Espanya ja té més d'un milió de
persones aturades entre 50 i 64 anys, una franja d'edat estigmatitzada per
reintegrar-se al mercat laboral. Economistes, tertulians, polítics: tots
coincideixen que qui perd la feina ja no en trobarà mai més. Això angoixa.
Angoixa molt.
A Espanya -tot i que no m'agrada
incloc Catalunya aquí- és obligatori en els Currículums Vitae adjuntar una
fotografia tipus carnet i, entre altres dades personals, l'edat a l'encapçalament. Un bon
efecte dissuasori.
Hi ha països europeus en els quals
està prohibit preguntar l'edat ja que la tendència és discriminar a favor dels
més joves. Aquí els joves tampoc tenen res a fer.
A Espanya la llei és clara: Hi ha
d'haver una causa objectiva relacionada amb l'oferta de feina i l'edat mai pot
discriminar i per descomptat tampoc el sexe. Alguna empresa compleix la llei?
Si n’hi ha alguna, les persones que m’envolten no l’han trobada.
La realitat és una altra: Quan es
llegeix l'edat i/o es veu la foto, ja no tens rés a fer. Hi ha un manual de mil
excuses per explicar-te per què no has estat seleccionada i mai et diran que la
causa ha estat l'edat ni per ser dona.
Les empreses que encara contracten
personal atribueixen a la joventut els adjectius "motivació"
"empenta" "iniciativa" i això no és una veritat absoluta.
S'ha demostrat que les dones grans, amb fills fora de casa o com es diu
popularment “criadets”, som un potencial considerable ja que aportem sentit
comú (en fa molta falta) cura i responsabilitat a la feina, menys absentisme,
més serenor i important... Por a ser acomiadades!
Les persones que hem treballat molts
anys a la mateixa una empresa -jo n'he treballat 35 de seguits- quan de sobte
et veus al carrer se't desmunta la teva raó de ser. Treballar és molt més
que subsistència. Afecta a la dignitat, a la pròpia valoració, a
l'autoestima.
Tens el convenciment que la part
feixuga de la vida ja la tens feta: Si tens fills el més segur és que ja siguin
grandets, l’habitatge el tens resolt, creus que els anys que et queden fins el
dia de la jubilació obligatòria seran més plàcids. Treballaràs al mateix lloc
de sempre i amb els de sempre. A l’empresa es farà el relleu generacional o es contractarà
gent nova per fer front a les expansions comercials. En definitiva, estabilitat
a la feina i a casa.
Quan la feina falla i veus que no
hi ha cap possibilitat per tu et deprimeixes. Deixes de ser la persona d’abans.
Aquest és el moment més feble de tots. És molt fàcil quedar-te sense res. Hi ha
la dita popular: “Quan els diners surten per la porta, l’amor salta per la
finestra”
Totes les dones grans que hem
perdut la feina fa relativament poc, hem reajustat les expectatives. Acceptem el
que trobem. Tenim clar que no podem triar, que no podem competir. Deixem que
ens facin el "favor" deixar-nos treballar a canvi d’un petit sou i de
vegades fins i tot en "negre". On és aquell salari mileurista tan menyspreat fa
poquets anys? Personalment l’any 2005 cobrava net més del doble que ara per una
feina molt semblant.
Cal dir també, que no arriba a un
terç les dones de més de 55 anys amb els estudis mínims exigits per optar,
actualment, a treballar i les que tenen estudis més que suficients no poden
entendre per què no se les vol.
Va dir-me una psiquiatra amiga que les
persones molt formades ten un impacte sobre la salut mental molt més gran.
Sembla ser que consideren que els anys "perduts" formant-se eren únicament
en vistes a trobar una feina estable i ben remunerada i consideren un fracàs
personal no aconseguir-ho. Troben un abús la precarietat i els mini sous que
els ofereixen. No suporten tenir companyes amb menys estudis fent la mateixa
feina i fins i tot no suporten treballar amb gent amb manca d’estudis. Aquestes
són les més "empastillades" per suportar el dia a dia.
També diu que, en igualtat de
condicions, el homes ho porten pitjor. Segueixen aferrats a la figura de
"cap de família" i no suporten aportar menys diners que la dona.
La protecció social i lluitar
contra l'exclusió hauria de ser prioritari a les agendes polítiques. Però ara
no hi ha diners per ningú. Ningú?
Només cal veure la tele, escoltar la ràdio o
llegir la premsa. Sempre hi ha diners pels que en tenen i la corrupció política és ara portada de tots els mitjans de comunicació. El refranyer popular
és savi: "Sempre plou sobre mullat" i "El diner crida el diner"
A Espanya es veu claríssim, cada cop hi ha més distància entre entre rics i pobres i la tan nostrada classe mitjana ara la conformen rics vinguts a menys per la crisi.
Ja sé que les comparacions són
odioses però... Suècia va fer un gran esforç en la protecció social de les
persones majors de 50 anys aturades i els índex de suïcidi no varen augmentar.
En canvi a Grècia, Itàlia i Espanya
on no hi ha suficient protecció social pública cap a les persones grans
aturades, comença a haver un degoteig de
suïcidis.
Aquests governs estan aferrats al
miracle de la família tradicional. Confien en que "algú" ajudarà en
forma de diners, menjar o fins i tot amb un sostre on viure. I tenen raó,
la família avui en dia s’està convertint en “casa de caritat”
I qui no en té família? Doncs que vagi a alguna ONG a demanar ajuda.
ONG que tampoc rebrà cap subvenció per manca de diners. Aquells diners que algú
té per altres prioritats i que en alguns casos són personals.
Jo encara tinc la sort de treballar,
precàriament això sí, i sóc dona de més
de 50
