El dijous passat va telefonar-me un amic per demanar-me si deixaria anar a la meva filla amb ells a Menorca. Tenen una casa llogada per un mes i durant una setmana no esperen visites (aquella casa sembla l'entrada i sortida del metro), per tant disposaran d'habitació. Us podeu imaginar l'alegria que va tenir al dir el seu pare i jo que sí, que podia marxar. No pensa en res més que en el viatge, posar-se morena, quina roba m'emportaré? farà falta allò? farà falta això? Jo ho resumeixo amb una paraula IL·LUSIONADA!!!

Divendres matí em telefona la meva amiga (dona de l'amic) i em proposa anar-hi jo també (!!!???!!!!!!) NO SE QUÈ FER!!! mai he marxat de vacances ni de cap de setmana sense el meu marit!!! bé, la realitat és que fa quinze anys que no podem permetre'ns anar de viatge i ara que surt l'oportunitat de marxar a descansar a un bon lloc i per pocs diners gràcies als bons amics, haig de marxar sense ell perquè on treballa només els dónen 15 dies, si sí 15 de descans per tot l'any de treball i, no coincideixen amb les dates del viatge.

Tot l'any 2006 i el que portem de 2007 ha estat especialment dur. Jo super depre a casa (i metges) ell treballant totes les hores del món, la filla adolescent amb les seves "coses" de l'edat. Total una comunicació escasa.

Ell m'ha animat molt, dient que treballa tot el dia (horari comercial i més) i nosaltres tenim l'oportunitat de fer un canvi d'aires que ens fa molta falta. A ell tanta com a nosaltres però... tots no pot ser.

Ja he anat a comprar els passatges i ara... A PREPARAR LA MALETA!!!

Espero que el meu marit estigui bé, tranquil sense les seves dones que li "foten" els rotllos quan arriba de treballar i que no ens anyori gaire que ja ho faré jo.