dijous, 1 de maig de 2008

1er de Maig

Vaig començar a treballar el 21 de març de 1977 (dia de la primavera) en una empresa protegida pel règim franquista i amb uns directius i "jefecillos" afins a la dictadura. Tot i que als treballadors rasos no ens dirigien la paraula i haviem d'obeïr sense qüestionar res teniem un bon horari i bones instal·lacions.
De seguida i d'amagat vàrem formar un grupet (ens deien "los 7 magníficos") que anàvem pels sindicats a demanar informació. Semblavem tontos, no teniem ni idea de per què servia un sindicat. Només creiem que si l'empresa era "anti" nosaltres haviem de ser "pro". Què bàsics!!

Durant molts anys he sortit al carrer per conmemorar la Festa del Treball per convicció absoluta.

El famós "Estat del Benestar" he de confesar que em va portar a deixar de sortir a reivindicar res. Què havia de reivindicar si jo estava bé? Ara a l'escriure ho veig com una falta de solidaritat i un excès de comoditat i mandra.

El Primer de Maig és un dia per mirar i reflexionar sobre la realitat dels homes i dones que viuen del seu treball. Mirar és fer-nos conscients de les condicions laborals que marquen les seves vides i comprometre’ns a treballar perquè siguin dignes.

Fa uns quants anys que anem enrera pel que fa a condicions de treball i sous. Com que la llei és la llei es busquen sistemes alternatius.

Persones que m'envolten (em constat que cada cop n'hi ha més) ténen contractes firmats de 40 hores setmanals però han de treballar 10 hores diàries i dissabtes al matí. Nòmina de no arriba als 1000€ (per estalviar-se l'empresari/a la Seguretat Social) i sobre a part amb un complement en efectiu.

Jo mateixa vaig estar en aquestes condicions econòmiques en el meu darrer treball. Pel que vaig observar cap treballador té la nòmina real. Els més estimats ténen nòmina i sobre. Altres només sobre.

Ho vaig qüestionar i la resposa va ser: "La culpa la tiene la Administración, si las empresas no tuvieran que pagar tanto dinero en impuestos y Seguridad Social no tendrían la necesidad de actuar así"

No cal dir que em van fer fora, això sí, dient-me que era una molt bona treballadora però que la crisi econòmica feia que haguéssin de prescindir d'una nòmina.

He començat dient que al 1977 no es podia qüestionar res a l'empresari o caps d'empresa i acabo dient que actualment tampoc. Em tornat 30 anys enrera pel que fa a les condicions laborals. Treballs precaris, sous molt baixos, horaris molt llargs i si no t'agrada... porta!! hi ha un munt de persones disposades a exceptar-ho ja que no treballar és pitjor.

3 comentaris:

peretor ha dit...

Bravo, bravissimo. Aquest comentari el trobo molt encertat.
Sobretot alló de dius que avui com fa x anys no es pot portar la contraria al jefe.
I alló que els salaris son minsos i que sovint s'apechuga amb situacions poc dignes.
Enfin bravo noia, el problema és que sempre hi ha gent que está pitjor i en époques de crisi encara més.
Salut 2.

blumun ha dit...

Pues yo voldría ser francesa jaaa
Te espera un premio.
Besos.

peretor ha dit...

Un premi?.
Per a qui?.
Per a mi no será.
Será per la Bruguers.
"Quien sino"?!
(atenció a l'expressió cel.lebre feta famosa per en George Clooney en el anunci del café xpresso)

Felicitats Bruguers.
T'espera un premi.
Una abraçada.

Hum, pero que bó que está aquest café.