diumenge, 10 de març de 2013

CAMBIO DE RUMBO

Ya era hora! Después de años dando tumbos profesionalmente sin ninguna satisfacción personal, aburriéndose mortalmente en cada una de las empresas en las que se ha entregado en cuerpo y alma, ha tenido una revelación.


No es fácil llevarla a cabo, requiere meditarla profundamente. Para ello, nada mejor que refugiarse en la casa que tienen sus abuelos a las afueras de Barcelona. Alejarse del entorno cotidiano favorece la reflexión.

Ya lo tiene claro, dejará su trabajo como asesora en planes de viabilidad empresarial y se dedicará a lo que ha querido ser desde niña: Peluquera. Gestionar su propia viabilidad y, en definitiva, su propia vocación.

Al taller d'escriptura haviem de canviar de feina en 10 minuts. Ara estem estirant la història del "canvi" tot el que siguem capaces

dissabte, 9 de març de 2013

DONA "GRAN" I SENSE FEINA



Espanya ja té més d'un milió de persones aturades entre 50 i 64 anys, una franja d'edat estigmatitzada per reintegrar-se al mercat laboral. Economistes, tertulians, polítics: tots coincideixen que qui perd la feina ja no en trobarà mai més.   Això angoixa. Angoixa molt.

A Espanya -tot i que no m'agrada incloc Catalunya aquí- és obligatori en els Currículums Vitae adjuntar una fotografia tipus carnet i, entre altres dades personals,  l'edat a l'encapçalament. Un bon efecte dissuasori.
  
Hi ha països europeus en els quals està prohibit preguntar l'edat ja que la tendència és discriminar a favor dels més joves. Aquí els joves tampoc tenen res a fer.

A Espanya la llei és clara: Hi ha d'haver una causa objectiva relacionada amb l'oferta de feina i l'edat mai pot discriminar i per descomptat tampoc el sexe. Alguna empresa compleix la llei? Si n’hi ha alguna, les persones que m’envolten no l’han trobada.

La realitat és una altra: Quan es llegeix l'edat i/o es veu la foto, ja no tens rés a fer. Hi ha un manual de mil excuses per explicar-te per què no has estat seleccionada i mai et diran que la causa ha estat l'edat ni per ser dona.

Les empreses que encara contracten personal atribueixen  a la joventut els adjectius "motivació" "empenta" "iniciativa" i això no és una veritat absoluta. S'ha demostrat que les dones grans, amb fills fora de casa o com es diu popularment “criadets”, som un potencial considerable ja que aportem sentit comú (en fa molta falta) cura i responsabilitat a la feina, menys absentisme, més serenor i important... Por a ser acomiadades! 

Les persones que hem treballat molts anys a la mateixa una empresa -jo n'he treballat 35 de seguits- quan de sobte et veus al carrer se't desmunta la teva raó de ser.  Treballar és molt més que subsistència. Afecta  a la dignitat, a la pròpia valoració, a l'autoestima.  

Tens el convenciment que la part feixuga de la vida ja la tens feta: Si tens fills el més segur és que ja siguin grandets, l’habitatge el tens resolt, creus que els anys que et queden fins el dia de la jubilació obligatòria seran més plàcids. Treballaràs al mateix lloc de sempre i amb els de sempre. A l’empresa es farà el relleu generacional o es contractarà gent nova per fer front a les expansions comercials. En definitiva, estabilitat a la feina i a casa.

Quan la feina falla i veus que no hi ha cap possibilitat per tu et deprimeixes. Deixes de ser la persona d’abans. Aquest és el moment més feble de tots. És molt fàcil quedar-te sense res. Hi ha la dita popular: “Quan els diners surten per la porta, l’amor salta per la finestra”

Totes les dones grans que hem perdut la feina fa relativament poc, hem reajustat les expectatives. Acceptem el que trobem. Tenim clar que no podem triar, que no podem competir. Deixem que ens facin el "favor" deixar-nos treballar a canvi d’un petit sou i de vegades fins i tot en "negre". On és aquell salari mileurista tan menyspreat fa poquets anys? Personalment l’any 2005 cobrava net més del doble que ara per una  feina molt semblant. 

Cal dir també, que no arriba a un terç les dones de més de 55 anys amb els estudis mínims exigits per optar, actualment, a treballar i les que tenen estudis més que suficients no poden entendre per què no se les vol.

Va dir-me una psiquiatra amiga que les persones molt formades ten un impacte sobre la salut mental molt més gran. Sembla ser que consideren que els anys "perduts" formant-se eren únicament en vistes a trobar una feina estable i ben remunerada i consideren un fracàs personal no aconseguir-ho. Troben un abús la precarietat i els mini sous que els ofereixen. No suporten tenir companyes amb menys estudis fent la mateixa feina i fins i tot no suporten treballar amb gent amb manca d’estudis. Aquestes són les més "empastillades" per suportar el dia a dia. 

També diu que, en igualtat de condicions, el homes ho porten pitjor. Segueixen aferrats a la figura de "cap de família" i no suporten aportar menys diners que la dona.

La protecció social i lluitar contra l'exclusió hauria de ser prioritari a les agendes polítiques. Però ara no hi ha diners per ningú. Ningú? 

Només cal veure la tele, escoltar la ràdio o llegir la premsa. Sempre hi ha diners pels que en tenen i la corrupció política és ara portada de tots els mitjans de comunicació. El refranyer popular és savi: "Sempre plou sobre mullat" i "El diner crida el diner"

A Espanya es veu claríssim, cada cop hi ha més distància entre entre rics i pobres i la tan nostrada classe mitjana ara la conformen rics vinguts a menys per la crisi.

Ja sé que les comparacions són odioses però... Suècia va fer un gran esforç en la protecció social de les persones majors de 50 anys aturades i els índex de suïcidi no varen augmentar.

En canvi a Grècia, Itàlia i Espanya on no hi ha suficient protecció social pública cap a les persones grans aturades,  comença a haver un degoteig de suïcidis.

Aquests governs estan aferrats al miracle de la família tradicional. Confien en que "algú" ajudarà en forma de diners, menjar o fins i tot amb un sostre on viure.  I tenen raó, la família avui en dia s’està convertint en “casa de caritat” 

I qui no en té família?  Doncs que vagi a alguna ONG a demanar ajuda. ONG que tampoc rebrà cap subvenció per manca de diners. Aquells diners que algú té per altres prioritats i que en alguns casos són personals.

Jo encara tinc la sort de treballar, precàriament això sí,  i sóc dona de més de 50 

dijous, 7 de març de 2013

BLOC ABANDONAT, TALLER D'ESCRIPTURA I ...

El fet d'haver-me apuntat al "Taller d'escriptura de novel·la en llenguatge no sexista" que organitza l'Ajuntament de Castelldefels en el marc dels Premis Delta  -que no em presentaré per falta de coneixements tècnics, imaginació i gràcia a l'hora d'estirar el fil d'una història-, va recordar-me que tinc el bloc stand by des de gairebé fa dos anys. Dos anys de moooolts canvis a la meva vida!!

L'empenteta final me la varen donar ahir a la trobada de Còctels & Blocs que organitza Dones en Xarxa. No erem gaires dones, el que si erem entusiastes, il·lusionades en tirar endavant projectes, en donar suport a projectes d'altres, en treballar conjuntament per la igualtat entre dones i homes.

Durant la xerrada, vaig adonar-me'n del poc que sé de les eines TIC. 

Sí, el Facebook per comentar temes d'actualitat, algun esdeveniment, felicitacions d'aniversari i, per descomptat, esbravar-me amb les meves amistats virtuals (que la majoria en són personals) de les enrabiades amb les notícies polítiques i/o socials, penjar quatre fotos, etc

Des de que la meva filla va marxar a viure a Irlanda, també aprofito el xat
.
Quan a Twitter, és la meva assignatura pendent. M'agrada molt, sóc conscient de que és una gran eina. Un espai obert on sí pots interactuar en corrents d'opinió afins al teu tarannà (o no) i a la vegada està informada de tot el que es cou a la xarxa. Per no en sé, no se fer res més que llegir i retwittejar el que m'agrada. En fí, una bona tonteria.

Necessito urgentment una persona generosa que em faci classes sense intercanvi de diners hahaha.

Bé, ja he trencat el gel. Espero posar-me les piles i donar continuitat a aquest petit espai personal.

 



Aprofito que demà és el Dia Internacional de la Dona Treballadora per demanar-vos a tots i a totes que hi penseu. Que en aquest moment de tanta crisi econòmica les dones encara sortim molt més malparades que els homes. Encara se'ns paga molt menys i se'ns acomiada abans. Penseu que és més "vella" per treballar una dona als 50 anys que "vell" és un home...

Penseu-hi almenys demà   ;)