dimarts, 31 de març del 2009

SUEGRAS (Acudit?)


Difrencia entre ser SUEGRA DEL YERNO y SUEGRA DE LA NUERA

Dos señoras se encontraron después de un buen tiempo sin verse y una le pregunta a la otra:
- ¿Y cómo están tus hijos, Rosa y Francisco?
- Ay querida, Rosa se casó muy bien. Tiene un esposo maravilloso.
El se levanta de madrugada para cambiar los pañales de mi nieto, preparar el café por la mañana, lavar los platos y ayuda en la cocina. Después de todo esto se va a trabajar. Un amor de yerno, gracias a Dios.
- ¡Que bien, querida amiga! Y tu hijo Francisco, ¿también se casó?
- También se casó, pero tuvo mala suerte. Su matrimonio anda muy mal... Imagínate que él tiene que levantarse de madrugada para cambiar los pañales de mi nieto, hacer el café por la mañana, lavar los platos y tiene que ayudar en la cocina! Y después de todo esto sale a trabajar para conseguir el sustento a la vaga de mi nuera, ¡es una sinvergüenza!
Jo tinc filla...

dilluns, 30 de març del 2009

Príncep de Girona :(

Fa uns dies, el príncep i la seva parella es passejaven per Girona.
Semblava talment l’època medieval, senyors vestits estil clàssic i com Déu mana rient-los les gràcies.
Aquest cop l’excusa era la creació de la “Fundación Príncipe de Girona” , una iniciativa privada amb l’objectiu de projectar activitats socials i promoure l’educació de la joventut tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. La resta d’Espanya??? Per què no deien directament l'estat espanyol. No saben què inventar-se per muntar una festassa de tant en tant i lluir-se.
I pregunto: Per què la fundació no es diu “Príncipe Felipe de Borbón”? Que potser queda més desapercebut dient-li “Príncipe de Girona”? Què potser així algú oblidarà que és l’hereu Borbó?
Ara ja tenen l’excusa: hauran de venir de vacancetes pagades sovint per interessar-se pel nou negociet. Però, quants diners de la butxaca privada dels Borbons sortiran per ajudar a tal lloable fundació? És més, quants diners sortiran dels que els vassalls destinem legalment mitjançant els pressupostos generals? Ni 5 cèntims!! I encara tenen el valor de dir que “La participació del Príncep en aquesta fundació es correspon amb l’interès de la Corona per intensificar els seus esforços recolzant el teixit social i en favor dels sectors més afectats per l’impacte de la crisis econòmica” Que què? Com es disfressa tot!
El príncep presidirà de forma honorífica la fundació (només farà bulto) i tot una sèrie de presidents (Cambra de Comerç, Caixa Girona, Fundació Gal·la-Salvador Dalí, La Caixa...) van expressar la satisfacció que els produïa que acceptés aquest càrrec. Ufff. També van recalcar que se li veia el compromís que tenia, el príncep, amb Girona ja que havia viatjat a la ciutat 13 cops amb 12 anys. Quin esforç!
I les caixes: què no tenen la pròpia fundació? Per que cal crear-ne més?
Com es deuen sentir els gironins? Jo només de pensar que algú pogués ser príncep de Castelldefels o de Gavà ja no sé que em ve.
Segons he llegit a la premsa, el Parlament belga vol retallar les assignacions econòmiques que rep la seva monarquia. Els belgues diuen que les coses no estan per estirar més el braç que la màniga i, en temps de crisi, els reis han de donar exemple. Mentrestant, a Espanya s'ha apujat un 2,7% el pressupost de la Casa Reial, quan l'IPC del 2008 va ser de l'1,5% Als treballadors de les empreses se’ls demana que acceptin augment “0” o bé retallades inhumanes. Però clar, aquests esforços són només per els treballadors.

divendres, 27 de març del 2009

Batibull


Avui m’he llevat una hora més tard que és molt d’agrair. Això que el despertador ha sonat a les 7h, ni que fos a mig matí!!! Estic fent un curs petitó de Word i vaig directe des de casa al centre de formació sense passar per la feina.
A l’hora de la pausa decideixo anar a donar un vol enlloc de prendre un cafè, penso... ostres!!! si diumenge que ve és el dia de Rams i la meva filla és padrina de 2 bessons que “han” d’anar a beneir palmons, vol dir que jo he de comprar-los immediatament. Tinc molt clar que jo no m’acostaré a la plaça de l’església, no fos cas que comptabilitzés la meva presència. Algú dirà que els capellans de poble no són ni com el Papa ni com d’altres “mandamases” però com que els representen...Mala sort!!! S’han quedat servits amb tot el reguitzell de declaracions, propagandes, manifestacions...M’atabalo només de pensar-hi. Vaig fins la Rambla de Catalunya per donar una miradeta al mercat del ram que sempre s’instal·la allà. No veig res. Li comento a una companya de curs i em diu: “Si no és aquest diumenge, és el dia 5 d’abril”
Una cosa menys, ja hi pensaré la setmana que ve.
...
Arribo a casa, em faig el dinar, xerro amb la meva filla. Per cert, encara que em faci enfadar més d’un cop, estic orgullosa i feliç per dues coses concretes: Han puntuat el seu treball de recerca de batxillerat amb un 9 i ha escrit un relat fantàstic que ha resultat premiat. Sembla ser que vol publicar-lo al seu bloc per capítols. No és el mateix que llegir-lo d’una tirada però... és el seu relat i és el seu bloc.
Són les 17,30h he de posar-me a fer coses de casa i vull estudiar una miqueta. Intento estructurar-me. Enlloc de carregar una rentadora, engego l’ordinador. Enlloc de començar a passar apunts “en net” connecto el Facebook i obro el bloc. Però, què estic fent ! i la meva voluntat de ferro?
Tanco el Facebook, poso la rentadora en marxa, frego les quatre coses del dinar i el terra de la cuina, mentre s’eixuga aprofito per rentar-me el cap (no estava previst), mentre s’assequen tot sols els cabells aprofito per escriure això... Ara, a les 7 del vespre començo a mirar-me els apunts i esquemes, faig un escampall per la taula i decideixo deixar-ho per demà a primera hora. Realment al matí és quan serveixo per alguna cosa i de ben segur que aprofitaré el temps.
Acabo de decidir que vaig a fer uns quants exercicis amb la “Wii fit” segur que em trec de sobre unes quantes cabòries i riuré una estona.

divendres, 20 de març del 2009

Ja és primavera !

És divendres,
estrenem primavera,
això vol dir que el cel s'omple de borinots,
de pol·len,
que surten grans,
al·lèrgies,
que els ànims s'impregnen d'una lacònica astènia primaveral.
Sort que avui és divendres.
La primavera també ensenya la seva cara més dolça:
un cel ple de papallones,
de floretes i fragàncies,
el cos s'omple d'energia renovada...

dilluns, 16 de març del 2009

Emocions fortes

Diuen que tot ve alhora... doncs és veritat.
Estic pelada com una...

i ja fa uns quants dies que la caldera de la calefacció va començar a degotar. Hem intentat arreglar-la nosaltres mateixos soldant els tubs per tot arreu però no hi ha manera. Quan arreglem una part, rebenta una altra. No té solució. Mirem preus a diferents llocs i no baixen de 1.200 € Què hi farem! Triem un model que s’ajusti a les nostres necessitats i de cop... No m’ho puc creure! Un company de feina del meu marit ens dona un cop de mà comprant-la ell amb un 20% de descompte i a més a més ens la instal·larà gratuïtament. Bé, una cosa resolta. Això espero ja que de moment només hem anticipat els diners.
Dijous passat al meu marit se li trenquen per la meitat les ulleres.
No pot ser!! Va Bruguers no pateixis abans d’hora. Anirem a la òptica i de ben segur que les poden arreglar. Doncs no, s’han trencat justament per un lloc que no pot soldar-se. Ja aprofitem per que li graduïn la vista i triar muntura nova. No val la pena parlar de preus, qui porta ulleres sap què valen els vidres i que el model que et queda bé, curiosament, sempre és el car.
Glups... ja tenim d’extra caldera + ulleres.

Aquest matí, per més detall a les 6,30h, el fluorescent de la cuina em “picava l’ullet” Bé, és una llumeta de no res, penso. Quant torni de treballar passaré per la ferreteria i compraré un tub. Doncs no, s’ha espatllat la làmpada sencera. He de canviar-ho tot, tot, tot.
Glups... ja tenim d’extra caldera + ulleres + il·luminació de la cuina i només estem a dia 16.
Al principi deia: estic pelada com una rata ara potser puc dir que com a mínim dues.

divendres, 13 de març del 2009

Intentem educar a part d'escolaritzar

Aquesta setmana s’ha parlat bastant d’educació. D’horaris, de vacances, de continguts, del pla de Bolonya i dels criteris que s’han de seguir per poder inscriure una criatura en un centre públic o concertat.

Em limitaré únicament als criteris d’inscripció i parlant des de l’experiència.

L’Escola Edumar de Castelldefels fou creada en règim de cooperativa per un grup de 70 famílies gairebé totes de Gavà entre els quals hi havia un cosí meu. Aconseguir un edifici a Gavà va ser impossible i per preu, ubicació i permisos varen instal·lar-se a la platja de Castelldefels en un antic hotel, l’Hostal del Mar. El pati de l’escola era la sorra de la platja, tenien pins, moreres i una petita pista poliesportiva i, sobretot una vista al mar envejable. Les famílies i mestres van treballar plegats amb unes idees molt clares: volien una escola sense ànim de lucre, catalana, pluralista, amb pedagogia activa, oberta a la diversitat i gestionada conjuntament. Tothom col·laborava en tot: neteja, pintura, cuina, contractació de professionals i l’escola funcionava i a més a més molt bé. No s’utilitzaven llibres de text, els mestres proporcionaven tot el material que calia i els nens i nenes progressaven més que adequadament. Era una escola progressista i “progre”. Des dels seus inicis es va integrar en el CEPEPC (Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana) Jo tenia clar que si mai tenia un fill l’inscriuria en aquella escola. Era l’any 1974.

Van passar els anys i després de moltes reivindicacions l’any 1987 l’escola va ser integrada en la xarxa d’escoles públiques depenents de la Generalitat i més endavant l’edifici va resultar que tenia aluminosi.

El 30 de desembre de 1991 vaig tenir la meva filla. Només tenia dues coses clares: que es diria Anna i aniria a l’Escola Edumar.

L’any 1994 es va estrenar l’escola nova on és ara i al ser pública s’havien de complir les normes d’inscripció fixades per la Generalitat. Tan era que l’ideari de l’escola fos el teu, que la filosofia fos la teva, que el teu model ideal d’escola fos aquest. Només valia que tinguessis la influència de la zona i/o germans a dins. Jo no tenia res. Totes les meves il·lusions a fer punyetes. No podria inscriure l’Anna a no ser que fes trampes. Les vaig fer. Vaig empadronar-me a casa d’una amiga. Quins nervis. Quina por a l’enxampada. Tot es va resoldre favorablement per a mi.

Un vol començat el curs t’adonaves de que la majoria de famílies de la zona volien escolaritzar els seus fills allí perquè era una escola nova i maca. L’apartat pedagògic era secundari. Durant uns quants anys hi havia més gent que realment vivia fora de la zona que de la pròpia. Gairebé tothom feia la trampeta de l’empadronament. Fins que els veïns van començar a queixar-se.

Els nascuts l’any 1992 ho van tenir més fomut ja que van haver-hi denuncies de famílies de la zona que s’havien quedat fora per “culpa” de gent d’altres barris. Famílies que no els agradava l’estil ni les mestres però tenien l’edifici a prop. Famílies que des de l’AMPA el que de vegades pretenien era canviar la manera de fer. En definitiva: que fos una escola pública “tipus”, sense personalitat pròpia i amb cultura de mínims.

Ara ja és pràcticament així. Sort que encara queden un parellet de mestres que segueixen tirant del carro per intentar mantenir alguna particularitat històrica però és una feina feixuga i les famílies no acompanyen gents. No hi ha il·lusió, no hi ha participació. Només hi ha una escola que “toca” per on vius.

Amb els estudis de secundària i batxillerat de la meva filla ens va passar el mateix. Varem triar Súnion ICC (Institució Cultural Catalana) Segueix la línia de l’Edumar i va ser fundada el mateix any i amb la mateixa filosofia. No ha passat mai a ser pública perquè no és un institut però sí que des de dos anys abans d’entrar-hi l’Anna és una escola concertada. Tornem-hi! Si volem aquesta escola haurem de fer la trampeta del padró (aquest cop a Barcelona) i tornar a comprovar que la majoria de nois i noies escolaritzats a Súnion no viuen a la zona. De fet les famílies de la zona s’estimen més portar els seus fills a escoles concertades religioses i anomenades que no pas a una igual de cara, catalanista i progre.

Ara amb la nova norma, si es detecta frau en l’empadronament fins i tot es podrà fer fora un alumne durant el curs següent de la seva escolarització.

Hi ha molt a parlar d’aquest tema i estic convençuda que uns paràmetres a seguir sempre fan falta malgrat que mai es pot acontentar tothom. També la meva percepció és la de que si escolaritzem tots dins de la zona on vivim fomentem escoles monocrom. Hi hauran escoles públiques de rics, de pobres, d’autòctons, d’immigrants... només estaran a gust les famílies que escolaritzin els seus fills en el lloc que hagin triat i les que tant els hi fa un lloc com un altre.

D’aquí res haurem de pensar amb la universitat. Potser serà més senzill. O no.

dissabte, 7 de març del 2009

Dia internacional de les dones treballadores

El dia 8 de març és una data molt singular, que es commemora arreu del món. Es va triar aquest dia per recordar que el 8 de març de 1911 , van morir 140 treballadores d’una indústria tèxtil de Nova York perquè elles feien vaga i l’amo va tancar les portes de la fàbrica i hi va calar foc. Es va estimar més perdre la fàbrica però matar-les que no pas haver-les de tractar de manera humana.
La presidenta de l'Institut Català de les Dones ens diu el següent:
“Hem de defensar un món més just, feliç i lliure, on les dones no siguem mai subjectes d’agressions, menys teniment o discriminació, i on es tingui en compte la nostra participació per a qualsevol projecte o decisió col·lectiva, lluny de la pretesa universalitat que ens ha infravalorat”
Les xifres demostren que encara s'ha de recórrer molt camí en aquesta lluita.

· La discriminació salarial: Els homes guanyen prop d’un 20% més que les dones
· Des de l’Administració s’han hagut d’implantar mesures per la incorporació de la dona al món laboral a través de les “quotes femenines”
· A Espanya les dones directives només representen el 3% de la població activa.
· Un 18% de les dones ha patit algun tipus d’assetjament laboral
· Les professions habituals de les dones són, mestres, infermeres, cuidadores d’infants i/o vells que no són res més que la prolongació de les tasques de la llar
· El 70% de les dones professionals de menys de 30 anys opta per viure sense parella per poder ser més competitives en el mercat laboral
· Hi ha estudis que destaquen que les noves generacions de dones ja no valoren els homes que no ajuden a la llar ni amb la cura de la família. Les dones més joves es veuen capacitades per compaginar feina i maternitat tot i manifestar que no calen fills per sentir-se realitzades
· Encara hi ha rebuig cap a la dona que treballa fora de casa
· Els dos grans sindicats UGT i CCOO s’han posat d’acord amb el lema de la jornada: Contra la precarietat laboral: plans d'igualtat
Bona diada a totes i a tots!

dilluns, 2 de març del 2009