de les eines TIC. 

Sí, el Facebook per comentar temes d'actualitat, algun esdeveniment, felicitacions d'aniversari i, per descomptat, esbravar-me amb les meves amistats virtuals (que la majoria en són personals) de les enrabiades amb les notícies polítiques i/o socials, penjar quatre fotos, etc

Des de que la meva filla va marxar a viure a Irlanda, també aprofito el xat

.

Quan a Twitter, és la meva assignatura pendent. M'agrada molt, sóc conscient de que és una gran eina. Un espai obert on sí pots interactuar en corrents d'opinió afins al teu tarannà (o no) i a la vegada està informada de tot el que es cou a la xarxa. Per no en sé, no se fer res més que llegir i retwittejar el que m'agrada. En fí, una bona tonteria.

Necessito urgentment una persona generosa que em faci classes sense intercanvi de diners hahaha.

Bé, ja he trencat el gel. Espero posar-me les piles i donar continuitat a aquest petit espai personal.

 

Aprofito que demà és el Dia Internacional de la Dona Treballadora per demanar-vos a tots i a totes que hi penseu. Que en aquest moment de tanta crisi econòmica les dones encara sortim molt més malparades que els homes. Encara se'ns paga molt menys i se'ns acomiada abans. Penseu que és més "vella" per treballar una dona als 50 anys que "vell" és un home...

Penseu-hi almenys demà   ;)

(Un mirall)

Te envejeces tras el escritorio,
tras la pantalla del computador,
la vida te quitó la sonrisa,
no insistas en buscarla, solo daño te harás.
Piensas en ella...¿Ella pensará en ti?
Entremezclas la realidad con la fantasía,
piensas en sus labios, en su piel
y se cuela en la frase un if, un while,
entras en loop y esperas que la vida te rescate...
Cierras los ojos y los abres.
¿Tanto tiempo ha pasado ya?
Tu mirada perdió ese fulgor soñador,
tu piel se volvió gris
y te das cuenta que sólo soñaste
no luchaste, aunque...
¿Para qué luchar por causas perdidas?
Y ahora solo eres un engranaje, perfecto quizás
pero igual al montón,
te encarnaste un tema de Silvio
sin hijo, ni arbol, ni libro...

POÈTIQUES DE RESISTÈNCIA, SOMNIS DE LLIBERTAT

Al Palau Sant Jordi, el dia 14 d'octubre, a les 21 h. acompanya Joan Manuel Serrat, Lluís Homar i Carme Sansa, entre molts d'altres, en aquest homenatge als represaliats. "Poètiques de resistència, somnis de llibertat" és un homenatge als homes i dones que van lluitar contra la dictadura franquista, per la democràcia i els drets nacionals de Catalunya.

Moltes d'aquestes persones van haver de pagar un preu molt alt per mantenir-se fidel als seus ideals.

Carme Sansa, Lluís Homar, Juan Diego, Juan Echanove, Julieta Serrano, Mercè Sampietro, Joan Manuel Serrat, Francesc Pi de la Serra i l'Orfeó Català ens recordaran alguns dels poemes i les cançons que van convertir-se en els lemes i himnes de tota una generació.

L'acte és gratuït. Només cal que portis impresa la teva invitació digital i que confirmis la teva assistència a eugeniapm@gencat.cat o al telèfon 935 519 204.

A partir de les 20.00 h. hi haurà un servei d'autobusos gratuït de Pl. Espanya al Palau Sant Jordi.

El 18 d'octubre, a les dotze del migdia, al mateix fossar de la Pedrera, recordarem els immolats per la llibertat, l’any del setantè aniversari de l’acabament de la guerra i dels primers afusellaments de la repressió franquista a Catalunya.

No som res

En començar l’estiu parlàvem de com afecta la calor a mesura que et vas fent gran, de la precarietat laboral, de la crisi, una miqueta dels fills adolescents i què farien durant les vacances, de si Castelldefels estava rebentat per obres, dels horaris dels seus comerços, dels salaris que actualment es paguen.
Parlant, parlant vàrem anar sabent petites coses l’una de l’altra. Només amb la confiança que es pot tenir sent tu dependenta del forn de pa i jo una clienta habitual.
Si la memòria no em falla, per Sant Joan estaves una mica constipada. Res important. Deies que potser hauries d’anar al metge ja que els refredats a l’estiu poden durar molts dies. No, no tenies temps per anar-hi. Hauries de demanar permís a la feina i això no t’ho podies permetre. Deies que no en passaven ni una, que era igual el motiu que hi hagués.
Al cap d’uns dies i parlant de temes recurrents, vas comentar-me de passada que el “jefe” havia decidit reduir-te la jornada laboral a la meitat i tancar al migdia (Quina meitat!) La meitat era només de diners no de jornada laboral.
Tant de pensar de que si feies bé la feina i no faltaves mai se’t tindria en consideració, i mira, no. Ens varem trobar parlant i generalitzant de la quantitat d’empreses i sobretot comerços en que la signatura del contracte la fas per unes hores concretes però que de paraula et diuen que en faràs unes quantes més pel mateix salari. Teníem clar que la venda d’aquest forn en concret no havia minvat.
Per fi vas anar al metge. És clar, ara tenies hores. A l’ambulatori et van veure apurada i van enviar-te a l’Hospital de Sant Llorenç, allà van diagnosticar-te una pneumònia i potser alguna cosa més.
Avui he sabut que has mort. No m’ho trec del cap.
Rocío: La Boulangerie no és el mateix sense tu.

La Seda de Barcelona i altres... (qui paga?)

La Seda de Barcelona em porta a la memòria records de la infància, quan els meus pares, germanes i jo agafaven el bus groc des de la Carretera de Gavà (única parada) fins La Plaça d’Espanya de Barcelona (final de trajecte).
La Seda em recorda quan passava per El Prat de Llobregat i em tapava el nas de la pudor que sentia. Després dubtava, potser era la Paperera, sí, segur que era la Paperera la fàbrica pudenta.
El Prat de Llobregat també tenia un fàbrica que m’ha quedat a la memòria amb el nom H2SO4 que ja ho diu tot i abocava tots els residus al riu.
A casa, de família humil (tot i que els meus pares sempre s’han considerat de “classe mitja” no s’arribava a final de mes: “Què voleu? Matrimoni, quatre filles avis i una sòla nòmina no dona per res”...ens repetia de tan en tar la meva mare. El meu pare era treballador de Roca, com gairebé tots els homes de Gavà. Una altra història.
Dues amigues meves de la infància que disposaven de tants diners com volguessin totes dues eren netes de Directius. Una del de La Seda de Barcelona i l’altra de La Paperera. Encara ara viuen dels guanys dels avis això que tenen la meva edat.
Des de que és començar a prendre conciència i a aprendre de que no es poden avocar residus als rius la fàbrica de productes químics H2SO4 va desaparèixer d’El Prat per anar a contaminar un altre país aixo sí, deixant persones a l’atur i multes per pagar.
La Paperera ha estat tancada i en runes fins fa quatre dies. Crec que hi passa una carretera.
La Seda de Barcelona és notícia, copio un fragment de la que apareix a Directe!cat:

“505 milions de pèrdues en un any i un deute acumulat de 800 milions més, i no de pessetes sinó d'euros. Si es vol més clar més de 225.000 milions de pessetes de deute que, si el dividíssim entre els 7,5 milions de ciutadans del Principat suposa 180.000 euros (30 milions de pessetes) per cap.Són xifres d'escàndol, diuen que a la Xina han condemnat a mort a dos especuladors financers per oferir productes a un interès desmesurat. Evidentment no som partidaris de la pena de mort, ara bé, és necessari, imprescindible i urgent que hi hagi una actuació pública contra qui malversa els diners i el finançament de tots. El conseller d'Economia i Finances, Antoni Castells, no pot seguir mirant a l'altra banda. En un moment en què caixes i bancs tenen problemes cal saber el perquè i casos com el de La Seda ens en donen les claus. Encara no hem vist la dimissió de cap responsable de caixes i bancs que han permès deutes milionaris de grans corporacions.El deute aprovat per la junta de La Seda és de 1365 milions d'euros. Això vol dir que algú no ha cobrat, que proveïdors, bancs i caixes estan aguantant aquest deute. Vol dir que són diners que no són al mercat. Així, per salvar una molt mala gestió es deixen de finançar, milers i milers de projectes viables de la petita i mitjana empresa, i milers de ciutadans es queden sense poder finançar la compra del seu habitatge o d'altres necessitats.El Govern té l'obligació d'actuar, de vigilar, i si cal d'intervenir amb totes les forces. No podem permetre que qui ha portat a La Seda a un cul de sac, a un deute enorme, no pagui per haver-ho fet, i cal apartar els seus responsables de la gestió actual i futura de la companyia".

Els treballadors aniran tots al carrer, és igual que els directius siguin engarjolats que els deixin lliures. Si han malversat no tornaran mai els diners. De judici en judici aniran passant els anys vivint acomodadament ells i les seves famílies i ,si moren de vells, els seus hereus seguiran vivint i podran explicar: “Els meus diners venen dels meus avis que eren Directius d’alt nivell de l’empresa..."

La meva filla...

té cops amagats.

Vaig a dormir i em trobo un sobre americà dirigit a la meva persona i amb un llacet de color fúcsia. Dins hi havia la nota següent:

“Això és una mesura del tot improvisada i desesperada.

Em volia esperar al dia del teu sant per donar-te les dues entrades però ets tan impacient i de tot, amb les coses que vols, que m’obligues a fer això que l’adjectiu més adequat podríem dir que és cutre.

Vaig haver de parlar amb el Jordi per què tú no compressis les entrades i el pla era pagar-les i anar a buscar-les jo però... està clar que no podrà ser.

Un petó molt fort i espero que et faci il·lusió.

La propera vegada no pressionis tant a la gent perquè les sorpreses agraden a tothom! A tú també.

T’estimo. Anna”

Dins del sobre també hi havia dues entrades dibuixades i retallades per ella que volien representar les de debò.

Avui mateix es posaven a la venda les entrades del concert que Leorand Cohen farà el proper 21 de setembre al Palau Sant Jordi. 

A l’arribar a la feina (ja sé que no es fa) vaig connectar-me a internet per intentar aconseguir-ne 6. 

A les 10:20h que vaig establir la connexió i ja les millors (crec que eren compromisos i xollos). Després va venir la realitat: No tenia suficients diners al compte per pagar sis entrades, és més, ni dues. Vaig trucar al meu amic Jordi per demanar-li que s’encarregués ell de comprar-les. 

Al vespre encara no sabia si les tenia o no. Quins nervis!
A l’explicar-ho a casa, suposo que li va venir la idea a l’Anna i ara...

TINC ENTRADES PER ANAR AL CONCERT REGALADES PER LA MEVA FILLA.

Jo també t’estimo... t'estimo sense regals.

La meva filla...

té cops amagats.
Vaig a dormir i em trobo un sobre americà dirigit a la meva persona i amb un llacet de color fúcsia. Dins hi havia la nota següent:

“Això és una mesura del tot improvisada i desesperada. Em volia esperar al dia del teu sant per donar-te les dues entrades però ets tan impacient i de tot amb les coses que vols, que m’obligues a fer això que l’adjectiu més adequat podríem dir que és cutre. Vaig haver de parlar amb el Jordi per que tu no compressis les entrades i el pla era pagar-les i anar a buscar-les jo però... està clar que no podrà ser. Un petó molt fort i espero que et faci il·lusió. La propera vegada no pressionis tant a la gent perquè les sorpreses agraden a tothom! A tu també. T’estimo. Anna”

Dins del sobre també hi havia dues entrades dibuixades i retallades per ella que volien representar les de debò.

El 28 d'abril es van posar a la venda les entrades del concert que Leorand Cohen farà el proper 21 de setembre al Palau Sant Jordi. A l’arribar a la feina (ja sé que no es fa) vaig connectar-me a internet per intentar aconseguir-ne 6. A les 10:20h que vaig establir la connexió, els millors seients ja estaven venuts (penso que són compromisos i xollos). Després va venir la realitat: No tenia diners al compte per pagar sis entrades, és més, ni dues. Vaig trucar al meu amic Jordi per demanar-li que s’encarregués ell de comprar-les. Al vespre encara no sabia si les tenia o no. Quins nervis!

A l’explicar-ho a casa, suposo que li va venir la idea a l’Anna i ara...

TINC ENTRADES PER ANAR AL CONCERT REGALADES PER LA MEVA FILLA.

Jo també t’estimo... i sense regals també.

Una causa de divorci

Joan i Maria estan casats, han passat uns quants anys i Maria vol demanar el divorci per diferències irreconciliables; la convivència no és possible. Maria té la força moral per demanar el divorci: és una dona activa, moderna, solidària i liberal, però Joan no se n'adona. Ell té unes prioritats que no cobreixen les necessitats de Maria. Tot el que guanya Maria ho dóna a Joan. De vegades, ella no té diners ni per cobrir les despeses bàsiques, i reclama el que considera just. Joan li promet que canviarà, però Maria sap que no serà així i que mantenint-se al seu costat no es podrà desenvolupar com a persona. ¿Què ha de fer Maria, continuar sent submisa o demanar el divorci i ser lliure?Ara, per un moment, canvieu el nom de Joan i Maria pel d'Espanya i Catalunya.

Carta d'un/a ciutadà/ana d'Igualada publicada a El Periódico

Setmana Santa o Vacances de Primavera...

La cosa pintava malament pel que fa als pronòstics del temps. Realment a mi m'era absolutament igual ja que la idea que em rondava pel cap des de feia dies i dies era la de dedicar tots els dies que pogués a fer una miqueta de cultura i la cultura, que jo sàpiga no està renyida amb les prediccions meteorològiques.
He gaudit de la mateixa quantitat de dies que vaig tenir en tot l’estiu passat i això no es podia malgastar.
Tot va començar el diumenge de Rams anant al teatre Goya a veure “La vida por delante” dirigida per Josep Ma Pou i amb la Concha Velasco d’actriu.
Dilluns i dimarts a treballar i dimecres i dijous vaig dedicar-los a la casa (endreçar, carregar la nevera i el congelador...) i a passar apunts i estudiar una miqueta. Quin totxo que estic feta!! Crec que hi ha coses que per molt d’interès que hi posi no es quedaran mai dins del meu cap.
Divendres, teníem la intenció d’anar al Cosmocaixa per poder veure l’exposició sobre les drogues aprofitant la visita guiada que feien a les 12 del migdia. A mig camí uns amics en diuen que ells també estan interessat en veure-la amb la seva filla. Decidim immediatament deixar-la per l’endemà i enfilem cap el Caixafòrum (sembla que La Caixa ens patrocini. Doncs no!)
Aparquem molt a prop i l’encertem de ple.

Comencen per l’exposició de Miquel Barceló sobre la cúpula de la Sala XX del Palau de l’ONU a Ginebra. És tot un món aquest Barceló. M’agrada.

Després passem a la sala de Joaquim Mir. Exposició important. No hi havia gaire gent i això ens va permetre recrear-nos tant com varem voler en cada pintura.

.

.

.

El super descobriment ve de la mà de Mersad Berber. No n'havien sentit a parlar mai i varem sortir embadalits. A continuació entrem a una sala dedicada a projectes innovadors d’enginyeria i arquitectura on vaig trobar-me una companya de feina. Fora de lloc gairebé no ens coneixem.
Per acabar entrem a l’exposició dedicada a Rafael Zabaleta. Una altra sorpresa agradable.
Buscant un restaurant varem aparcar a prop de la Pastisseria Escribà i no se’ns va ocórrer una altra cosa que entrar a fer fotos de les mones.
Arrodonim el dia dinant a un restaurant xinès (bufet lliure) però que tenen el peix, marisc o la carn en cru per que cadascú ho demani cuinat al seu gust. No està malament...
Dissabte, conjuntament amb amics, ens arribem al MNAC per poder veure l’exposició de Joaquín Sorolla sobre els murals sobre Espanya que va realitzar per l’Hispanic Society de Nova York. Aquí si que estava ple. Podies fer fotos i gravar.

Com que escombro cap a casa deixo el dedicat a Catalunya.

El dia es va anar aguantant (em refereixo a que no plovia) varem decidir anar fins el Poble Espanyol. Una visita rapideta i a dinar. Per la tarda, ja plovent, varem entrar a la Fundació Fran Daurel. Sense gent. Esplaiant-nos amb les obres. Buscant significats, descobrint i redescobrint artistes. Recordant quines pintures t’agraden o et disgusten de cadascú... Tarda magnífica! I contents cap a casa. Al vespre teníem un sopar a casa d’uns amics. També contents: bon menjar, bon veure i el que és més important, bona companyia.
Diumenge descans, anar a recollir la mona a la pastisseria i visita a la família.
Al vespre al cinema. Com que no ens agrada anar als cinemes dels centres comercials, si no volem sortir de Castelldefels quedem limitats a la programació del Cinema Metropol. Ja ens està bé. Entrem a veure “The reader”. Bona pel·lícula.
Dilluns anem a dinar a casa de la meva sogra amb els meus cunyats i nens. Com diu la tradició mengem xai a la brasa amb carxofes després d’un bon aperitiu. En aquella casa ningú és padrí de ningú però les mones van a dojo.
Al vespre el meu marit i jo tornem cap a casa però l’Anna que no n’ha tingut prou marxa al cinema amb una amiga.
Avui, que faig festa, m’he dedicat a fer canvi d’armaris i a aprofitar per desprendre’m de trastos vells o inútils. També he d’anar a entregar un munt de roba que ja no ens posem per vella o per desfasada a una amiga colombiana que l’entrega a diferents congregacions.
Demà a treballar i per la tarda una altra emoció. Entreguen el primer premi de prosa a la meva filla al Palau de Congressos de Montjuïc. He de carregar la bateria de la càmera!

Intentem educar a part d'escolaritzar

Aquesta setmana s’ha parlat bastant d’educació. D’horaris, de vacances, de continguts, del pla de Bolonya i dels criteris que s’han de seguir per poder inscriure una criatura en un centre públic o concertat.

Em limitaré únicament als criteris d’inscripció i parlant des de l’experiència.

L’Escola Edumar de Castelldefels fou creada en règim de cooperativa per un grup de 70 famílies gairebé totes de Gavà entre els quals hi havia un cosí meu. Aconseguir un edifici a Gavà va ser impossible i per preu, ubicació i permisos varen instal·lar-se a la platja de Castelldefels en un antic hotel, l’Hostal del Mar. El pati de l’escola era la sorra de la platja, tenien pins, moreres i una petita pista poliesportiva i, sobretot una vista al mar envejable. Les famílies i mestres van treballar plegats amb unes idees molt clares: volien una escola sense ànim de lucre, catalana, pluralista, amb pedagogia activa, oberta a la diversitat i gestionada conjuntament. Tothom col·laborava en tot: neteja, pintura, cuina, contractació de professionals i l’escola funcionava i a més a més molt bé. No s’utilitzaven llibres de text, els mestres proporcionaven tot el material que calia i els nens i nenes progressaven més que adequadament. Era una escola progressista i “progre”. Des dels seus inicis es va integrar en el CEPEPC (Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana) Jo tenia clar que si mai tenia un fill l’inscriuria en aquella escola. Era l’any 1974.

Van passar els anys i després de moltes reivindicacions l’any 1987 l’escola va ser integrada en la xarxa d’escoles públiques depenents de la Generalitat i més endavant l’edifici va resultar que tenia aluminosi.

El 30 de desembre de 1991 vaig tenir la meva filla. Només tenia dues coses clares: que es diria Anna i aniria a l’Escola Edumar.

L’any 1994 es va estrenar l’escola nova on és ara i al ser pública s’havien de complir les normes d’inscripció fixades per la Generalitat. Tan era que l’ideari de l’escola fos el teu, que la filosofia fos la teva, que el teu model ideal d’escola fos aquest. Només valia que tinguessis la influència de la zona i/o germans a dins. Jo no tenia res. Totes les meves il·lusions a fer punyetes. No podria inscriure l’Anna a no ser que fes trampes. Les vaig fer. Vaig empadronar-me a casa d’una amiga. Quins nervis. Quina por a l’enxampada. Tot es va resoldre favorablement per a mi.

Un vol començat el curs t’adonaves de que la majoria de famílies de la zona volien escolaritzar els seus fills allí perquè era una escola nova i maca. L’apartat pedagògic era secundari. Durant uns quants anys hi havia més gent que realment vivia fora de la zona que de la pròpia. Gairebé tothom feia la trampeta de l’empadronament. Fins que els veïns van començar a queixar-se.

Els nascuts l’any 1992 ho van tenir més fomut ja que van haver-hi denuncies de famílies de la zona que s’havien quedat fora per “culpa” de gent d’altres barris. Famílies que no els agradava l’estil ni les mestres però tenien l’edifici a prop. Famílies que des de l’AMPA el que de vegades pretenien era canviar la manera de fer. En definitiva: que fos una escola pública “tipus”, sense personalitat pròpia i amb cultura de mínims.

Ara ja és pràcticament així. Sort que encara queden un parellet de mestres que segueixen tirant del carro per intentar mantenir alguna particularitat històrica però és una feina feixuga i les famílies no acompanyen gents. No hi ha il·lusió, no hi ha participació. Només hi ha una escola que “toca” per on vius.

Amb els estudis de secundària i batxillerat de la meva filla ens va passar el mateix. Varem triar Súnion ICC (Institució Cultural Catalana) Segueix la línia de l’Edumar i va ser fundada el mateix any i amb la mateixa filosofia. No ha passat mai a ser pública perquè no és un institut però sí que des de dos anys abans d’entrar-hi l’Anna és una escola concertada. Tornem-hi! Si volem aquesta escola haurem de fer la trampeta del padró (aquest cop a Barcelona) i tornar a comprovar que la majoria de nois i noies escolaritzats a Súnion no viuen a la zona. De fet les famílies de la zona s’estimen més portar els seus fills a escoles concertades religioses i anomenades que no pas a una igual de cara, catalanista i progre.

Ara amb la nova norma, si es detecta frau en l’empadronament fins i tot es podrà fer fora un alumne durant el curs següent de la seva escolarització.

Hi ha molt a parlar d’aquest tema i estic convençuda que uns paràmetres a seguir sempre fan falta malgrat que mai es pot acontentar tothom. També la meva percepció és la de que si escolaritzem tots dins de la zona on vivim fomentem escoles monocrom. Hi hauran escoles públiques de rics, de pobres, d’autòctons, d’immigrants... només estaran a gust les famílies que escolaritzin els seus fills en el lloc que hagin triat i les que tant els hi fa un lloc com un altre.

D’aquí res haurem de pensar amb la universitat. Potser serà més senzill. O no.

Pepe Rubianes

Et trobaré a faltar.

dfjsidj du90ek coiekmw

(això són uns quants renecs de comiat)

Fumar: S'ha de prohibir?

Fa dies que hi penso. És difícil fer amics parlant d'aquest tema. No m'agrada prohibir, però tampoc m'agrada ser agredida.
S'ha tornat a engegar el debat de "fumar sí, fumar no" al bars, restaurants, locals d'oci...
Es troba del tot normal que no es pugui fumar dins del cinema, en els centres sanitaris, en els avions, a les esglésies, escoles, botigues, empreses (d’aquestes últimes en parlaré després) En canvi es troba lògic poder fumar en els bars.
Quina fixació en parlar de que s’està lliurant "la batalla contra el tabac" No ho considero batalla perquè no hi ha cap guerra. És pedagogia, informació i protecció cap els que no tenen aquesta addicció. Les batalles es donen per finalitzades quan l’enemic abandona. Jo no crec que tingui enemics. Tinc amics, familiars i coneguts fumadors .
En el moment que no es permeti fumar en cap local públic i el fumar sigui considerat un (mal) hàbit privat deixarà d’haver follon. Els locals d’hostaleria no perdran diners perquè la gent continuarem prenent cafès, menús, copes... No deixarem de distreure’ns. Els propietaris d'aquests negocis no s'hauran de fer competència pel que fa a fum o no fum. Les persones triarem els locals en funció d'altres paràmetres i no entre bars que permeten o no permeten fumar.
Per altre banda penso que tambés és fomut pels propietaris de bars no poder decidir lliurement el seu model de negoci. Però s'ha de tenir en compte que hi ha lleis per qualsevol cosa. Els fumadors no tindran cap dret a reunir-se en àmbits públics exercint el seu hàbit. No hi haurà excepcions.
Al marge de que és un greu problema de salut pública també ho és d’educació i civisme. Hem de reconèixer que a les persones que no han pogut o no han volgut deixar aquest hàbit els importa un rave si empudeguen o molesten a qui no ha fumat mai, ho ha deixat o simplement el fum l'ofega.
En quant a les empreses: Si cada cop que un treballador surt a fumar, sortís tota la plantilla de comparsa... Què passaria? Uns poden necessitar calmar el “mono” i altres potser calmar els nervis.

Per cert, fa deu anys que vaig deixar de fumar i dono fè de que és mooooolt difícil.

Refredat

Aquest any estic realment tipa d'enganxar refredats.

Lluís Llach

DESPERTAR

Obrir els finestrons i esperar un nou dia,
i trobar altre cop entelats els vidres,
com aquests meus ulls, que sovint obliden
que encara hi ha llum per a adreçar la vida.
He d'esborrar les nits de ràbia i de feblesa.
He d'esborrar el pensar que sempre ens toca perdre,
mirar molt més enllà d'aquesta boira espessa.
He d'aprendre a lluitar sense tenir cap eina.
I el pas del temps, hores repetides,
va llaurant la pell cada cop menys lliure.
Sense guanyar res, perdre un tros de vida,
i anar cap al llit fent veure que es somnia.
I aquesta cadira coixa i atrotinada,
els vells finestrons i la llarga escala
són la gran mentida, perdre l'esperança.
Per això m'aixeco ara que puc encara.

He posat aquest poema tot i que hagués pogut ser qualsevol altre. Crec que m'agraden tots.

Acabo d'arribar de l'exposició fotogràfica que es fa en el pis on ell havia viscut, a la Plaça Reial núm 10, 1r 2a

Xarxes socials. Un problema?

A l'escola de la meva filla han fet fora un alumne (espero que temporalment) per haver creat un grup dins de Facebook en el qual es deia el nom de la mestra i el següent titular “la professora amb més mala llet i més putejadora de l’escola” No cal dir que tenia un bon nombre de seguidors de diferents cursos.

Tota la comunitat de mestres s'ha sentit ofesa per l'insult i ha fet pinya al voltant d'aquesta senyora. Per cert amenaçant amb represàlies a tots els alumnes (a veure qui té la paella per mànec) Han fet tancar el grup i han demanat a l'alumne que va tenir la "brillant" idea d'obrir aquest grup que es retracti públicament entonant un mea culpa i demanant perdó escribint una nota a la revista trimestral de l'escola.

Potser sóc d'un altre món. Censuro totalment l'insult i la falta de respecte, mai he contradit al professorat quan ha jutjat la meva filla i no sempre he estat d'acord, sempre hem intentat treballar plegats però, censuro l'abús de poder i els excesos.

El professor que m'ho explicava s'encenia, vermell com un tomàquet i carregant contra els alumnes de forma, espero, totalment visceral (no vull pensar que ho deia racionalment) Va "recomanar" a la meva filla que no s'adherís a cap campanya ja que li faria més mal que bé.

A mí em semblava tan surrealista la seva actitut (no val dir que és passional, amic dels seus amics, que s'ho agafa tot a la tremenda...) és un mestre i adult que diu que no coneix res de les xarxes virtuals ni l'interessen però, curiosament, està al cas de tot. Potser per què té adolescents a casa?

Només vaig preguntar-li si enlloc de "mala llet i putejadora" haguéssin posat els adjectius de "estricta, intolerant..." No va contestar, va seguir culpant i culpant.

Després ens deia que no es podia parlar de ningú per internet.

Per cert, els alumnes d'aquesta escola tenen un altre grup creat dedicat a una altra professora però en clau positiva. Això els sembla fantàstic i entranyable.

Quan jo era adolescent no teniem internet, teniem les portes dels lavabos, els pupitres i fulls de paper on escribiem totes les animalades que ens passaven pel cap. Algunes gracioses i altres grolleres i/o ofensives.

Anem a veure: Quan et fas gran recordes les persones que t'han marcat durant la teva vida. Algunes amb positiu i altres en negatiu.

Com m'agradaria conéixer tota la història, versió professorat i versió alumnat. Llavors podria jutjar.

artículo 19 de la Declaración Universal de Derechos Humanos (“todo individuo tiene derecho a la libertad de opinión y expresión; este derecho incluye el de no ser molestado a causa de sus opiniones, el de investigar y recibir informaciones y opiniones y el de difundirlas, sin limitación de fronteras, por cualquier medio de expresión”).

L'Home dels nassos

L'home dels nassos és un personatge català que té tants nassos com dies li queden a l'any.

La meva àvia em deia: "corre, surt al carrer i intenta trobar a un home amb tants nassos com dies té l'any"

Jo sortia amb les meves germanes i veïnes i ens imaginavem un personatge amb 365 nassos.

Quan li deiem a l'àvia que no el trobavem, sempre ens deia que algú l'acabava de veure pel carrer del costat o bé girant la cantonada de casa i nosaltres corriem i corriem.

Sabiem que si no aconseguiem veure'l el dia trenta-u de desembre ens hauriem d'esperar tot un any.

Per tant, sortiu al carrer i intenteu veure'l. Animeu les criatures a fer-ho. Només es pot veure avui.

És una de les nostres petites tradicions que ara, de gran, recordo amb il·lussió.

No se'ns va ocórrer pensar que el 31 de desembre a l'any li queda només un dia per acabar i per tant els "homes" només porten un nas.

Santa innocència!

A tots i a totes us desitjo,

Violència vers les dones

Avui 25 de novembre es conmemora el Dia Internacional de l'Eliminació de la Violència vers les Dones.

Per qui tingui dubtes de l'origen i el perquè d'aquest dia internacional us enganxo l'explicació que ens han fet arribar des de la Direcció General de Polítiques d'Igualtat en el Treball.

.

Diu així:

"La violència de gènere és, potser, la més vergonyosa violació
dels drets humans. Mentre continuï, no podem afirmar que estem
assolint progressos reals cap a la igualtat, el desenvolupament i la pau".
Kofi Annan, Premi Nobel de la Pau 2001,
ex secretari general de les Nacions Unides 1997-2006

L’any 1999, durant el mandat de Kofi Annan com a secretari general de les Nacions Unides, l’Assemblea General va declarar el 25 de Novembre “Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra les Dones”. D’aquesta manera, Nacions Unides convida als governs membres, a les organitzacions internacionals i a les organitzacions no governamentals a organitzar tots els 25 de novembre activitats dirigides a sensibilitzar l'opinió pública respecte el problema de la violència vers les dones.

Aquesta data va ser triada com a commemoració del brutal assassinat l’any 1960 de les tres germanes Mirabal activistes polítiques de la República Dominicana, per ordre del dictador Rafael Trujillo (1930-1961). Aquestes tres germanes, conegudes com les "papallones inoblidables", es van convertir en el màxim exponent de la crisi de violència contra les dones a Amèrica llatina. Amb la celebració del 25 de novembre es vol commemorar la vida d’aquestes tres dones i promoure a nivell mundial el rebuig social de la violència de gènere.

Atenent-nos a la Declaració sobre l’eliminació de la violència contra la dones de Nacions Unides, entenem per violència vers les dones “els actes basats en el gènere que puguin tenir com a resultat un dany o patiment físic, sexual o psicològic per a la dona, així com les amenaces d'aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant si és produeixen en la vida pública com en la privada".

Quan parlem d’aquesta violència, normalment la denominem de gènere per assenyalar que la causa central per la qual es produeix es situa en la construcció sociocultural del gènere. Entenem per gènere tot un seguit de construccions socials i culturals que estructuren i divideixen la societat en àrees específicament femenines i masculines, i que encara avui continuen jerarquitzant els valors i activitats vinculades a la masculinitat.

Aquesta definició ens ha permès comprendre que la violència sobre les dones és un fenomen estructural (no aïllat i individual) propi de les nostres societats actuals i que constitueix un dels mecanismes utilitzats actualment per a mantenir les desigualtats entre dones i homes.

És important saber que la violència vers les dones pot adoptar múltiples formes: violència domèstica-familiar; agressions sexuals; assetjament sexual i/o assetjament per raó de sexe en els àmbits laboral i social; violència exercida per màfies explotadores; pràctiques tradicionals i convencionals perjudicials per a la salut i la sexualitat de les dones i els menors; violència derivada dels conflictes armats, etc. Tanmateix, una de les característiques de totes aquestes pràctiques, i que més dificulta la seva eradicació, és que han estat tradicionalment tolerades i acceptades en les nostres societats com un fet “natural” i que són transmeses en l'educació i socialització de nens i nenes, així com en els mitjans de comunicació. Encara avui dia, podem observar com la societat no rebutja totalment aquesta conducta i reacciona de forma diferent davant les agressions de gènere que davant altre tipus d’agressions, encara que els danys siguin similars.

Sens dubte, per superar aquesta terrible realitat, és imprescindible que tots i totes, des de les nostres respectives posicions, refusem i actuem davant la violència de gènere. No podem oblidar, tal i com dèiem al principi, que la violència vers les dones suposa una vulneració dels drets humans i un gran obstacle per a poder assolir la igualtat d'oportunitats de dones i homes. Des de la Direcció General d’igualtat d’Oportunitats en el Treball creiem que sense igualtat no hi ha llibertat, i sense llibertat la nostra democràcia és incompleta.

Dit això, marxo corrents cap a la manifestació-concentració que es fa amb el lema "Les dones i els homes de Castelldefels contra la violència de gènere". La sortida es a les 18,30 h des de la seu del Grup de Dones de Castelldefels, que està lluny de casa meva i vaig a peu, i l'arribada serà a la Plaça de l'Església, on es llegirà un manifest.

M'agradaria estar al marge d'algunes coses

Una de les meves veïnes entra a la porteria en el moment que un home estava mirant els comptadors d'aigua de la comunitat. De sobte li diu:

"Se está cometiendo un fraude y si no descubrimos quién es el que no paga cortaremos el agua a todos"

La noia molt amoïnada ve a demanar-me que truqui a la companyia de l'aigua per aclarir el despropòsit ja ella ha d'anar a treballar.

Truco a atenció al client d'Aigües de Barcelona per dir-lis que si tenen un client que no paga no és assumpte de la Comunitat de Propietaris, que és un problema entre ells dos i que els que tenim els rebuts al dia no tenim perquè quedar-nos sense aigua ni, per suposat, delatar ningú.

La persona que m'aten em demana disculpes per les molèsties que puguin ocasionar-nos i a la vegada m'explica que pot donar-se el cas de que s'hagi modificat l'intal·lació de manera que el consum d'un pis quedi prorratejat a la resta de veïns sense possibilitat de detectar-ho ja que de vegades només es tracta d'uns quants euros més per factura però que sumats fan el consum exacte del veí que no paga. També diu que el veí pot subministrar-se directament d'Aigües de Barcelona i llavors els veïns no estariem afectats en quant a facturació però sí per la tallada d'aigua fins que s'arreglés l'escomesa.

Jo que de vegades semblo tonta del tot, li pregunto: Però això deu ser obra d'algun professional, no?

Mentre estava dient això, em ve al cap el possible veí que pot haver fet el frau i em sap molt de greu i a la vegada ràbia ja que tenim molta relació. Li dono voltes al tema i finalment decideixo anar a casa seva amb la intenció de prevenir-los pel tall de l'aigua i una mica esperant que em digués que ells no han estat.

Després d'explicar-los-hi tot això només van dir-me: "Algun dia havia de passar"

Al cap d'uns minuts ja no tenien aigua.

L'endemà van anar a Aigües de Barcelona per veure com podien restablir el subministrament. Cap problema. És tant senzill com multiplicar el consum mensual d'una família tipus pels anys de frau, pagar-ne el 50% al comptat i la resta a durant no sé en quants terminis dins de la factura trimestral. No hi ha ni multa ni pagaments addicionals. Ho van acceptat (només faltaria!) i per la tarda ja tenien aigua.

.

El frau ha consistit en donar-se de baixa del subministrament d'aigua, com si la casa estés deshabitada. Els de l'empresa de servei retiren el comptador i posen un tap, llavors el veí espabilat fa una connexió directa a l'aigua general i té tota l'aigua que vol gratuïtament.

.

És molt difícil de detectar aquesta estafa ja que ha de donar-se el cas poc habitual de que la persona que "llegeix" el consum comprovi que la quantitat de veïns de la finca coincideix amb el número de comptadors i que faci esment de possible frau. En aquest cas han trigat anys.

Ara que han de pagar l'aigua vigilen de no consumir-ne gaire.

S'ha de tenir morro!

Com piquen !

Aquest estiu ha arribat a Castelldefels el famós i mediàtic mosquit tigre

No me n'he pogut escapar. Un dia de juliol vaig llevar-me amb tots els peus picats. Has de tenir una bona força de voluntat per no gratar-te fins fer-te sang. A dia d'avui encara tinc cicatrius.

Durant el mes d'agost van decidir picar-me les cames (els peus ja no els interessava) i encara feia més picor!! Més força de voluntat.

Vaig saber que piquen a través de la roba.

Ahir em vaig llevar que semblava l'unicorn. Una super picada al mig del front. Lletja, lletja, lletja, però amb una cosa bona: No fa picor!! És com si m'hagués donat una trompada i portés la "banya"

A la feina algunes companyes em preguntaven si havia caigut. Al dir-lis que era una picada de mosquit tigre al·lucinaven i donaven gràcies pel fet de viure a Barcelona ciutat (?)

Més tard me n'adono que la grossa i greu la tinc al coll, per sota de l'orella. Cada cop se m'imfla més i em fa més picor i del picor passem al mal i m'espanta una mica.

Telefono al meu cunyat que és farmatèutic i em diu que no vagi al metge ni compri cap "potingue" a la farmàcia que no hi ha res a fer i només gastaria diners. Em diu que a les farmàcies estan venent tot l'stock que tenien d'antihistamínics davant la desesperació de la gent per paliar les picors. Em recomana que agafi un drap i el mulli amb aigua bén calenta i me l'apliqui a les picades, que notaré de seguida com es desimflama.

No li faig cas (no sé per què pregunto) i quan arriba el meu marit de traballar marxem a un centre mèdic. El metge ens diu que necessito prendre unes pastilles antihistamíniques perquè d'aquesta manera paliaré els efectes i posaré barrera a altres picades. També em dona una pomadeta per no tenir tanta picor.

En definitiva: Anem a la farmàcia a rebaixar-lis una mica més l'stock (la pomada la tenien esgotada i van canviar-me la marca) i rebaixar a la vegada el meu moneder (18,70€) per la picada del coll. El farmacèutic ens comenta que cada cop hi ha més mosquits tigre al Baix Llobregat i que s'haurien de fumigar els municipis. He sentit a dir que a Castelldefels ja ho han fet un cop però que no és efectiva ja que té una durada d'uns 10 dies.

Avui m'he llevat molt més bé. Cap picada nova i les d'ahir controlades.

Deuen anar bé els medicaments? Definitivament crec que sí.

El mosquit tigre està patrocinat per algun laboratori farmacèutic?

Podriem crear una llegenda urbana com la dels polls que apareixen sempre a l'inici del curs escolar justament després d'ésser anunciades les "noves" locions per TV.

Quin mals pensaments! Això no pasa!