dissabte, 9 de març de 2013

DONA "GRAN" I SENSE FEINA



Espanya ja té més d'un milió de persones aturades entre 50 i 64 anys, una franja d'edat estigmatitzada per reintegrar-se al mercat laboral. Economistes, tertulians, polítics: tots coincideixen que qui perd la feina ja no en trobarà mai més.   Això angoixa. Angoixa molt.

A Espanya -tot i que no m'agrada incloc Catalunya aquí- és obligatori en els Currículums Vitae adjuntar una fotografia tipus carnet i, entre altres dades personals,  l'edat a l'encapçalament. Un bon efecte dissuasori.
  
Hi ha països europeus en els quals està prohibit preguntar l'edat ja que la tendència és discriminar a favor dels més joves. Aquí els joves tampoc tenen res a fer.

A Espanya la llei és clara: Hi ha d'haver una causa objectiva relacionada amb l'oferta de feina i l'edat mai pot discriminar i per descomptat tampoc el sexe. Alguna empresa compleix la llei? Si n’hi ha alguna, les persones que m’envolten no l’han trobada.

La realitat és una altra: Quan es llegeix l'edat i/o es veu la foto, ja no tens rés a fer. Hi ha un manual de mil excuses per explicar-te per què no has estat seleccionada i mai et diran que la causa ha estat l'edat ni per ser dona.

Les empreses que encara contracten personal atribueixen  a la joventut els adjectius "motivació" "empenta" "iniciativa" i això no és una veritat absoluta. S'ha demostrat que les dones grans, amb fills fora de casa o com es diu popularment “criadets”, som un potencial considerable ja que aportem sentit comú (en fa molta falta) cura i responsabilitat a la feina, menys absentisme, més serenor i important... Por a ser acomiadades! 

Les persones que hem treballat molts anys a la mateixa una empresa -jo n'he treballat 35 de seguits- quan de sobte et veus al carrer se't desmunta la teva raó de ser.  Treballar és molt més que subsistència. Afecta  a la dignitat, a la pròpia valoració, a l'autoestima.  

Tens el convenciment que la part feixuga de la vida ja la tens feta: Si tens fills el més segur és que ja siguin grandets, l’habitatge el tens resolt, creus que els anys que et queden fins el dia de la jubilació obligatòria seran més plàcids. Treballaràs al mateix lloc de sempre i amb els de sempre. A l’empresa es farà el relleu generacional o es contractarà gent nova per fer front a les expansions comercials. En definitiva, estabilitat a la feina i a casa.

Quan la feina falla i veus que no hi ha cap possibilitat per tu et deprimeixes. Deixes de ser la persona d’abans. Aquest és el moment més feble de tots. És molt fàcil quedar-te sense res. Hi ha la dita popular: “Quan els diners surten per la porta, l’amor salta per la finestra”

Totes les dones grans que hem perdut la feina fa relativament poc, hem reajustat les expectatives. Acceptem el que trobem. Tenim clar que no podem triar, que no podem competir. Deixem que ens facin el "favor" deixar-nos treballar a canvi d’un petit sou i de vegades fins i tot en "negre". On és aquell salari mileurista tan menyspreat fa poquets anys? Personalment l’any 2005 cobrava net més del doble que ara per una  feina molt semblant. 

Cal dir també, que no arriba a un terç les dones de més de 55 anys amb els estudis mínims exigits per optar, actualment, a treballar i les que tenen estudis més que suficients no poden entendre per què no se les vol.

Va dir-me una psiquiatra amiga que les persones molt formades ten un impacte sobre la salut mental molt més gran. Sembla ser que consideren que els anys "perduts" formant-se eren únicament en vistes a trobar una feina estable i ben remunerada i consideren un fracàs personal no aconseguir-ho. Troben un abús la precarietat i els mini sous que els ofereixen. No suporten tenir companyes amb menys estudis fent la mateixa feina i fins i tot no suporten treballar amb gent amb manca d’estudis. Aquestes són les més "empastillades" per suportar el dia a dia. 

També diu que, en igualtat de condicions, el homes ho porten pitjor. Segueixen aferrats a la figura de "cap de família" i no suporten aportar menys diners que la dona.

La protecció social i lluitar contra l'exclusió hauria de ser prioritari a les agendes polítiques. Però ara no hi ha diners per ningú. Ningú? 

Només cal veure la tele, escoltar la ràdio o llegir la premsa. Sempre hi ha diners pels que en tenen i la corrupció política és ara portada de tots els mitjans de comunicació. El refranyer popular és savi: "Sempre plou sobre mullat" i "El diner crida el diner"

A Espanya es veu claríssim, cada cop hi ha més distància entre entre rics i pobres i la tan nostrada classe mitjana ara la conformen rics vinguts a menys per la crisi.

Ja sé que les comparacions són odioses però... Suècia va fer un gran esforç en la protecció social de les persones majors de 50 anys aturades i els índex de suïcidi no varen augmentar.

En canvi a Grècia, Itàlia i Espanya on no hi ha suficient protecció social pública cap a les persones grans aturades,  comença a haver un degoteig de suïcidis.

Aquests governs estan aferrats al miracle de la família tradicional. Confien en que "algú" ajudarà en forma de diners, menjar o fins i tot amb un sostre on viure.  I tenen raó, la família avui en dia s’està convertint en “casa de caritat” 

I qui no en té família?  Doncs que vagi a alguna ONG a demanar ajuda. ONG que tampoc rebrà cap subvenció per manca de diners. Aquells diners que algú té per altres prioritats i que en alguns casos són personals.

Jo encara tinc la sort de treballar, precàriament això sí,  i sóc dona de més de 50