Què passa amb els anuncis?

Ara mateix crec que vull protestar contra l’enginy de mal gust d’alguns publicistes.
Aquest estiu, no crec que sigui casualitat, la tendència ha estat o barroera o masclista i d’estètica desagradable.
Potser ara toca això. Cada dia som una mica més burros (amb perdó de l’animal) i la xabacaneria està més ben vista.
La dona segueix sent víctima del seu cos i els anuncis de dietes i cremes reductores ens ho recorden contínuament. Si et menges un entrepà has de tenir el mateix càrrec de conciència que si haguessis matat algú.
Els homes, ens els pinta una companyia de telèfons, com uns porcs, descuidats, amb la casa feta un fàstic i dient-li a la dona que no cal que torni de les vacances (evidentment amb els nens) que s’apanya molt bé tot sol i que ja li farà una transferència. Anunci caspós fent referència al “Rodríguez” que tanta gràcia feia fa anys quan encara no érem “educats”.
De la família tipus que presenta La Casera me n’estalvio comentaris.
Com a dona em molesten aquests anuncis però si fos home crec que m’ofendria.

.

.

.

.

I ja que parlo d’anuncis he inserit la foto d'un de Movistar minat de faltes d’ortografia que “decora” Barcelona i rodalies.

En castellà és toleraria?

Lletjor

Arribo a l’estació de Sants amb 5 minutets d’antelació. El meu tren habitual de rodalies surt a les 15:36h.
Baixem tot de gent per les escales d’obra i els tres darrers esglaons se’ns fa molt complicar sortejar-los. Hi ha 3 nois i una noia que els adjectivaré com a “quillos” fent “botellón” Llaunes de cervesa, de coca-cola, brik de vinatxo i un xibeca... també rossegaven amb la boca ben oberta el contingut d’una bossa. Reien, cridaven, s’insultaven i parlaven de “Castefa”
Pujo al tren i el primer que veig és a una dona més o menys de la meva edat la qual adjectivaré d’”eco-progre” molt ben conjuntada i amb complements de paradeta de hippies dels que valen un ronyó. Estava corregint exercicis. Tenia els 2 peus col·locats damunt del seient de davant. La vaig mirar impertinentment (ho faig sovint) es va donar per al·ludida però no va treure els peus, va arronsar les espatlles i amb un “tothom ho fa” va resoldre la situació. Catalana.
A la meva esquerra 3 noies que adjectivaré com “pijo-Bershka” (van de pijes però en baratet) Una va treure un tupper amb amanida russa, una altra un entrepà vegetal que regalimava maionesa i la tercera va decantar-se per una poma i unes galetes integrals. Totes tres van acomodar-se posant els peus damunt del seient de davant i tenint molta cura de no xafar les carpetes i jaquetes que prèviament hi havien deixat. És a dir, embrutaven el bé comú però tenien cura de no embrutar la propietat privada. Catalanes tot i que de parla barrejada amb castellà que és més guai i més tontet.
Cap al meu davant 2 noies i un noi que no adjectivo perquè seria titllada de xenòfoba o racista en aquests anys del "políticament correcte", s’instal·len al vagó i també, com si fos obligat, col·loquen els peus damunt dels seients, inclús molestant-se entre ells. Obren una bossa de pipes gegant i cric-crac, cric-crac. Bona musiqueta i unes quantes pellofes que s’escapen i cauen a terra. Colombians.
De cop i volta se sent un rot fastigós i rialles. Eren els del “botellón” que els tenia bastant darrera meu continuant la festa que havien començat a les escales de Sants. Hores d’ara ja havien llençat les llaunes a terra, i es disposaven a encendre les cigarretes... Un home, després del que ja portava aguantat va demanar-los que sisplau no fumessin. La resposta va ser clar: “Tio, si te molesta te largas”
Les noies del meu costat van escandalitzar-se: “Has vist? Què xungos que són! Quina por i que guarros! Com poden ser així? Yo ni agua!” Jo les miro i els hi dic que cadascú té el seu nivell de mala educació i que mentre critiquen l’incivisme dels “quillos” elles, les “pijo-Berschka”, tenen els peus on no ha de ser-hi. Es posen vermelles com a tomàquets, retiren els peus. D’alguna cosa a servit.
Arribem a Castelldefels, a la que m’aixeco per disposar-me a baixar les 3 “pijo-Berschka” posen corrents els peus damunt els seients mirant-me de reüll i fent rialletes, els “quillos” baixen tots i el primer que fan es escopir al terra, l’”eco-progre” segueix dalt del tren amb els peus al seient del davant envoltada d’altres passatgers que ho accepten amb resignació, el tres estrangers continuen el viatge tal i com l’havien començat amb els peus damunt del seient i menjant pipes.
En un trajecte de 25 minuts (fa deu anys eren 20) pots fer realment un mostreig sociològic.

Es nota que no duia llibre per llegir i vaig dedicar-me a observar. Es nota, també, que el tren no anava ple.
Ser mal educat avui en dia té premi: Fas el que vols, provoques a tothom i ningú et diu res.

La lletjor s’ha apoderat de la societat o la societat està apostant per la lletjor?

Intentem educar a part d'escolaritzar

Aquesta setmana s’ha parlat bastant d’educació. D’horaris, de vacances, de continguts, del pla de Bolonya i dels criteris que s’han de seguir per poder inscriure una criatura en un centre públic o concertat.

Em limitaré únicament als criteris d’inscripció i parlant des de l’experiència.

L’Escola Edumar de Castelldefels fou creada en règim de cooperativa per un grup de 70 famílies gairebé totes de Gavà entre els quals hi havia un cosí meu. Aconseguir un edifici a Gavà va ser impossible i per preu, ubicació i permisos varen instal·lar-se a la platja de Castelldefels en un antic hotel, l’Hostal del Mar. El pati de l’escola era la sorra de la platja, tenien pins, moreres i una petita pista poliesportiva i, sobretot una vista al mar envejable. Les famílies i mestres van treballar plegats amb unes idees molt clares: volien una escola sense ànim de lucre, catalana, pluralista, amb pedagogia activa, oberta a la diversitat i gestionada conjuntament. Tothom col·laborava en tot: neteja, pintura, cuina, contractació de professionals i l’escola funcionava i a més a més molt bé. No s’utilitzaven llibres de text, els mestres proporcionaven tot el material que calia i els nens i nenes progressaven més que adequadament. Era una escola progressista i “progre”. Des dels seus inicis es va integrar en el CEPEPC (Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana) Jo tenia clar que si mai tenia un fill l’inscriuria en aquella escola. Era l’any 1974.

Van passar els anys i després de moltes reivindicacions l’any 1987 l’escola va ser integrada en la xarxa d’escoles públiques depenents de la Generalitat i més endavant l’edifici va resultar que tenia aluminosi.

El 30 de desembre de 1991 vaig tenir la meva filla. Només tenia dues coses clares: que es diria Anna i aniria a l’Escola Edumar.

L’any 1994 es va estrenar l’escola nova on és ara i al ser pública s’havien de complir les normes d’inscripció fixades per la Generalitat. Tan era que l’ideari de l’escola fos el teu, que la filosofia fos la teva, que el teu model ideal d’escola fos aquest. Només valia que tinguessis la influència de la zona i/o germans a dins. Jo no tenia res. Totes les meves il·lusions a fer punyetes. No podria inscriure l’Anna a no ser que fes trampes. Les vaig fer. Vaig empadronar-me a casa d’una amiga. Quins nervis. Quina por a l’enxampada. Tot es va resoldre favorablement per a mi.

Un vol començat el curs t’adonaves de que la majoria de famílies de la zona volien escolaritzar els seus fills allí perquè era una escola nova i maca. L’apartat pedagògic era secundari. Durant uns quants anys hi havia més gent que realment vivia fora de la zona que de la pròpia. Gairebé tothom feia la trampeta de l’empadronament. Fins que els veïns van començar a queixar-se.

Els nascuts l’any 1992 ho van tenir més fomut ja que van haver-hi denuncies de famílies de la zona que s’havien quedat fora per “culpa” de gent d’altres barris. Famílies que no els agradava l’estil ni les mestres però tenien l’edifici a prop. Famílies que des de l’AMPA el que de vegades pretenien era canviar la manera de fer. En definitiva: que fos una escola pública “tipus”, sense personalitat pròpia i amb cultura de mínims.

Ara ja és pràcticament així. Sort que encara queden un parellet de mestres que segueixen tirant del carro per intentar mantenir alguna particularitat històrica però és una feina feixuga i les famílies no acompanyen gents. No hi ha il·lusió, no hi ha participació. Només hi ha una escola que “toca” per on vius.

Amb els estudis de secundària i batxillerat de la meva filla ens va passar el mateix. Varem triar Súnion ICC (Institució Cultural Catalana) Segueix la línia de l’Edumar i va ser fundada el mateix any i amb la mateixa filosofia. No ha passat mai a ser pública perquè no és un institut però sí que des de dos anys abans d’entrar-hi l’Anna és una escola concertada. Tornem-hi! Si volem aquesta escola haurem de fer la trampeta del padró (aquest cop a Barcelona) i tornar a comprovar que la majoria de nois i noies escolaritzats a Súnion no viuen a la zona. De fet les famílies de la zona s’estimen més portar els seus fills a escoles concertades religioses i anomenades que no pas a una igual de cara, catalanista i progre.

Ara amb la nova norma, si es detecta frau en l’empadronament fins i tot es podrà fer fora un alumne durant el curs següent de la seva escolarització.

Hi ha molt a parlar d’aquest tema i estic convençuda que uns paràmetres a seguir sempre fan falta malgrat que mai es pot acontentar tothom. També la meva percepció és la de que si escolaritzem tots dins de la zona on vivim fomentem escoles monocrom. Hi hauran escoles públiques de rics, de pobres, d’autòctons, d’immigrants... només estaran a gust les famílies que escolaritzin els seus fills en el lloc que hagin triat i les que tant els hi fa un lloc com un altre.

D’aquí res haurem de pensar amb la universitat. Potser serà més senzill. O no.