Avui he anat a la perruqueria. Cap cosa. Em tenyeixo habitualment i porto els cabells curts, per tant mínim mínim haig d'anar-hi cada tres setmanes.
El que us volia explicar és el següent:
Després de la tronada i plujada d'aquesta nit he pensat que no faria tanta calor pel carrer i aprofitaria per fer la compra fresca pel cap de setmana i de passada aprofitar i arreglar-me els cabells.
He trucat a la perruqueria -una d'aquestes franquícies anomenades- per demanar si tenien molta gent prevista ja que jo volia sortir aviat per poder fer el dinar i endreçar una mica la casa. La noia ha al·lucinat directament! Pot venir ara mateix si vol, m'ha dit. No tenim ningú.
Realment era cert. He arribat als voltants de les onze i durant una hora he estat la única clienta.
Parlant una miqueta amb la noia que m'ha agafat de temes habituals quan no et coneixes (el fanatisme del futbol d'ahir, la música que tenien posada, del temps...) ens hem anat engrescant i acabant parlant de la crisis. De què sinó!
Resulta que demà, darrer dissabte de mes, acomiadan vàries companyes seves. El motiu: preveuen que aquest estiu no tindran tant clients i per si un cas... fora! això sí, els han promés que de cara setembre si la cosa millora tornaran a comptar amb elles.
La noia estava convençuda de que no era res més que una excusa per no pagar les vacances completes i renovar la plantilla a preu més baratet a la tardor. No ho sabrem mai.
Aquesta noia m'ha sentenciat: A veure quan ens adonem que no hi ha classe mitjana. Que només existeixen rics i pobres. Rics que viuen molt bé però queixant-se del que han deixat de guanyar i pobres endeutats. Que vivim per damunt de les nostres possibilitats per poder ser socialment acceptats.
També m'ha dit que un company seu, argentí, ha demanat la capitalització de l'atur per tornar-se'n al seu país. Dient-li que allà viurà molt bé amb aquests diners ja que li allargaran molt més que aquí i que a Espanya constarà estadísticament com un inmigrant menys, per tant contribuirà en l'èxit del Ministeri de Treball. Està convençut de que a Espanya, per experiència, "feta la llei, feta la trampa" i té molt clar que quan se li acabin els diners tornarà un altre cop a aquí.
La perruquera té 31 anys. Viu sola en un petit pis de lloguer a Barcelona. Va estudiar perruqueria per que ho va considerar fàcil. No es queixa del sou ja que veu que cobra "a preu de mercat" Però te por, molta por a perdre la feina ja que, segurament, hauria de tornar a viure amb els pares. No pot tornar a cap país d'origen amb els diners. És d'aquí. Ah! i de ser mare, ni somiar-ho.
En lloc de llegir revistes de xafarderies ens hem consolat una a l'altra dient que "això no pot durar"
7 comentaris:
Anda!!! pues a mi me tocó pelu ayer.
Y es que empezamos ya con las fiestas de verano.
Besos.
Hola Blu,
Esto de ir a la pelu puede convertirse en una terapia de grupo.
Te distraes y encima sales guapita.
Buen fin de semana.
La veritat quan vaig a la pelu també aprofito l'ocasió per parlar sobre la situació a casa nostra.
Aquesta crisi fa molta por i de ben segur que les empreses se n'aprofitaran força per collar als treballadors. Igualment, el gran problema d'aquest país, és que la gent viu per sobre de les seves possibilitats. És tot plegat una vergonya.
Una abraçada.
Ojalá tengáis razón en eso de que no puede durar mucho... también pienso que cada vez las diferencias entre clases sociales son más bestias, y que la clase media está desapareciendo... ¡un milagrito, plis!
Hola Bruguers:
Només breument saludar-te desde el PC de la feina, si que et puc veure, és el meu PC que falla.
Una abraçada.
Edmón.
La cosa no està molt fina i a més de veritat. Sense demagògia.
Totalment d'acord, es tracta de fer creure als pobres que son clase mitjana i per tant molt a conservar. Amb els emigrants que hi han encara ho tenen mes facil, hi han que encara son mes pobres que tu, amb el que et creus mes que ets clase mitjana. MENTIDA.
Publica un comentari a l'entrada