DONA "GRAN" I SENSE FEINA

Espanya ja té més d'un milió de persones aturades entre 50 i 64 anys, una franja d'edat estigmatitzada per reintegrar-se al mercat laboral. Economistes, tertulians, polítics: tots coincideixen que qui perd la feina ja no en trobarà mai més.   Això angoixa. Angoixa molt.

A Espanya -tot i que no m'agrada incloc Catalunya aquí- és obligatori en els Currículums Vitae adjuntar una fotografia tipus carnet i, entre altres dades personals,  l'edat a l'encapçalament. Un bon efecte dissuasori.

  

Hi ha països europeus en els quals està prohibit preguntar l'edat ja que la tendència és discriminar a favor dels més joves. Aquí els joves tampoc tenen res a fer.

A Espanya la llei és clara: Hi ha d'haver una causa objectiva relacionada amb l'oferta de feina i l'edat mai pot discriminar i per descomptat tampoc el sexe. Alguna empresa compleix la llei? Si n’hi ha alguna, les persones que m’envolten no l’han trobada.

La realitat és una altra: Quan es llegeix l'edat i/o es veu la foto, ja no tens rés a fer. Hi ha un manual de mil excuses per explicar-te per què no has estat seleccionada i mai et diran que la causa ha estat l'edat ni per ser dona.

Les empreses que encara contracten personal atribueixen  a la joventut els adjectius "motivació" "empenta" "iniciativa" i això no és una veritat absoluta. S'ha demostrat que les dones grans, amb fills fora de casa o com es diu popularment “criadets”, som un potencial considerable ja que aportem sentit comú (en fa molta falta) cura i responsabilitat a la feina, menys absentisme, més serenor i important... Por a ser acomiadades! 

Les persones que hem treballat molts anys a la mateixa una empresa -jo n'he treballat 35 de seguits- quan de sobte et veus al carrer se't desmunta la teva raó de ser.  Treballar és molt més que subsistència. Afecta  a la dignitat, a la pròpia valoració, a l'autoestima.  

Tens el convenciment que la part feixuga de la vida ja la tens feta: Si tens fills el més segur és que ja siguin grandets, l’habitatge el tens resolt, creus que els anys que et queden fins el dia de la jubilació obligatòria seran més plàcids. Treballaràs al mateix lloc de sempre i amb els de sempre. A l’empresa es farà el relleu generacional o es contractarà gent nova per fer front a les expansions comercials. En definitiva, estabilitat a la feina i a casa.

Quan la feina falla i veus que no hi ha cap possibilitat per tu et deprimeixes. Deixes de ser la persona d’abans. Aquest és el moment més feble de tots. És molt fàcil quedar-te sense res. Hi ha la dita popular: “Quan els diners surten per la porta, l’amor salta per la finestra”

Totes les dones grans que hem perdut la feina fa relativament poc, hem reajustat les expectatives. Acceptem el que trobem. Tenim clar que no podem triar, que no podem competir. Deixem que ens facin el "favor" deixar-nos treballar a canvi d’un petit sou i de vegades fins i tot en "negre". On és aquell salari mileurista tan menyspreat fa poquets anys? Personalment l’any 2005 cobrava net més del doble que ara per una  feina molt semblant. 

Cal dir també, que no arriba a un terç les dones de més de 55 anys amb els estudis mínims exigits per optar, actualment, a treballar i les que tenen estudis més que suficients no poden entendre per què no se les vol.

Va dir-me una psiquiatra amiga que les persones molt formades ten un impacte sobre la salut mental molt més gran. Sembla ser que consideren que els anys "perduts" formant-se eren únicament en vistes a trobar una feina estable i ben remunerada i consideren un fracàs personal no aconseguir-ho. Troben un abús la precarietat i els mini sous que els ofereixen. No suporten tenir companyes amb menys estudis fent la mateixa feina i fins i tot no suporten treballar amb gent amb manca d’estudis. Aquestes són les més "empastillades" per suportar el dia a dia. 

També diu que, en igualtat de condicions, el homes ho porten pitjor. Segueixen aferrats a la figura de "cap de família" i no suporten aportar menys diners que la dona.

La protecció social i lluitar contra l'exclusió hauria de ser prioritari a les agendes polítiques. Però ara no hi ha diners per ningú. Ningú? 

Només cal veure la tele, escoltar la ràdio o llegir la premsa. Sempre hi ha diners pels que en tenen i la corrupció política és ara portada de tots els mitjans de comunicació. El refranyer popular és savi: "Sempre plou sobre mullat" i "El diner crida el diner"

A Espanya es veu claríssim, cada cop hi ha més distància entre entre rics i pobres i la tan nostrada classe mitjana ara la conformen rics vinguts a menys per la crisi.

Ja sé que les comparacions són odioses però... Suècia va fer un gran esforç en la protecció social de les persones majors de 50 anys aturades i els índex de suïcidi no varen augmentar.

En canvi a Grècia, Itàlia i Espanya on no hi ha suficient protecció social pública cap a les persones grans aturades,  comença a haver un degoteig de suïcidis.

Aquests governs estan aferrats al miracle de la família tradicional. Confien en que "algú" ajudarà en forma de diners, menjar o fins i tot amb un sostre on viure.  I tenen raó, la família avui en dia s’està convertint en “casa de caritat” 

I qui no en té família?  Doncs que vagi a alguna ONG a demanar ajuda. ONG que tampoc rebrà cap subvenció per manca de diners. Aquells diners que algú té per altres prioritats i que en alguns casos són personals.

Jo encara tinc la sort de treballar, precàriament això sí,  i sóc dona de més de 50 

BLOC ABANDONAT, TALLER D'ESCRIPTURA I ...

El fet d'haver-me apuntat al "Taller d'escriptura de novel·la en llenguatge no sexista" que organitza l'Ajuntament de Castelldefels en el marc dels Premis Delta  -que no em presentaré per falta de coneixements tècnics, imaginació i gràcia a l'hora d'estirar el fil d'una història-, va recordar-me que tinc el bloc stand by des de gairebé fa dos anys. Dos anys de moooolts canvis a la meva vida!!

L'empenteta final me la varen donar ahir a la trobada de Còctels & Blocs que organitza Dones en Xarxa. No erem gaires dones, el que si erem entusiastes, il·lusionades en tirar endavant projectes, en donar suport a projectes d'altres, en treballar conjuntament per la igualtat entre dones i homes.

Durant la xerrada, vaig adonar-me'n del poc que sé de les eines TIC. 

Sí, el Facebook per comentar temes d'actualitat, algun esdeveniment, felicitacions d'aniversari i, per descomptat, esbravar-me amb les meves amistats virtuals (que la majoria en són personals) de les enrabiades amb les notícies polítiques i/o socials, penjar quatre fotos, etc

Des de que la meva filla va marxar a viure a Irlanda, també aprofito el xat

.

Quan a Twitter, és la meva assignatura pendent. M'agrada molt, sóc conscient de que és una gran eina. Un espai obert on sí pots interactuar en corrents d'opinió afins al teu tarannà (o no) i a la vegada està informada de tot el que es cou a la xarxa. Per no en sé, no se fer res més que llegir i retwittejar el que m'agrada. En fí, una bona tonteria.

Necessito urgentment una persona generosa que em faci classes sense intercanvi de diners hahaha.

Bé, ja he trencat el gel. Espero posar-me les piles i donar continuitat a aquest petit espai personal.

 

Aprofito que demà és el Dia Internacional de la Dona Treballadora per demanar-vos a tots i a totes que hi penseu. Que en aquest moment de tanta crisi econòmica les dones encara sortim molt més malparades que els homes. Encara se'ns paga molt menys i se'ns acomiada abans. Penseu que és més "vella" per treballar una dona als 50 anys que "vell" és un home...

Penseu-hi almenys demà   ;)

La Seda de Barcelona i altres... (qui paga?)

La Seda de Barcelona em porta a la memòria records de la infància, quan els meus pares, germanes i jo agafaven el bus groc des de la Carretera de Gavà (única parada) fins La Plaça d’Espanya de Barcelona (final de trajecte).
La Seda em recorda quan passava per El Prat de Llobregat i em tapava el nas de la pudor que sentia. Després dubtava, potser era la Paperera, sí, segur que era la Paperera la fàbrica pudenta.
El Prat de Llobregat també tenia un fàbrica que m’ha quedat a la memòria amb el nom H2SO4 que ja ho diu tot i abocava tots els residus al riu.
A casa, de família humil (tot i que els meus pares sempre s’han considerat de “classe mitja” no s’arribava a final de mes: “Què voleu? Matrimoni, quatre filles avis i una sòla nòmina no dona per res”...ens repetia de tan en tar la meva mare. El meu pare era treballador de Roca, com gairebé tots els homes de Gavà. Una altra història.
Dues amigues meves de la infància que disposaven de tants diners com volguessin totes dues eren netes de Directius. Una del de La Seda de Barcelona i l’altra de La Paperera. Encara ara viuen dels guanys dels avis això que tenen la meva edat.
Des de que és començar a prendre conciència i a aprendre de que no es poden avocar residus als rius la fàbrica de productes químics H2SO4 va desaparèixer d’El Prat per anar a contaminar un altre país aixo sí, deixant persones a l’atur i multes per pagar.
La Paperera ha estat tancada i en runes fins fa quatre dies. Crec que hi passa una carretera.
La Seda de Barcelona és notícia, copio un fragment de la que apareix a Directe!cat:

“505 milions de pèrdues en un any i un deute acumulat de 800 milions més, i no de pessetes sinó d'euros. Si es vol més clar més de 225.000 milions de pessetes de deute que, si el dividíssim entre els 7,5 milions de ciutadans del Principat suposa 180.000 euros (30 milions de pessetes) per cap.Són xifres d'escàndol, diuen que a la Xina han condemnat a mort a dos especuladors financers per oferir productes a un interès desmesurat. Evidentment no som partidaris de la pena de mort, ara bé, és necessari, imprescindible i urgent que hi hagi una actuació pública contra qui malversa els diners i el finançament de tots. El conseller d'Economia i Finances, Antoni Castells, no pot seguir mirant a l'altra banda. En un moment en què caixes i bancs tenen problemes cal saber el perquè i casos com el de La Seda ens en donen les claus. Encara no hem vist la dimissió de cap responsable de caixes i bancs que han permès deutes milionaris de grans corporacions.El deute aprovat per la junta de La Seda és de 1365 milions d'euros. Això vol dir que algú no ha cobrat, que proveïdors, bancs i caixes estan aguantant aquest deute. Vol dir que són diners que no són al mercat. Així, per salvar una molt mala gestió es deixen de finançar, milers i milers de projectes viables de la petita i mitjana empresa, i milers de ciutadans es queden sense poder finançar la compra del seu habitatge o d'altres necessitats.El Govern té l'obligació d'actuar, de vigilar, i si cal d'intervenir amb totes les forces. No podem permetre que qui ha portat a La Seda a un cul de sac, a un deute enorme, no pagui per haver-ho fet, i cal apartar els seus responsables de la gestió actual i futura de la companyia".

Els treballadors aniran tots al carrer, és igual que els directius siguin engarjolats que els deixin lliures. Si han malversat no tornaran mai els diners. De judici en judici aniran passant els anys vivint acomodadament ells i les seves famílies i ,si moren de vells, els seus hereus seguiran vivint i podran explicar: “Els meus diners venen dels meus avis que eren Directius d’alt nivell de l’empresa..."

ZERO

De petitets ens van ensenyar que una cosa inútil i sense valor era un zero a l’esquerra. Les coses les valoràvem de l’1 al 10. El zero era penós.
De cop i volta ens entra una fal·lera per tot el que porti el zero escrit i el comencem a valorar:

- 0% de matèria grassa,
- 0% d’alcohol,
- 0% d’interès per pagar en terminis,
- esforç zero,
- zero preocupacions,
- zero privacions,
- zero motivació,
- cost d’acomiadament zero,
- zero possibilitats de treball,
- zero perspectives,
- zero oportunitats d’aconseguir res...

Hi ha moltes persones que ja estan començant a sentir-se un zero a l’esquerra i això de petitets ens van ensenyar que era una cosa inútil i sense valor.

Dia internacional de les dones treballadores

El dia 8 de març és una data molt singular, que es commemora arreu del món. Es va triar aquest dia per recordar que el 8 de març de 1911 , van morir 140 treballadores d’una indústria tèxtil de Nova York perquè elles feien vaga i l’amo va tancar les portes de la fàbrica i hi va calar foc. Es va estimar més perdre la fàbrica però matar-les que no pas haver-les de tractar de manera humana.

La presidenta de l'Institut Català de les Dones ens diu el següent:

“Hem de defensar un món més just, feliç i lliure, on les dones no siguem mai subjectes d’agressions, menys teniment o discriminació, i on es tingui en compte la nostra participació per a qualsevol projecte o decisió col·lectiva, lluny de la pretesa universalitat que ens ha infravalorat”
Les xifres demostren que encara s'ha de recórrer molt camí en aquesta lluita.

· La discriminació salarial: Els homes guanyen prop d’un 20% més que les dones

· Des de l’Administració s’han hagut d’implantar mesures per la incorporació de la dona al món laboral a través de les “quotes femenines”
· A Espanya les dones directives només representen el 3% de la població activa.
· Un 18% de les dones ha patit algun tipus d’assetjament laboral
· Les professions habituals de les dones són, mestres, infermeres, cuidadores d’infants i/o vells que no són res més que la prolongació de les tasques de la llar
· El 70% de les dones professionals de menys de 30 anys opta per viure sense parella per poder ser més competitives en el mercat laboral
· Hi ha estudis que destaquen que les noves generacions de dones ja no valoren els homes que no ajuden a la llar ni amb la cura de la família. Les dones més joves es veuen capacitades per compaginar feina i maternitat tot i manifestar que no calen fills per sentir-se realitzades
· Encara hi ha rebuig cap a la dona que treballa fora de casa
· Els dos grans sindicats UGT i CCOO s’han posat d’acord amb el lema de la jornada: Contra la precarietat laboral: plans d'igualtat

Bona diada a totes i a tots!

D'empresari a atracador

Ai Senyor! Com ens hem de veure...
Ara resulta que un empresari de Lleida, s’ha vist “obligat” a atracar cinc bancs per poder fer front als seus deutes.
Podria ser malèvola i dir allò de “Quien roba a un ladrón...” D’acord, no està bé robar. Bé, ja no ho sé. Potser depèn de qui ets i en quins ambients et mous.
A les altes esferes de poder és fàcil delinquir econòmicament ja que es coneixen tots els mecanismes per fer-ho i professionals que tot el dia rumien com guanyar més diners pagant el mínim o gens. Existeixen uns paradisos fiscals meravellosos.
A les persones de la capa social més humil gairebé les comprenem. Entenem que es vegin obligades a robar per poder sobreviure. Creiem que el “sistema” és injust amb les capes més baixes de la societat. Comprenem (no compartim) molt bé que la falta de recursos t’aboqui a robar. Això si, mentre no ens robin a nosaltres que llavors els etiquetem de “xorissos” i demanen la pena màxima.
Ja me n’he anat de la idea del post.
L’empresari en qüestió ho era de la construcció. Què potser ell no deu haver robat de forma totalment legal i lícita als seus clients amb preus abusiu i de vergonya permetent-li portar un bon ritme de vida? És la imatge que tenim del gremi de la construcció. Si hi ha algú honrat no el coneixem.
Diuen els diaris que l’home estava desesperat i es va convertir en atracador copiant la manera de fer d’aquell que sortia per la tele que l’anomenaven “El solitari” Quin mal que fa veure la tele!
Els mossos expliquen que possiblement portava una doble vida i que la família no sabia res de res d’aquestes activitats delictives. Per favor! La família sempre és la última que s’assabenta de tot (banyes de la parella, campanes al col·le dels fills...)
De totes maneres, pobre home, s’ha de dir que no s’ha lucrat amb els diners robats. Els ha fet servir per pagar deutes i això està bé. Ha privat que uns altres empresaris es veiessin obligats a robar per a la vegada pagar els seus de deutes i de passada privar de robar a uns altres empresaris de robar a uns altres per fer el mateix. Quin lio!
Els mossos ho han fotut tot enlaire i l’han agafat. Ara haurà de tornar els diners als bancs i el deutes continuaran existint i els creditors per no poder cobrar d’aquest home potser hauran de reduir la plantilla.