CAMBIO DE RUMBO

Ya era hora! Después de años dando tumbos profesionalmente sin ninguna satisfacción personal, aburriéndose mortalmente en cada una de las empresas en las que se ha entregado en cuerpo y alma, ha tenido una revelación.

No es fácil llevarla a cabo, requiere meditarla profundamente. Para ello, nada mejor que refugiarse en la casa que tienen sus abuelos a las afueras de Barcelona. Alejarse del entorno cotidiano favorece la reflexión.

Ya lo tiene claro, dejará su trabajo como asesora en planes de viabilidad empresarial y se dedicará a lo que ha querido ser desde niña: Peluquera. Gestionar su propia viabilidad y, en definitiva, su propia vocación.

Al taller d'escriptura haviem de canviar de feina en 10 minuts. Ara estem estirant la història del "canvi" tot el que siguem capaces

FIN DE UN AMOR - Walter Riso

"Cuando te enamoras de una persona que no te conviene -dice Walter Riso- la esperanza no es lo último, sinó lo primero que debes perder. Para perderla, empieza por mortificar tu ego: admite tu fracaso. Solo después podrás elaborar tu duelo con ayuda de buenos amigos mentirosos que te digan lo estupendo que eres (evita los malos, que te dirán lo maravillosa que era tu pareja). Aprende a perder, humilla tu ego, liquida la esperanza, escucha a los buenos mentirosos, elabora tu duelo... Todo ese proceso te irá sacando del hoyo. Pero el empujón definitivo no te lo dará el terapeuta, sinó el hartazgo. Cuando te canses de ser un idiota, descubrirás que el principio de todo amor es tenerse a uno mismo"

Si de verdad le interesa saber cómo está su relación de pareja...
Antes saber que lamentar.
Pués coja un papelito y váyase a un banco del parque i escriba arriba bien grande el nombre de su pareja...
Hecho.
Y ahora hágase la prengunta: ¿Por qué no debería quererle?...
Si vuelve a casa con el papelito en blanco, es que le queda pareja para rato, pero si la lista de razones crece i crece: "No debería quererle: porqué no me escucha, porqué ronca, porqué sale sin mí, porqué llega tarde..."
¿Por qué no hacer una lista de sus cosas buenas en vez de sus defectos?
Porqué la complicidad no se manifiesta en el gusto, sinó en la ausencia de disgusto.
¿Te enamoras de sus defectos?
Es que la lista no es de defectos objetivos, que tal vez a usted incluso le gusten, sinó de las cosas que a usted le disgustan, que no es lo mismo. Porque ahora estamos hablando de pareja y no de enamoramiento súbito...
¿No es lo mismo?
Son opuestos. En el enamoramiento, los contrarios se atraen, pero esa atracción dura poco y sólo se transforma en el cimiento de una pareja estable si evoluciona hacia la complicidad, la afinidad y, al cabo, el respeto que la mantendrá unida durante años. Y para lograr eso es más necesaria la ausencia de disgusto que el propio gusto.
¿Más complicidad que pasión?
¿Verdad que decimo "me he enamorado", pero no "me he amistado"?
¿...?
Pues el combustible de una pareja duradera es el "me ha amistado" y no el "me he enamorado". Es la paulatina construcción racional de afinidades y no el abandono al arrebato: más que coincidir de repente en que nos gustan las mismas cosas, es ir dándose cuenta de que nos disgusta lo mismo.
¿Cuán paulatina es esa construcción?
Si algún día llegamos a ella, no será gracias a un gran acierto repentino, sinó merced a una sucesión de fracasos aleccionadores.
Como se llega a casi todo en la vida.
Todos construimos nuestra convivencia en pareja a fuerza de fracasos racionalizados. Para que una relación dure, hay que racionalizar el amor sin dejarse llevar por él como si fuera una canción del verano cursi.
A veces es bonito bailar chorradas.
Pero no espere llegar a la pareja de su vida gracias al arrebato de una noche. Son cosas distintas, aunque persista la cultura estúpida de idealizar el amor contrariado que nos mata y nos resucita. Esa sandez sirve para vender canciones y perfumes, pero no para encontrar pareja estable y satisfactoria.
Tomemos nota.
No digo que nuestro ego no necesite de vez en cuando la conquista -tanto o más que el goce del coito-, pero en el postcoito tendrán ustedes que poder hablar de algo... Y para no aburrirse entonces necesitarán algo de complicidad... ¿No?
¿Cree que aprendemos? ¿De verdad?
A medida que buscas pareja -y a menudo la biología nos convierte en incapaces de no buscarla- y las relaciones van acabando, vuelves a buscar otras. Y, poco a poco, ya no te guías tanto por la entrepierna ni tampoco por el corazón, sino que usas más la razón.
Cupido le oiga.
Llegamos a la madurez amorosa a partir del fracaso y, en el proceso, más que buscar lo que quieres, tratas de evitar lo que no quieres. Así, vas haciendo una lista más o menos consciente de incompatibilidades, y evitarlas es decisión de la razón y la voluntad.
¿Por ejemplo?
Te apasionan los carácteres fuertes, pero ya has aprendido tras los 700 golpes que no te convienen, así que aprendes a evitarlos... O más sencillo: ¿te gusta cocinar? Bien. ¿Pero también te gusta comer? ¿No? Pués, fuera: yo no como a gusto si no es en compañía.
¿Y si son demasiadas las compañías?
Pacten el "demasiadas". Entre dos personas maduras se puede ser infiel, pero leal.
¿Cómo?
Se puede ser infiel al cuerpo de la pareja, pero leal al pacto que tienes con ella.
Suena cómodo, pero ¿seguro?
La lealtad es ser fiel a ese pacto con tu pareja y no tanto a su cuerpo. Si ustedes acuerdan que cada uno sale los sábados y hace lo que quiera, pues bien: ese es su pacto. Sólo lo romperá y será desleal si repite otro día...
¿Se trata de contárselo todo?
Yo no lo haría. De hecho, en mis terapias abogo por que cada miembro de la pareja tenga su propio espacio de intimidad y que cada uno respete el del otro. Lealmente.
¿Sinceridad no es contarlo todo?
Eso es un horror. Nada me daría más miedo que la sinceridad total, que sería poder meterme en la mente de la persona querida. Lo sugiere Kubrick en "Eyes wide shut", una película que a mí me pareció terrorífica.
¿Cada parejita tiene su librito?
A veces en la consulta soporto a parejas insultándose y, cuando les sugiero que se separen, me miran ofendidos y se cogen las manos y me contestan: "¡Pero nos amamos!"...
Y les digo: "Pues ¡qué lástima!, porque serían ustedes muchos menos desgraciados cada uno por su lado". Vienen señoras llorando y les pregunto cómo las dejó su pareja, y es una película de terror con monstruo. Pero me la cuentan llorando cuando deberían contarla riendo por su liberación. La terapia es esa: lograr que se rían.

Torna a ser primavera

Aquesta nit comença la primavera meteorològica. Farà bon temps? Segur que sí. Sempre fa bon temps. La pluja és mal temps?

La primavera està associada a la vitalitat, a la joventut, la bellesa i el color verd. El color verd és freqüent a la natura i la primavera és natura.

Pensem en poemes, en flors, en canviar la roba dels armaris, amagar la grisor de l'hivern i donar la benvinguda als nous colors, adonar-te'n que, sense proposar-t'ho, has comprar-te una peça de roba (o dues) de color mare-selva que, segons els gurus de la moda serà el que inundarà els aparadors. Diuen que serà el primer any i que en durarà molts ja que a les dones, dones? els queda molt bé. Que és un color rosa barrejat amb vermell però que s'allunya del fúcsia. Ai, no sé, tot plegat ho trobo una solemne tonteria. Als homes no els queda bé aquest color?

M'he posat a parlar de roba perquè en el fons o potser no tant en el fons, crec que m'hauré de comprar de tot. Més per necessitat que per gust, que també. Segur que aquell vestit tan ideal de la temporada passada em ve petit, o no. Per no entrar en una depre passo d'emprovar-me'l. Uf!.

M'acabaré comprant sabates i bosses. Ho sé.

Bé, com que sóc una desordenada a l'hora d'escriure i vaig mig saltant de tema a mesura que se m'ocorreix, deixo la roba i recordo, marededéusenyor!, que el 21 de març de 1977 vaig començar a treballar i a cotitzar. Vol dir que demà, farà 34 anys que estic en el món laboral i de la manera que estan les coses, que pinten bastos del revés per tot arreu, gairebé és una sort tenir tanta cotització feta. Llàstima que va acompanyada d'una edat i de que em falten per treballar els anys més importants de cara a la jubilació :((

Feia un grapat de mesos que no escrivia res. Entre estudiar per les opos, que no em va servir per aprovar però sí per a descobrir tot un món que m'era aliè, estudiar per treure'm el nivell C de català per tenir un títol oficial i el Facebook que amb la seva immediatesa et fa agafar mandra d'escriure res més llarg... Dies i dies dient: ara m'hi poso i escric alguna cosa. Res, ni una sola idea. Fins avui, que m'he dit: encara que sigui una xorrada, fes-ho!

Penso: podries penjar una cançoneta però com que les penjo al FB no cal. Una frase tonta tampoc, també és ideal el FB. Un enllaç d'aquells que fan riure? també és perfecte el FB. La foto d'aquella truita de patates que em va sortir tan bé... pel PB i què queda pel bloc? doncs haver de pensar una mica més què vols escriure, ser més coherent i estructurar el text.

Com que ara mateix tinc mil fronts oberts dins del meu cap, sóc incapaç de fer res més del que acabo de fer i el curiós és que em sento de conya!!

Jubilació als 67 anys

S'està prenent una cervesa?

MICROONES

- Hola! Què sabeu quants minuts he d’escalfar-me el tupper?
- Depèn del que portis a dins, aquest microones no és gaire potent.
- Mira (obre el tupper)
Veig que porta macarrons en un costat i pollastre en un altre.
- Potser un parell de minuts, li dic jo.
- No, no, ben bé quatre. Contesta un company de la meva planta.
... bla, bla, bla ...
- Puc dinar amb vosaltres?
- Ui , ho sento. No anem junts i a més a més m’han guardat lloc. Mira allà, al fons, al costat de les dues noies rosses.
- Bé. No passa res. Pots guardar-me lloc cada dimarts? De la meva planta no es queda ningú.
- A quina planta estàs?
- A la ...
- Aquella noia d’allà treballa a la mateixa planta que tu i dina amb mi.
- Doncs presenta-me-la.
Mentre m’escalfo el menjar es dirigeix a la meva amiga i li espeta:
- Em dic ... Passa’m a buscar cada dia per esmorzar i guarda’m lloc per dinar els dimarts.
Al·lucinant! Quina manera d’enganxar-se! Està bé ser extravertit tot i que sent ella la que vol fer amics, potser podria haver-ho fet millor.
Se m’acut la fòrmula:
- Baixeu a esmorzar? Passa res si vinc amb vosaltres?
- Dineu cada dimarts al menjador? M’assec amb vosaltres, val.
- Qui arribi primer que guardi lloc pels altres.
...
Doncs bé, no l’hem tornat a veure i ara patim. Potser es va posar malalta la mateixa tarda de dimarts. Potser ha agafat vacances. Potser l’han canviat de lloc.
Si dilluns no la veiem ens interessarem per ella i potser, dic potser, li fem un lloc a la taula tot i que la noia “promet”
Encara que la conversa sembli llarga, ho va ser molt més. La cua pel microones del menjador de la feina dóna per molt.

Visionari

“Estic encantat de que sigui Clark Gable, i no Gary Cooper, el que s’estavelli”

Gary Cooper, després de no acceptar el paper de protagonista en “Allò que el vent s’endugué”

Què passa amb els anuncis?

Ara mateix crec que vull protestar contra l’enginy de mal gust d’alguns publicistes.
Aquest estiu, no crec que sigui casualitat, la tendència ha estat o barroera o masclista i d’estètica desagradable.
Potser ara toca això. Cada dia som una mica més burros (amb perdó de l’animal) i la xabacaneria està més ben vista.
La dona segueix sent víctima del seu cos i els anuncis de dietes i cremes reductores ens ho recorden contínuament. Si et menges un entrepà has de tenir el mateix càrrec de conciència que si haguessis matat algú.
Els homes, ens els pinta una companyia de telèfons, com uns porcs, descuidats, amb la casa feta un fàstic i dient-li a la dona que no cal que torni de les vacances (evidentment amb els nens) que s’apanya molt bé tot sol i que ja li farà una transferència. Anunci caspós fent referència al “Rodríguez” que tanta gràcia feia fa anys quan encara no érem “educats”.
De la família tipus que presenta La Casera me n’estalvio comentaris.
Com a dona em molesten aquests anuncis però si fos home crec que m’ofendria.

.

.

.

.

I ja que parlo d’anuncis he inserit la foto d'un de Movistar minat de faltes d’ortografia que “decora” Barcelona i rodalies.

En castellà és toleraria?

LA RIQUESA DEL CATALÀ... COLLONS

Bon dia a tothom i "que tinguem un dia collonut"

Un exemple de la riquesa del català, és el nombre d’accepcions d’una simple paraula, com pot ésser la molt coneguda i freqüentment utilitzada que fa referència als atributs masculins: COLLONS:

- Si va acompanyada d’un numeral, té significats molt diferents. Així, UN significa car (val un colló); DOS significa valentia (té dos collons); i TRES significa menyspreu (m’importa tres collons).

- El verb canvia el significat: TENIR indica valentia (aquell té collons); però amb admiració pot significar sorpresa (té collons!); i amb afirmació significa enveja (quins collons que té!). El verb POSAR indica un repte, sobretot segons on es posen (va posar els collons damunt de la taula!).

- El temps del verb utilitzat, canvia el significat de la frase: Així el PRESENT indica molèstia o fàstic (No em toquis els collons!), el REFLEXIU significa vagància (s’està tocant els collons!), i l'IMPERATIU significa sorpresa (toca’t els collons!).

- Els prefixos i sufixos modulen el seu significat: A expressa por (acollonit), DES significa riure (descollonar-se), UT indica perfecció (collonut) i ASSOS indica indolència o abúlia (collonassos).

- Les preposicions matisen l’expressió : DE significa quantitat (feia un fred de collons) o també èxit (va anar de collons), PER significa voluntarietat (ho faré per collons!); FINS expressa el límit d’aguant (n’estic fins els collons!); AMB indica valor (és un home amb collons!); FINS expressa el límit d’aguant (n’estic fins els collons!); i SENSE indica covardia (és un home sense collons).

- El color, la forma, la polidesa o la mesura, també tenen significat : el color VIOLETA significa fred (em van quedar els collons morats!); la FORMA significa cansament (tinc els collons quadrats); el DESGAST indica experiència (en tinc els collons pelats!); i la MESURA expressa rancúnia (en tinc els collons plens!).

- La mida i la posició són importants: la MIDA (els té ben grossos), i la POSICIÓ (els té ben posats). Però hi ha una mida màxima que no es pot superar (té uns collons com un toro!). Si s’ultrapassa la mida màxima, aleshores indica vagància o feixuguesa (li pengen, se’ls trepitja!). I
també existeix una MIDA mínima: (de colló de mico).

- La INTERJECCIÓ significa sorpresa (collons!) o desengany (quan falles un … de 20 cm.: collons!) i quan un t’empeny massa, no hi ha frase tan afortunada com dir-li: ets un torracollons!

- Científicament són molt importants, ja que en aquest lloc hi resideix la VOLUNTAT (ho farem de collons!) i d’aquí en surten les ordres (em surt dels collons!).

- L’estat anímic queda molt ben reflectit: Així, el DEPRESSIU diu: tinc els collons per terra, i l’EUFÒRIC diu: em va sortir de collons!.

- Són signe de desaprovació, quan un diu una tonteria: Quina collonada!, i per als amants de la gastronomia, no hi ha res millor que finalitzar un bon sopar, tot i dient: RECOLLONS, quin sopar!.

- Finalment, ja que heu tingut la paciència d’escoltar-me o de llegir-me, permeteu-me acabar dient-vos: SOU COLLONUTS!

- Jo encara hi afegiria: Com es diu habitualment quan alguna cosa el sorprèn o quan alguna cosa no va prou bé: COLLONS, COLLONS, COLLONS!

Una causa de divorci

Joan i Maria estan casats, han passat uns quants anys i Maria vol demanar el divorci per diferències irreconciliables; la convivència no és possible. Maria té la força moral per demanar el divorci: és una dona activa, moderna, solidària i liberal, però Joan no se n'adona. Ell té unes prioritats que no cobreixen les necessitats de Maria. Tot el que guanya Maria ho dóna a Joan. De vegades, ella no té diners ni per cobrir les despeses bàsiques, i reclama el que considera just. Joan li promet que canviarà, però Maria sap que no serà així i que mantenint-se al seu costat no es podrà desenvolupar com a persona. ¿Què ha de fer Maria, continuar sent submisa o demanar el divorci i ser lliure?Ara, per un moment, canvieu el nom de Joan i Maria pel d'Espanya i Catalunya.

Carta d'un/a ciutadà/ana d'Igualada publicada a El Periódico

ZERO

De petitets ens van ensenyar que una cosa inútil i sense valor era un zero a l’esquerra. Les coses les valoràvem de l’1 al 10. El zero era penós.
De cop i volta ens entra una fal·lera per tot el que porti el zero escrit i el comencem a valorar:

- 0% de matèria grassa,
- 0% d’alcohol,
- 0% d’interès per pagar en terminis,
- esforç zero,
- zero preocupacions,
- zero privacions,
- zero motivació,
- cost d’acomiadament zero,
- zero possibilitats de treball,
- zero perspectives,
- zero oportunitats d’aconseguir res...

Hi ha moltes persones que ja estan començant a sentir-se un zero a l’esquerra i això de petitets ens van ensenyar que era una cosa inútil i sense valor.

Príncep de Girona :(

Fa uns dies, el príncep i la seva parella es passejaven per Girona.
Semblava talment l’època medieval, senyors vestits estil clàssic i com Déu mana rient-los les gràcies.
Aquest cop l’excusa era la creació de la “Fundación Príncipe de Girona” , una iniciativa privada amb l’objectiu de projectar activitats socials i promoure l’educació de la joventut tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. La resta d’Espanya??? Per què no deien directament l'estat espanyol. No saben què inventar-se per muntar una festassa de tant en tant i lluir-se.
I pregunto: Per què la fundació no es diu “Príncipe Felipe de Borbón”? Que potser queda més desapercebut dient-li “Príncipe de Girona”? Què potser així algú oblidarà que és l’hereu Borbó?
Ara ja tenen l’excusa: hauran de venir de vacancetes pagades sovint per interessar-se pel nou negociet. Però, quants diners de la butxaca privada dels Borbons sortiran per ajudar a tal lloable fundació? És més, quants diners sortiran dels que els vassalls destinem legalment mitjançant els pressupostos generals? Ni 5 cèntims!! I encara tenen el valor de dir que “La participació del Príncep en aquesta fundació es correspon amb l’interès de la Corona per intensificar els seus esforços recolzant el teixit social i en favor dels sectors més afectats per l’impacte de la crisis econòmica” Que què? Com es disfressa tot!

El príncep presidirà de forma honorífica la fundació (només farà bulto) i tot una sèrie de presidents (Cambra de Comerç, Caixa Girona, Fundació Gal·la-Salvador Dalí, La Caixa...) van expressar la satisfacció que els produïa que acceptés aquest càrrec. Ufff. També van recalcar que se li veia el compromís que tenia, el príncep, amb Girona ja que havia viatjat a la ciutat 13 cops amb 12 anys. Quin esforç!
I les caixes: què no tenen la pròpia fundació? Per que cal crear-ne més?
Com es deuen sentir els gironins? Jo només de pensar que algú pogués ser príncep de Castelldefels o de Gavà ja no sé que em ve.
Segons he llegit a la premsa, el Parlament belga vol retallar les assignacions econòmiques que rep la seva monarquia. Els belgues diuen que les coses no estan per estirar més el braç que la màniga i, en temps de crisi, els reis han de donar exemple. Mentrestant, a Espanya s'ha apujat un 2,7% el pressupost de la Casa Reial, quan l'IPC del 2008 va ser de l'1,5% Als treballadors de les empreses se’ls demana que acceptin augment “0” o bé retallades inhumanes. Però clar, aquests esforços són només per els treballadors.

Batibull

Avui m’he llevat una hora més tard que és molt d’agrair. Això que el despertador ha sonat a les 7h, ni que fos a mig matí!!! Estic fent un curs petitó de Word i vaig directe des de casa al centre de formació sense passar per la feina.
A l’hora de la pausa decideixo anar a donar un vol enlloc de prendre un cafè, penso... ostres!!! si diumenge que ve és el dia de Rams i la meva filla és padrina de 2 bessons que “han” d’anar a beneir palmons, vol dir que jo he de comprar-los immediatament. Tinc molt clar que jo no m’acostaré a la plaça de l’església, no fos cas que comptabilitzés la meva presència. Algú dirà que els capellans de poble no són ni com el Papa ni com d’altres “mandamases” però com que els representen...Mala sort!!! S’han quedat servits amb tot el reguitzell de declaracions, propagandes, manifestacions...M’atabalo només de pensar-hi. Vaig fins la Rambla de Catalunya per donar una miradeta al mercat del ram que sempre s’instal·la allà. No veig res. Li comento a una companya de curs i em diu: “Si no és aquest diumenge, és el dia 5 d’abril”
Una cosa menys, ja hi pensaré la setmana que ve.
...
Arribo a casa, em faig el dinar, xerro amb la meva filla. Per cert, encara que em faci enfadar més d’un cop, estic orgullosa i feliç per dues coses concretes: Han puntuat el seu treball de recerca de batxillerat amb un 9 i ha escrit un relat fantàstic que ha resultat premiat. Sembla ser que vol publicar-lo al seu bloc per capítols. No és el mateix que llegir-lo d’una tirada però... és el seu relat i és el seu bloc.
Són les 17,30h he de posar-me a fer coses de casa i vull estudiar una miqueta. Intento estructurar-me. Enlloc de carregar una rentadora, engego l’ordinador. Enlloc de començar a passar apunts “en net” connecto el Facebook i obro el bloc. Però, què estic fent ! i la meva voluntat de ferro?
Tanco el Facebook, poso la rentadora en marxa, frego les quatre coses del dinar i el terra de la cuina, mentre s’eixuga aprofito per rentar-me el cap (no estava previst), mentre s’assequen tot sols els cabells aprofito per escriure això... Ara, a les 7 del vespre començo a mirar-me els apunts i esquemes, faig un escampall per la taula i decideixo deixar-ho per demà a primera hora. Realment al matí és quan serveixo per alguna cosa i de ben segur que aprofitaré el temps.

Acabo de decidir que vaig a fer uns quants exercicis amb la “Wii fit” segur que em trec de sobre unes quantes cabòries i riuré una estona.

Ja és primavera !

És divendres,
estrenem primavera,
això vol dir que el cel s'omple de borinots,
de pol·len,
que surten grans,
al·lèrgies,
que els ànims s'impregnen d'una lacònica astènia primaveral.
Sort que avui és divendres.
La primavera també ensenya la seva cara més dolça:
un cel ple de papallones,
de floretes i fragàncies,
el cos s'omple d'energia renovada...

Emocions fortes

Diuen que tot ve alhora... doncs és veritat.

Estic pelada com una...

i ja fa uns quants dies que la caldera de la calefacció va començar a degotar. Hem intentat arreglar-la nosaltres mateixos soldant els tubs per tot arreu però no hi ha manera. Quan arreglem una part, rebenta una altra. No té solució. Mirem preus a diferents llocs i no baixen de 1.200 € Què hi farem! Triem un model que s’ajusti a les nostres necessitats i de cop... No m’ho puc creure! Un company de feina del meu marit ens dona un cop de mà comprant-la ell amb un 20% de descompte i a més a més ens la instal·larà gratuïtament. Bé, una cosa resolta. Això espero ja que de moment només hem anticipat els diners.
Dijous passat al meu marit se li trenquen per la meitat les ulleres.

No pot ser!! Va Bruguers no pateixis abans d’hora. Anirem a la òptica i de ben segur que les poden arreglar. Doncs no, s’han trencat justament per un lloc que no pot soldar-se. Ja aprofitem per que li graduïn la vista i triar muntura nova. No val la pena parlar de preus, qui porta ulleres sap què valen els vidres i que el model que et queda bé, curiosament, sempre és el car.
Glups... ja tenim d’extra caldera + ulleres.

Aquest matí, per més detall a les 6,30h, el fluorescent de la cuina em “picava l’ullet” Bé, és una llumeta de no res, penso. Quant torni de treballar passaré per la ferreteria i compraré un tub. Doncs no, s’ha espatllat la làmpada sencera. He de canviar-ho tot, tot, tot.

Glups... ja tenim d’extra caldera + ulleres + il·luminació de la cuina i només estem a dia 16.
Al principi deia: estic pelada com una rata ara potser puc dir que com a mínim dues.

Intentem educar a part d'escolaritzar

Aquesta setmana s’ha parlat bastant d’educació. D’horaris, de vacances, de continguts, del pla de Bolonya i dels criteris que s’han de seguir per poder inscriure una criatura en un centre públic o concertat.

Em limitaré únicament als criteris d’inscripció i parlant des de l’experiència.

L’Escola Edumar de Castelldefels fou creada en règim de cooperativa per un grup de 70 famílies gairebé totes de Gavà entre els quals hi havia un cosí meu. Aconseguir un edifici a Gavà va ser impossible i per preu, ubicació i permisos varen instal·lar-se a la platja de Castelldefels en un antic hotel, l’Hostal del Mar. El pati de l’escola era la sorra de la platja, tenien pins, moreres i una petita pista poliesportiva i, sobretot una vista al mar envejable. Les famílies i mestres van treballar plegats amb unes idees molt clares: volien una escola sense ànim de lucre, catalana, pluralista, amb pedagogia activa, oberta a la diversitat i gestionada conjuntament. Tothom col·laborava en tot: neteja, pintura, cuina, contractació de professionals i l’escola funcionava i a més a més molt bé. No s’utilitzaven llibres de text, els mestres proporcionaven tot el material que calia i els nens i nenes progressaven més que adequadament. Era una escola progressista i “progre”. Des dels seus inicis es va integrar en el CEPEPC (Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana) Jo tenia clar que si mai tenia un fill l’inscriuria en aquella escola. Era l’any 1974.

Van passar els anys i després de moltes reivindicacions l’any 1987 l’escola va ser integrada en la xarxa d’escoles públiques depenents de la Generalitat i més endavant l’edifici va resultar que tenia aluminosi.

El 30 de desembre de 1991 vaig tenir la meva filla. Només tenia dues coses clares: que es diria Anna i aniria a l’Escola Edumar.

L’any 1994 es va estrenar l’escola nova on és ara i al ser pública s’havien de complir les normes d’inscripció fixades per la Generalitat. Tan era que l’ideari de l’escola fos el teu, que la filosofia fos la teva, que el teu model ideal d’escola fos aquest. Només valia que tinguessis la influència de la zona i/o germans a dins. Jo no tenia res. Totes les meves il·lusions a fer punyetes. No podria inscriure l’Anna a no ser que fes trampes. Les vaig fer. Vaig empadronar-me a casa d’una amiga. Quins nervis. Quina por a l’enxampada. Tot es va resoldre favorablement per a mi.

Un vol començat el curs t’adonaves de que la majoria de famílies de la zona volien escolaritzar els seus fills allí perquè era una escola nova i maca. L’apartat pedagògic era secundari. Durant uns quants anys hi havia més gent que realment vivia fora de la zona que de la pròpia. Gairebé tothom feia la trampeta de l’empadronament. Fins que els veïns van començar a queixar-se.

Els nascuts l’any 1992 ho van tenir més fomut ja que van haver-hi denuncies de famílies de la zona que s’havien quedat fora per “culpa” de gent d’altres barris. Famílies que no els agradava l’estil ni les mestres però tenien l’edifici a prop. Famílies que des de l’AMPA el que de vegades pretenien era canviar la manera de fer. En definitiva: que fos una escola pública “tipus”, sense personalitat pròpia i amb cultura de mínims.

Ara ja és pràcticament així. Sort que encara queden un parellet de mestres que segueixen tirant del carro per intentar mantenir alguna particularitat històrica però és una feina feixuga i les famílies no acompanyen gents. No hi ha il·lusió, no hi ha participació. Només hi ha una escola que “toca” per on vius.

Amb els estudis de secundària i batxillerat de la meva filla ens va passar el mateix. Varem triar Súnion ICC (Institució Cultural Catalana) Segueix la línia de l’Edumar i va ser fundada el mateix any i amb la mateixa filosofia. No ha passat mai a ser pública perquè no és un institut però sí que des de dos anys abans d’entrar-hi l’Anna és una escola concertada. Tornem-hi! Si volem aquesta escola haurem de fer la trampeta del padró (aquest cop a Barcelona) i tornar a comprovar que la majoria de nois i noies escolaritzats a Súnion no viuen a la zona. De fet les famílies de la zona s’estimen més portar els seus fills a escoles concertades religioses i anomenades que no pas a una igual de cara, catalanista i progre.

Ara amb la nova norma, si es detecta frau en l’empadronament fins i tot es podrà fer fora un alumne durant el curs següent de la seva escolarització.

Hi ha molt a parlar d’aquest tema i estic convençuda que uns paràmetres a seguir sempre fan falta malgrat que mai es pot acontentar tothom. També la meva percepció és la de que si escolaritzem tots dins de la zona on vivim fomentem escoles monocrom. Hi hauran escoles públiques de rics, de pobres, d’autòctons, d’immigrants... només estaran a gust les famílies que escolaritzin els seus fills en el lloc que hagin triat i les que tant els hi fa un lloc com un altre.

D’aquí res haurem de pensar amb la universitat. Potser serà més senzill. O no.

Pepe Rubianes

Et trobaré a faltar.

dfjsidj du90ek coiekmw

(això són uns quants renecs de comiat)

Fumar: S'ha de prohibir?

Fa dies que hi penso. És difícil fer amics parlant d'aquest tema. No m'agrada prohibir, però tampoc m'agrada ser agredida.
S'ha tornat a engegar el debat de "fumar sí, fumar no" al bars, restaurants, locals d'oci...
Es troba del tot normal que no es pugui fumar dins del cinema, en els centres sanitaris, en els avions, a les esglésies, escoles, botigues, empreses (d’aquestes últimes en parlaré després) En canvi es troba lògic poder fumar en els bars.
Quina fixació en parlar de que s’està lliurant "la batalla contra el tabac" No ho considero batalla perquè no hi ha cap guerra. És pedagogia, informació i protecció cap els que no tenen aquesta addicció. Les batalles es donen per finalitzades quan l’enemic abandona. Jo no crec que tingui enemics. Tinc amics, familiars i coneguts fumadors .
En el moment que no es permeti fumar en cap local públic i el fumar sigui considerat un (mal) hàbit privat deixarà d’haver follon. Els locals d’hostaleria no perdran diners perquè la gent continuarem prenent cafès, menús, copes... No deixarem de distreure’ns. Els propietaris d'aquests negocis no s'hauran de fer competència pel que fa a fum o no fum. Les persones triarem els locals en funció d'altres paràmetres i no entre bars que permeten o no permeten fumar.
Per altre banda penso que tambés és fomut pels propietaris de bars no poder decidir lliurement el seu model de negoci. Però s'ha de tenir en compte que hi ha lleis per qualsevol cosa. Els fumadors no tindran cap dret a reunir-se en àmbits públics exercint el seu hàbit. No hi haurà excepcions.
Al marge de que és un greu problema de salut pública també ho és d’educació i civisme. Hem de reconèixer que a les persones que no han pogut o no han volgut deixar aquest hàbit els importa un rave si empudeguen o molesten a qui no ha fumat mai, ho ha deixat o simplement el fum l'ofega.
En quant a les empreses: Si cada cop que un treballador surt a fumar, sortís tota la plantilla de comparsa... Què passaria? Uns poden necessitar calmar el “mono” i altres potser calmar els nervis.

Per cert, fa deu anys que vaig deixar de fumar i dono fè de que és mooooolt difícil.

Horòscop

"En el ámbito laboral puede surgir alguna complicación. Es importante que te concentres con tu tarea, cuidando tus comentarios"

Quina cosa això de l'astrologia. La majoria de persones diem que no hi creiem i la pàgina del diari on es publica la "predicció" del dia és la segona més llegida, després de les cartes dels lectors.

Avui l'he llegit com cada dia però la diferència ha estat en que m'ha cridat l'atenció.

Estic fent una feina que m'ocupa totes les hores de la jornada intensament i de tant en tant verbalitzo algunes pegues amb les que em trobo. Avui al llegir el meu horòscop (com si fos meu i prou) he decidit treballar concentrada i sense dir ni mú. Quan faltava una horeta per plegar... vaig i trobo el que m'ha semblat una errada considerable i a la vegada subsanable.

He parlat!!!!

No he fet cas de l'horòscop.

D'empresari a atracador

Ai Senyor! Com ens hem de veure...
Ara resulta que un empresari de Lleida, s’ha vist “obligat” a atracar cinc bancs per poder fer front als seus deutes.
Podria ser malèvola i dir allò de “Quien roba a un ladrón...” D’acord, no està bé robar. Bé, ja no ho sé. Potser depèn de qui ets i en quins ambients et mous.
A les altes esferes de poder és fàcil delinquir econòmicament ja que es coneixen tots els mecanismes per fer-ho i professionals que tot el dia rumien com guanyar més diners pagant el mínim o gens. Existeixen uns paradisos fiscals meravellosos.
A les persones de la capa social més humil gairebé les comprenem. Entenem que es vegin obligades a robar per poder sobreviure. Creiem que el “sistema” és injust amb les capes més baixes de la societat. Comprenem (no compartim) molt bé que la falta de recursos t’aboqui a robar. Això si, mentre no ens robin a nosaltres que llavors els etiquetem de “xorissos” i demanen la pena màxima.
Ja me n’he anat de la idea del post.
L’empresari en qüestió ho era de la construcció. Què potser ell no deu haver robat de forma totalment legal i lícita als seus clients amb preus abusiu i de vergonya permetent-li portar un bon ritme de vida? És la imatge que tenim del gremi de la construcció. Si hi ha algú honrat no el coneixem.
Diuen els diaris que l’home estava desesperat i es va convertir en atracador copiant la manera de fer d’aquell que sortia per la tele que l’anomenaven “El solitari” Quin mal que fa veure la tele!
Els mossos expliquen que possiblement portava una doble vida i que la família no sabia res de res d’aquestes activitats delictives. Per favor! La família sempre és la última que s’assabenta de tot (banyes de la parella, campanes al col·le dels fills...)
De totes maneres, pobre home, s’ha de dir que no s’ha lucrat amb els diners robats. Els ha fet servir per pagar deutes i això està bé. Ha privat que uns altres empresaris es veiessin obligats a robar per a la vegada pagar els seus de deutes i de passada privar de robar a uns altres empresaris de robar a uns altres per fer el mateix. Quin lio!
Els mossos ho han fotut tot enlaire i l’han agafat. Ara haurà de tornar els diners als bancs i el deutes continuaran existint i els creditors per no poder cobrar d’aquest home potser hauran de reduir la plantilla.

Regatejar o negociar ?

Regatejar és una acció individual, és una ràpida demostració de poder. Tractar d'obtenir una cosa a un preu més baix.

Negociar és més un procés de comunicació mútua. Negociar no és escoltar el que et diuen sino entendre el que volen. És l'art de deixar que "els altres" triïn el que tu vols.

Es considera normal negociar a partir de posicions de força, tot i que aquest no és el sentit. Fa molt de temps que tots hem de jugar al "Jo guanyo, tu perds" Es genera una tensió desmesurada.

Les dones estem convençudes de que els homes saben negociar millor que nosaltres i per això en molts casos ens enpetitim i fem mals negocis totes soletes.

El 50% dels homes negocien el seu sou en canvi només i ha un 5% de les dones.

Ara això sí, sabem regatejar bastant quan anem a comprar. Deu ser supervivència domèstica.

De totes maneres quan un ric (o una rica) regateja el preu d'una gran adquisició en diem que ha fet un bon negoci.