La meva filla...

té cops amagats.

Vaig a dormir i em trobo un sobre americà dirigit a la meva persona i amb un llacet de color fúcsia. Dins hi havia la nota següent:

“Això és una mesura del tot improvisada i desesperada.

Em volia esperar al dia del teu sant per donar-te les dues entrades però ets tan impacient i de tot, amb les coses que vols, que m’obligues a fer això que l’adjectiu més adequat podríem dir que és cutre.

Vaig haver de parlar amb el Jordi per què tú no compressis les entrades i el pla era pagar-les i anar a buscar-les jo però... està clar que no podrà ser.

Un petó molt fort i espero que et faci il·lusió.

La propera vegada no pressionis tant a la gent perquè les sorpreses agraden a tothom! A tú també.

T’estimo. Anna”

Dins del sobre també hi havia dues entrades dibuixades i retallades per ella que volien representar les de debò.

Avui mateix es posaven a la venda les entrades del concert que Leorand Cohen farà el proper 21 de setembre al Palau Sant Jordi. 

A l’arribar a la feina (ja sé que no es fa) vaig connectar-me a internet per intentar aconseguir-ne 6. 

A les 10:20h que vaig establir la connexió i ja les millors (crec que eren compromisos i xollos). Després va venir la realitat: No tenia suficients diners al compte per pagar sis entrades, és més, ni dues. Vaig trucar al meu amic Jordi per demanar-li que s’encarregués ell de comprar-les. 

Al vespre encara no sabia si les tenia o no. Quins nervis!
A l’explicar-ho a casa, suposo que li va venir la idea a l’Anna i ara...

TINC ENTRADES PER ANAR AL CONCERT REGALADES PER LA MEVA FILLA.

Jo també t’estimo... t'estimo sense regals.

Què passa amb els anuncis?

Ara mateix crec que vull protestar contra l’enginy de mal gust d’alguns publicistes.
Aquest estiu, no crec que sigui casualitat, la tendència ha estat o barroera o masclista i d’estètica desagradable.
Potser ara toca això. Cada dia som una mica més burros (amb perdó de l’animal) i la xabacaneria està més ben vista.
La dona segueix sent víctima del seu cos i els anuncis de dietes i cremes reductores ens ho recorden contínuament. Si et menges un entrepà has de tenir el mateix càrrec de conciència que si haguessis matat algú.
Els homes, ens els pinta una companyia de telèfons, com uns porcs, descuidats, amb la casa feta un fàstic i dient-li a la dona que no cal que torni de les vacances (evidentment amb els nens) que s’apanya molt bé tot sol i que ja li farà una transferència. Anunci caspós fent referència al “Rodríguez” que tanta gràcia feia fa anys quan encara no érem “educats”.
De la família tipus que presenta La Casera me n’estalvio comentaris.
Com a dona em molesten aquests anuncis però si fos home crec que m’ofendria.

.

.

.

.

I ja que parlo d’anuncis he inserit la foto d'un de Movistar minat de faltes d’ortografia que “decora” Barcelona i rodalies.

En castellà és toleraria?

UN TAURÒ A GAVÀ

Un tauró de l'espècie Hexanchus griseus, anomenat també xovato o bocadolça de morró rodó, ha estat trobat aquest matí en una platja de Gavà (Barcelona). Els tècnics de la Fundació CRAM han certificat que es tractava d'un exemplar molt jove de 2,2 metres de longitud,i no s'han determinat les causes de la mort ja que es trobava en un avançat estat de descomposició. El xovato és una espècie inofensiva que s'alimenta de peixos i crustacis, arribant a vegades a menjar carronya.

Es tracta d'un tauró que viu a grans profunditats, entre 90 i 2000 metres, i és fàcilment identificable gràcies a l'aleta dorsal petita situada a la part posterior de l'animal, prop de l'aleta cabal. A més, presenta 6 esquerdes branquials i no 5 com la majoria de taurons del mediterrani. Encara que es tracta d'una espècie molt habitual en el mediterrani està classificat com a vulnerable en la llista vermella d'espècies amenaçades de la Unió Internacional de la Naturalesa (IUCN).Aquesta notícia l'he tret de:

"La fundació CRAM. Entitat privada, sense ànim de lucre,destinada a la recuperació i a la conservació del medi marí i les seves espècies amenaçades ."

LA RIQUESA DEL CATALÀ... COLLONS

Bon dia a tothom i "que tinguem un dia collonut"

Un exemple de la riquesa del català, és el nombre d’accepcions d’una simple paraula, com pot ésser la molt coneguda i freqüentment utilitzada que fa referència als atributs masculins: COLLONS:

- Si va acompanyada d’un numeral, té significats molt diferents. Així, UN significa car (val un colló); DOS significa valentia (té dos collons); i TRES significa menyspreu (m’importa tres collons).

- El verb canvia el significat: TENIR indica valentia (aquell té collons); però amb admiració pot significar sorpresa (té collons!); i amb afirmació significa enveja (quins collons que té!). El verb POSAR indica un repte, sobretot segons on es posen (va posar els collons damunt de la taula!).

- El temps del verb utilitzat, canvia el significat de la frase: Així el PRESENT indica molèstia o fàstic (No em toquis els collons!), el REFLEXIU significa vagància (s’està tocant els collons!), i l'IMPERATIU significa sorpresa (toca’t els collons!).

- Els prefixos i sufixos modulen el seu significat: A expressa por (acollonit), DES significa riure (descollonar-se), UT indica perfecció (collonut) i ASSOS indica indolència o abúlia (collonassos).

- Les preposicions matisen l’expressió : DE significa quantitat (feia un fred de collons) o també èxit (va anar de collons), PER significa voluntarietat (ho faré per collons!); FINS expressa el límit d’aguant (n’estic fins els collons!); AMB indica valor (és un home amb collons!); FINS expressa el límit d’aguant (n’estic fins els collons!); i SENSE indica covardia (és un home sense collons).

- El color, la forma, la polidesa o la mesura, també tenen significat : el color VIOLETA significa fred (em van quedar els collons morats!); la FORMA significa cansament (tinc els collons quadrats); el DESGAST indica experiència (en tinc els collons pelats!); i la MESURA expressa rancúnia (en tinc els collons plens!).

- La mida i la posició són importants: la MIDA (els té ben grossos), i la POSICIÓ (els té ben posats). Però hi ha una mida màxima que no es pot superar (té uns collons com un toro!). Si s’ultrapassa la mida màxima, aleshores indica vagància o feixuguesa (li pengen, se’ls trepitja!). I
també existeix una MIDA mínima: (de colló de mico).

- La INTERJECCIÓ significa sorpresa (collons!) o desengany (quan falles un … de 20 cm.: collons!) i quan un t’empeny massa, no hi ha frase tan afortunada com dir-li: ets un torracollons!

- Científicament són molt importants, ja que en aquest lloc hi resideix la VOLUNTAT (ho farem de collons!) i d’aquí en surten les ordres (em surt dels collons!).

- L’estat anímic queda molt ben reflectit: Així, el DEPRESSIU diu: tinc els collons per terra, i l’EUFÒRIC diu: em va sortir de collons!.

- Són signe de desaprovació, quan un diu una tonteria: Quina collonada!, i per als amants de la gastronomia, no hi ha res millor que finalitzar un bon sopar, tot i dient: RECOLLONS, quin sopar!.

- Finalment, ja que heu tingut la paciència d’escoltar-me o de llegir-me, permeteu-me acabar dient-vos: SOU COLLONUTS!

- Jo encara hi afegiria: Com es diu habitualment quan alguna cosa el sorprèn o quan alguna cosa no va prou bé: COLLONS, COLLONS, COLLONS!

De què va això d'Europa? per Josep Ma Terricabras

Les eleccions europees no provoquen gaire entusiasme. Ni aquí ni enlloc. Ja sabem què va passar amb la suposada i fracassada Constitució Europea, i què està passant amb el Tractat que l’ha substituït i que ens volen col·locar, encara que els dirigents europeus hagin de fer trampes.

Què està passant amb Europa? La resposta em sembla relativament senzilla. No sé què passarà d’aquí a 100 anys, però, ara com ara, Europa és només una unitat de mercat i de negoci, una multinacional que s’adona que està perdent poder i influència davant dels Estats Units i la Xina. I s’oblida el més important: l’Europa de debò és un conjunt de nacions (ara en diuen “velles”, sí, és clar, molt velles, molt arrelades) que s’han anat configurant al llarg de la història per la seva enorme capacitat de creació cultural i per l’enorme influència de les seves idees, de les seves lluites, de les seves iniciatives socials, econòmiques, científiques, filosòfiques i religioses.

Europa és un conjunt variat, irreductible. Una varietat que es pot arribar a coordinar en alguns aspectes, però que ha d’acceptar la diversitat com una gran riquesa, impossible de trobar, en aquests moments, en cap altre lloc del món. La prova de la nostra vitalitat és precisament que no sabem ni posar-nos d’acord sobre les fronteres de l’Europa política, social i religiosa. Voler uniformar Europa és voler-la escanyar, dominar i tiranitzar. Alguns ho volen. Però jo no pateixo. No podran.

Per això fan el ridícul els que diuen que a Europa no s’hi ha de parlar dels problemes domèstics, de les qüestions nacionals, per exemple, de la llengua catalana. ¡Però si no s’hi fa res més que parlar de coses semblants! Umberto Eco ha dit que “la llengua d’Europa és la traducció”. Té tota la raó. Europa no és una nació, ni una nació de nacions (¿què és això, més enllà d’un joc de paraules?). Europa és una articulació, un pacte, un ideal d’entesa i de concòrdia entre nacions que volen preservar la seva identitat. Europa, o serà un espai de llibertat per a tots, o només serà una gestoria, una agència de seguretat estatal.

TANCAT PER OBRES

Divendres 15 de maig varem patir una inundació considerable casa per culpa d’una aixeta oberta de la veïna de dalt. Ara estic pensant que un dia podria fer un post retratant-la una miqueta.

Ahir varem saber, per ella, que el causant va ser el seu gat al qual no li agrada l’aigua estancada i a après a obrir les aixetes per beure l’agua corrent. És un gat de casa bona.

Ara ens ha vingut un senyor problema al damunt, possiblement haurem de marxar de casa per poder canviar el parquet (és el pitjor), el sostre del bany i un parell de portes que estan bufades. De totes maneneres, els danys totals encara estan per veure ja que l’aigua és traïdora.

A data d'avui està tot comunicat a la nostra companyia d'assegurances i a la Policia Local que actuarà, si ve al cas, com a testimoni dels fets.

Dia d'Europa i eleccions

El 9 de maig de 1950, el ministre francès d'Exteriors Robert Schuman va proposar, a partir d'una idea del seu assessor Jean Monnet, un pla que pretenia situar la producció francesa i alemanya del carbó i l'acer sota el control d'una autoritat única i supranacional. Aquest projecte, anomenat Pla Schuman, va donar lloc un any més tard a la creació de la primera de les Comunitats Europees, origen del procés d'integració europea que coneixem en l’actualitat. Aquesta actuació s’emmarca dins de les activitats de difusió i informació sobre la UE que desplega el Patronat com a punt d’enllaç d’Europe Direct-Xarxa d’informació de la Comissió Europea.
El Govern de la Generalitat de Catalunya, el Patronat Català Pro Europa, l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona, la Representació de la Comissió Europea a Barcelona i l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona han organitzat conjuntament l'acte d'aquest any.
La benvinguda va estar a càrrec d’Ernest Maragall, conseller d’Educació (que li se les veu i desitja per tirar endavant el seu projecte) i la participació ciutadana va anar a càrrec de un munt d'alumnes de diverses escoles catalanes (també una d'italiana que queda d’allò més bé)
Van parlar tot un seguit de persones dels diferents organismes
Es va interpretar la cançó "Per tot el món" (All around the world) cantada en català, espanyol, anglès i tagal (el català podrien haver-lo estalviat ja que a Europa no existeix)
Dit això,
Properament hi haurà eleccions al Parlament europeu i sembla ser que és molt important el nostre vot (com sempre) però els ciutadans i ciutadanes que volem ser o ens creiem molt europeus el dia D no anem a votar. Per què? Doncs perquè encara no ens han explicat de forma entenedora i creïble que les persones destinades pels partits polítics que van a Brussel·les ho fan per fer feina i per vocació de servei i no per la burrada de diners que van a guanyar. Que no accepten el càrrec per tenir una jubilació daurada. Que no hi van perquè han estat retirats de la política activa del seu país. Potser ens haurien de treure del cap que allò és un cementiri d’elefants.

Si arribo a entendre-ho abans del 7 de juny potser no votaré en blanc.

Sempre he volgut creure que per ser un bon polític primer s’ha de tenir unes idees concretes, després triar el partit més proper i més endavant, si prosperes, optar a un escó. Fa temps que penso que tot plegat és una farsa tristíssima. No sé si primer és l’escó o el partit, però segur que al final de tot van les idees.
Barrejant-t'ho tot, tenim un bon exemple al País Basc. Al no entendre gens ni mica el pacte contra natura que s’ha fet per aquelles terres, m’han explicat que això és la democràcia, que no és per afany de poder ni per fer fora ningú, sinó la capacitat de poder pactar (?)
Barrejant més ja que m’hi poso, ahir per la ràdio (ja sabeu que l'escolto molt) vaig sentir el següent:
"Se puede engañar a todos los hombres una vez, se puede engañar a un hombre siempre pero no se puede engañar a todos los hombres siempre. Evidentemente Abraham Lincoln no conocía a los catalanes"

Parlaven de l'Estatut i del finançament de Catalunya. Després han afegit el fet de que el traspàs de rodalies l'han ajornat fins gener del 2010 i feien conyeta sobre la capacitat que teníem els catalans per creure’ns qualsevol cosa. Que, des del govern d’Espanya, només havien de fixar una data i canviar-la posteriorment. Que poden engaltar-nos tot el que convingui... i contents de que no et fotin la camisa!
Si això passa dins del país més proper i al qual pertanyem, qui vetllarà per nosaltres dins del Parlament Europeu?

La meva filla...

té cops amagats.
Vaig a dormir i em trobo un sobre americà dirigit a la meva persona i amb un llacet de color fúcsia. Dins hi havia la nota següent:

“Això és una mesura del tot improvisada i desesperada. Em volia esperar al dia del teu sant per donar-te les dues entrades però ets tan impacient i de tot amb les coses que vols, que m’obligues a fer això que l’adjectiu més adequat podríem dir que és cutre. Vaig haver de parlar amb el Jordi per que tu no compressis les entrades i el pla era pagar-les i anar a buscar-les jo però... està clar que no podrà ser. Un petó molt fort i espero que et faci il·lusió. La propera vegada no pressionis tant a la gent perquè les sorpreses agraden a tothom! A tu també. T’estimo. Anna”

Dins del sobre també hi havia dues entrades dibuixades i retallades per ella que volien representar les de debò.

El 28 d'abril es van posar a la venda les entrades del concert que Leorand Cohen farà el proper 21 de setembre al Palau Sant Jordi. A l’arribar a la feina (ja sé que no es fa) vaig connectar-me a internet per intentar aconseguir-ne 6. A les 10:20h que vaig establir la connexió, els millors seients ja estaven venuts (penso que són compromisos i xollos). Després va venir la realitat: No tenia diners al compte per pagar sis entrades, és més, ni dues. Vaig trucar al meu amic Jordi per demanar-li que s’encarregués ell de comprar-les. Al vespre encara no sabia si les tenia o no. Quins nervis!

A l’explicar-ho a casa, suposo que li va venir la idea a l’Anna i ara...

TINC ENTRADES PER ANAR AL CONCERT REGALADES PER LA MEVA FILLA.

Jo també t’estimo... i sense regals també.

Lletjor

Arribo a l’estació de Sants amb 5 minutets d’antelació. El meu tren habitual de rodalies surt a les 15:36h.
Baixem tot de gent per les escales d’obra i els tres darrers esglaons se’ns fa molt complicar sortejar-los. Hi ha 3 nois i una noia que els adjectivaré com a “quillos” fent “botellón” Llaunes de cervesa, de coca-cola, brik de vinatxo i un xibeca... també rossegaven amb la boca ben oberta el contingut d’una bossa. Reien, cridaven, s’insultaven i parlaven de “Castefa”
Pujo al tren i el primer que veig és a una dona més o menys de la meva edat la qual adjectivaré d’”eco-progre” molt ben conjuntada i amb complements de paradeta de hippies dels que valen un ronyó. Estava corregint exercicis. Tenia els 2 peus col·locats damunt del seient de davant. La vaig mirar impertinentment (ho faig sovint) es va donar per al·ludida però no va treure els peus, va arronsar les espatlles i amb un “tothom ho fa” va resoldre la situació. Catalana.
A la meva esquerra 3 noies que adjectivaré com “pijo-Bershka” (van de pijes però en baratet) Una va treure un tupper amb amanida russa, una altra un entrepà vegetal que regalimava maionesa i la tercera va decantar-se per una poma i unes galetes integrals. Totes tres van acomodar-se posant els peus damunt del seient de davant i tenint molta cura de no xafar les carpetes i jaquetes que prèviament hi havien deixat. És a dir, embrutaven el bé comú però tenien cura de no embrutar la propietat privada. Catalanes tot i que de parla barrejada amb castellà que és més guai i més tontet.
Cap al meu davant 2 noies i un noi que no adjectivo perquè seria titllada de xenòfoba o racista en aquests anys del "políticament correcte", s’instal·len al vagó i també, com si fos obligat, col·loquen els peus damunt dels seients, inclús molestant-se entre ells. Obren una bossa de pipes gegant i cric-crac, cric-crac. Bona musiqueta i unes quantes pellofes que s’escapen i cauen a terra. Colombians.
De cop i volta se sent un rot fastigós i rialles. Eren els del “botellón” que els tenia bastant darrera meu continuant la festa que havien començat a les escales de Sants. Hores d’ara ja havien llençat les llaunes a terra, i es disposaven a encendre les cigarretes... Un home, després del que ja portava aguantat va demanar-los que sisplau no fumessin. La resposta va ser clar: “Tio, si te molesta te largas”
Les noies del meu costat van escandalitzar-se: “Has vist? Què xungos que són! Quina por i que guarros! Com poden ser així? Yo ni agua!” Jo les miro i els hi dic que cadascú té el seu nivell de mala educació i que mentre critiquen l’incivisme dels “quillos” elles, les “pijo-Berschka”, tenen els peus on no ha de ser-hi. Es posen vermelles com a tomàquets, retiren els peus. D’alguna cosa a servit.
Arribem a Castelldefels, a la que m’aixeco per disposar-me a baixar les 3 “pijo-Berschka” posen corrents els peus damunt els seients mirant-me de reüll i fent rialletes, els “quillos” baixen tots i el primer que fan es escopir al terra, l’”eco-progre” segueix dalt del tren amb els peus al seient del davant envoltada d’altres passatgers que ho accepten amb resignació, el tres estrangers continuen el viatge tal i com l’havien començat amb els peus damunt del seient i menjant pipes.
En un trajecte de 25 minuts (fa deu anys eren 20) pots fer realment un mostreig sociològic.

Es nota que no duia llibre per llegir i vaig dedicar-me a observar. Es nota, també, que el tren no anava ple.
Ser mal educat avui en dia té premi: Fas el que vols, provoques a tothom i ningú et diu res.

La lletjor s’ha apoderat de la societat o la societat està apostant per la lletjor?

Una causa de divorci

Joan i Maria estan casats, han passat uns quants anys i Maria vol demanar el divorci per diferències irreconciliables; la convivència no és possible. Maria té la força moral per demanar el divorci: és una dona activa, moderna, solidària i liberal, però Joan no se n'adona. Ell té unes prioritats que no cobreixen les necessitats de Maria. Tot el que guanya Maria ho dóna a Joan. De vegades, ella no té diners ni per cobrir les despeses bàsiques, i reclama el que considera just. Joan li promet que canviarà, però Maria sap que no serà així i que mantenint-se al seu costat no es podrà desenvolupar com a persona. ¿Què ha de fer Maria, continuar sent submisa o demanar el divorci i ser lliure?Ara, per un moment, canvieu el nom de Joan i Maria pel d'Espanya i Catalunya.

Carta d'un/a ciutadà/ana d'Igualada publicada a El Periódico

Setmana Santa o Vacances de Primavera...

La cosa pintava malament pel que fa als pronòstics del temps. Realment a mi m'era absolutament igual ja que la idea que em rondava pel cap des de feia dies i dies era la de dedicar tots els dies que pogués a fer una miqueta de cultura i la cultura, que jo sàpiga no està renyida amb les prediccions meteorològiques.
He gaudit de la mateixa quantitat de dies que vaig tenir en tot l’estiu passat i això no es podia malgastar.
Tot va començar el diumenge de Rams anant al teatre Goya a veure “La vida por delante” dirigida per Josep Ma Pou i amb la Concha Velasco d’actriu.
Dilluns i dimarts a treballar i dimecres i dijous vaig dedicar-los a la casa (endreçar, carregar la nevera i el congelador...) i a passar apunts i estudiar una miqueta. Quin totxo que estic feta!! Crec que hi ha coses que per molt d’interès que hi posi no es quedaran mai dins del meu cap.
Divendres, teníem la intenció d’anar al Cosmocaixa per poder veure l’exposició sobre les drogues aprofitant la visita guiada que feien a les 12 del migdia. A mig camí uns amics en diuen que ells també estan interessat en veure-la amb la seva filla. Decidim immediatament deixar-la per l’endemà i enfilem cap el Caixafòrum (sembla que La Caixa ens patrocini. Doncs no!)
Aparquem molt a prop i l’encertem de ple.

Comencen per l’exposició de Miquel Barceló sobre la cúpula de la Sala XX del Palau de l’ONU a Ginebra. És tot un món aquest Barceló. M’agrada.

Després passem a la sala de Joaquim Mir. Exposició important. No hi havia gaire gent i això ens va permetre recrear-nos tant com varem voler en cada pintura.

.

.

.

El super descobriment ve de la mà de Mersad Berber. No n'havien sentit a parlar mai i varem sortir embadalits. A continuació entrem a una sala dedicada a projectes innovadors d’enginyeria i arquitectura on vaig trobar-me una companya de feina. Fora de lloc gairebé no ens coneixem.
Per acabar entrem a l’exposició dedicada a Rafael Zabaleta. Una altra sorpresa agradable.
Buscant un restaurant varem aparcar a prop de la Pastisseria Escribà i no se’ns va ocórrer una altra cosa que entrar a fer fotos de les mones.
Arrodonim el dia dinant a un restaurant xinès (bufet lliure) però que tenen el peix, marisc o la carn en cru per que cadascú ho demani cuinat al seu gust. No està malament...
Dissabte, conjuntament amb amics, ens arribem al MNAC per poder veure l’exposició de Joaquín Sorolla sobre els murals sobre Espanya que va realitzar per l’Hispanic Society de Nova York. Aquí si que estava ple. Podies fer fotos i gravar.

Com que escombro cap a casa deixo el dedicat a Catalunya.

El dia es va anar aguantant (em refereixo a que no plovia) varem decidir anar fins el Poble Espanyol. Una visita rapideta i a dinar. Per la tarda, ja plovent, varem entrar a la Fundació Fran Daurel. Sense gent. Esplaiant-nos amb les obres. Buscant significats, descobrint i redescobrint artistes. Recordant quines pintures t’agraden o et disgusten de cadascú... Tarda magnífica! I contents cap a casa. Al vespre teníem un sopar a casa d’uns amics. També contents: bon menjar, bon veure i el que és més important, bona companyia.
Diumenge descans, anar a recollir la mona a la pastisseria i visita a la família.
Al vespre al cinema. Com que no ens agrada anar als cinemes dels centres comercials, si no volem sortir de Castelldefels quedem limitats a la programació del Cinema Metropol. Ja ens està bé. Entrem a veure “The reader”. Bona pel·lícula.
Dilluns anem a dinar a casa de la meva sogra amb els meus cunyats i nens. Com diu la tradició mengem xai a la brasa amb carxofes després d’un bon aperitiu. En aquella casa ningú és padrí de ningú però les mones van a dojo.
Al vespre el meu marit i jo tornem cap a casa però l’Anna que no n’ha tingut prou marxa al cinema amb una amiga.
Avui, que faig festa, m’he dedicat a fer canvi d’armaris i a aprofitar per desprendre’m de trastos vells o inútils. També he d’anar a entregar un munt de roba que ja no ens posem per vella o per desfasada a una amiga colombiana que l’entrega a diferents congregacions.
Demà a treballar i per la tarda una altra emoció. Entreguen el primer premi de prosa a la meva filla al Palau de Congressos de Montjuïc. He de carregar la bateria de la càmera!

Remodelacio (al Gobierno) 2

El post anterior el vaig escriure'l ahir i l'he publicat avui.
Hores d'ara ja està confirmat el nou Govern de l'Estat i realment m'ha xocat el poder que li ha donat el President a la Sra. Elena Salgado. Li estic agraïda pel seu intent d’aconseguir un món sense fum durant la seva etapa de ministra de Sanitat, però com titular d’Administracions Públiques per molt que diguin que ella és defensora de la descentralització de l’Estat, quan es toquen els diners... És seca com un bacallà, però per fer bé la feina no cal ser simpàtica. Espero que estigui a l'altura de la seva responsabilitat i que ho faci tan bé o tan malament com ho faria un home.
Pel que fa a l’ex ministre de Sanitat Sr. Bernat Soria, personalment, el trobava coherent. No li veig la necessitat de canviar-lo per la senyora Trinidad Jiménez. Ella no té cap experiència en la feina que farà. Veurem! D’entrada, pobra dona, l’accent de Màlaga fa que em desconnecti quan parla.
La ministre de cultura, Sra. Angeles González-Sinde: Només la conec dels premis Goya i per ser la presidenta de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques tot i que a la xarxa la posen a parir. No m’estranya tenint la benedicció i satisfacció de l’SGAE . De l’anterior no tenia res a dir.
Pel que fa a José Blanco, la meva percepció és que sempre ha estat ell el President del Govern. És que no es pot ser la ma dreta de ningú! No li conec estudis (requisit indispensable per qualsevol feina amb un mínim de remuneració) però sí molta vocació per la política. Una cosa és ser el “Pepito Grillo” del President i una altre gestionar un ministeri com el de Foment.
Magdalena Alvarez ha marxat però el merder de rodalies és queda amb nosaltres.
Del senyor Angel Gabilondo no n’havia sentit a parlar.
Com que jo escombro cap a casa igual que fa ell cap a la seva, del Sr. Manuel Chaves només parlaré bé si s’aconsegueix el desplegament de l’Estatut i està a l’altura de les circumstàncies econòmiques.

Remodelació (al Gobierno)

Estic contenta, molt contenta de que per fi la senyora Magdalena Àlvarez es quedi sense feina, Quin mal son de dona! Quin caràcter! Quina parla!

La cara trista de la remodelació del govern d’Espanya em ve de la ma de Manuel Chaves, baró entre barons, que li donaran, possiblement, una Vicepresidència i les relacions amb els territoris amb el Ministeri de Cooperació Terriorial. Bona jubilació, si senyor. Es clar que no ho necessita, que només és per vocació de servei i un bé per Espanya i les seves Comunitats Autònomes. Apa!! De la meva Comunitat no deuen parlar.

Des del Govern de l’Estat s’ha eixugat fa poquet el deute històric que tenia Espanya amb Andalusia i posteriorment es dona aquest mega càrrec.

A veure si resultarà que Catalunya no té història ni deute??? Serà mentida això que diem els catalans del dèficit fiscal??

Segur que després d’aquest precedent, gaudirem d’un Vicepresident català (o càrrec similar) que escombrarà cap a casa sense fer-li vergonya i d’una bona injecció de diners per pal·liar la crisi endèmica i així fer feliç al conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya que és del mateix partit però branca catalana i pobre home no sap d’on treure diners.

Com ciutadana només veig fets que grinyolen per tots costats.

Sembla ser que des del PSC han mostrat satisfacció amb aquest possible nomenament i estan convençuts de que serà favorable per nosaltres a l’haver patit com president de la Junta d’Andalusia les dificultats que existeixen entre les autonomies i l’Administració Central i que feia molta falta un interlocutor vàlid.

De la resta de persones que configuren la possible remodelació (jo diria obres majors) del Gobierno de Espanya no tinc gaire opinió tot i que el Sr. Blanco tindrà una feinada de mil dimonis si vol arreglar una miqueta el ministeri de Fomento i que el Sr. Solbes sempre m’ha caigut bé ja que no li ha calgut simpatia ni rialles entre dents per fer la feina.

Ja que no tenim possibilitat de caminar solets, tant de bo que aquests “arreglos” en el Govern d’Espanya siguin per a bé. Només de pensar que en unes properes eleccions hi hagués un canvi de color....

Quina pena haver de pensar en clau de mal menor.

ZERO

De petitets ens van ensenyar que una cosa inútil i sense valor era un zero a l’esquerra. Les coses les valoràvem de l’1 al 10. El zero era penós.
De cop i volta ens entra una fal·lera per tot el que porti el zero escrit i el comencem a valorar:

- 0% de matèria grassa,
- 0% d’alcohol,
- 0% d’interès per pagar en terminis,
- esforç zero,
- zero preocupacions,
- zero privacions,
- zero motivació,
- cost d’acomiadament zero,
- zero possibilitats de treball,
- zero perspectives,
- zero oportunitats d’aconseguir res...

Hi ha moltes persones que ja estan començant a sentir-se un zero a l’esquerra i això de petitets ens van ensenyar que era una cosa inútil i sense valor.

SUEGRAS (Acudit?)

Difrencia entre ser SUEGRA DEL YERNO y SUEGRA DE LA NUERA

Dos señoras se encontraron después de un buen tiempo sin verse y una le pregunta a la otra:
- ¿Y cómo están tus hijos, Rosa y Francisco?
- Ay querida, Rosa se casó muy bien. Tiene un esposo maravilloso.
El se levanta de madrugada para cambiar los pañales de mi nieto, preparar el café por la mañana, lavar los platos y ayuda en la cocina. Después de todo esto se va a trabajar. Un amor de yerno, gracias a Dios.
- ¡Que bien, querida amiga! Y tu hijo Francisco, ¿también se casó?
- También se casó, pero tuvo mala suerte. Su matrimonio anda muy mal... Imagínate que él tiene que levantarse de madrugada para cambiar los pañales de mi nieto, hacer el café por la mañana, lavar los platos y tiene que ayudar en la cocina! Y después de todo esto sale a trabajar para conseguir el sustento a la vaga de mi nuera, ¡es una sinvergüenza!

Jo tinc filla...