La meva filla...

té cops amagats.
Vaig a dormir i em trobo un sobre americà dirigit a la meva persona i amb un llacet de color fúcsia. Dins hi havia la nota següent:

“Això és una mesura del tot improvisada i desesperada. Em volia esperar al dia del teu sant per donar-te les dues entrades però ets tan impacient i de tot amb les coses que vols, que m’obligues a fer això que l’adjectiu més adequat podríem dir que és cutre. Vaig haver de parlar amb el Jordi per que tu no compressis les entrades i el pla era pagar-les i anar a buscar-les jo però... està clar que no podrà ser. Un petó molt fort i espero que et faci il·lusió. La propera vegada no pressionis tant a la gent perquè les sorpreses agraden a tothom! A tu també. T’estimo. Anna”

Dins del sobre també hi havia dues entrades dibuixades i retallades per ella que volien representar les de debò.

El 28 d'abril es van posar a la venda les entrades del concert que Leorand Cohen farà el proper 21 de setembre al Palau Sant Jordi. A l’arribar a la feina (ja sé que no es fa) vaig connectar-me a internet per intentar aconseguir-ne 6. A les 10:20h que vaig establir la connexió, els millors seients ja estaven venuts (penso que són compromisos i xollos). Després va venir la realitat: No tenia diners al compte per pagar sis entrades, és més, ni dues. Vaig trucar al meu amic Jordi per demanar-li que s’encarregués ell de comprar-les. Al vespre encara no sabia si les tenia o no. Quins nervis!

A l’explicar-ho a casa, suposo que li va venir la idea a l’Anna i ara...

TINC ENTRADES PER ANAR AL CONCERT REGALADES PER LA MEVA FILLA.

Jo també t’estimo... i sense regals també.

Lletjor

Arribo a l’estació de Sants amb 5 minutets d’antelació. El meu tren habitual de rodalies surt a les 15:36h.
Baixem tot de gent per les escales d’obra i els tres darrers esglaons se’ns fa molt complicar sortejar-los. Hi ha 3 nois i una noia que els adjectivaré com a “quillos” fent “botellón” Llaunes de cervesa, de coca-cola, brik de vinatxo i un xibeca... també rossegaven amb la boca ben oberta el contingut d’una bossa. Reien, cridaven, s’insultaven i parlaven de “Castefa”
Pujo al tren i el primer que veig és a una dona més o menys de la meva edat la qual adjectivaré d’”eco-progre” molt ben conjuntada i amb complements de paradeta de hippies dels que valen un ronyó. Estava corregint exercicis. Tenia els 2 peus col·locats damunt del seient de davant. La vaig mirar impertinentment (ho faig sovint) es va donar per al·ludida però no va treure els peus, va arronsar les espatlles i amb un “tothom ho fa” va resoldre la situació. Catalana.
A la meva esquerra 3 noies que adjectivaré com “pijo-Bershka” (van de pijes però en baratet) Una va treure un tupper amb amanida russa, una altra un entrepà vegetal que regalimava maionesa i la tercera va decantar-se per una poma i unes galetes integrals. Totes tres van acomodar-se posant els peus damunt del seient de davant i tenint molta cura de no xafar les carpetes i jaquetes que prèviament hi havien deixat. És a dir, embrutaven el bé comú però tenien cura de no embrutar la propietat privada. Catalanes tot i que de parla barrejada amb castellà que és més guai i més tontet.
Cap al meu davant 2 noies i un noi que no adjectivo perquè seria titllada de xenòfoba o racista en aquests anys del "políticament correcte", s’instal·len al vagó i també, com si fos obligat, col·loquen els peus damunt dels seients, inclús molestant-se entre ells. Obren una bossa de pipes gegant i cric-crac, cric-crac. Bona musiqueta i unes quantes pellofes que s’escapen i cauen a terra. Colombians.
De cop i volta se sent un rot fastigós i rialles. Eren els del “botellón” que els tenia bastant darrera meu continuant la festa que havien començat a les escales de Sants. Hores d’ara ja havien llençat les llaunes a terra, i es disposaven a encendre les cigarretes... Un home, després del que ja portava aguantat va demanar-los que sisplau no fumessin. La resposta va ser clar: “Tio, si te molesta te largas”
Les noies del meu costat van escandalitzar-se: “Has vist? Què xungos que són! Quina por i que guarros! Com poden ser així? Yo ni agua!” Jo les miro i els hi dic que cadascú té el seu nivell de mala educació i que mentre critiquen l’incivisme dels “quillos” elles, les “pijo-Berschka”, tenen els peus on no ha de ser-hi. Es posen vermelles com a tomàquets, retiren els peus. D’alguna cosa a servit.
Arribem a Castelldefels, a la que m’aixeco per disposar-me a baixar les 3 “pijo-Berschka” posen corrents els peus damunt els seients mirant-me de reüll i fent rialletes, els “quillos” baixen tots i el primer que fan es escopir al terra, l’”eco-progre” segueix dalt del tren amb els peus al seient del davant envoltada d’altres passatgers que ho accepten amb resignació, el tres estrangers continuen el viatge tal i com l’havien començat amb els peus damunt del seient i menjant pipes.
En un trajecte de 25 minuts (fa deu anys eren 20) pots fer realment un mostreig sociològic.

Es nota que no duia llibre per llegir i vaig dedicar-me a observar. Es nota, també, que el tren no anava ple.
Ser mal educat avui en dia té premi: Fas el que vols, provoques a tothom i ningú et diu res.

La lletjor s’ha apoderat de la societat o la societat està apostant per la lletjor?

Una causa de divorci

Joan i Maria estan casats, han passat uns quants anys i Maria vol demanar el divorci per diferències irreconciliables; la convivència no és possible. Maria té la força moral per demanar el divorci: és una dona activa, moderna, solidària i liberal, però Joan no se n'adona. Ell té unes prioritats que no cobreixen les necessitats de Maria. Tot el que guanya Maria ho dóna a Joan. De vegades, ella no té diners ni per cobrir les despeses bàsiques, i reclama el que considera just. Joan li promet que canviarà, però Maria sap que no serà així i que mantenint-se al seu costat no es podrà desenvolupar com a persona. ¿Què ha de fer Maria, continuar sent submisa o demanar el divorci i ser lliure?Ara, per un moment, canvieu el nom de Joan i Maria pel d'Espanya i Catalunya.

Carta d'un/a ciutadà/ana d'Igualada publicada a El Periódico

Setmana Santa o Vacances de Primavera...

La cosa pintava malament pel que fa als pronòstics del temps. Realment a mi m'era absolutament igual ja que la idea que em rondava pel cap des de feia dies i dies era la de dedicar tots els dies que pogués a fer una miqueta de cultura i la cultura, que jo sàpiga no està renyida amb les prediccions meteorològiques.
He gaudit de la mateixa quantitat de dies que vaig tenir en tot l’estiu passat i això no es podia malgastar.
Tot va començar el diumenge de Rams anant al teatre Goya a veure “La vida por delante” dirigida per Josep Ma Pou i amb la Concha Velasco d’actriu.
Dilluns i dimarts a treballar i dimecres i dijous vaig dedicar-los a la casa (endreçar, carregar la nevera i el congelador...) i a passar apunts i estudiar una miqueta. Quin totxo que estic feta!! Crec que hi ha coses que per molt d’interès que hi posi no es quedaran mai dins del meu cap.
Divendres, teníem la intenció d’anar al Cosmocaixa per poder veure l’exposició sobre les drogues aprofitant la visita guiada que feien a les 12 del migdia. A mig camí uns amics en diuen que ells també estan interessat en veure-la amb la seva filla. Decidim immediatament deixar-la per l’endemà i enfilem cap el Caixafòrum (sembla que La Caixa ens patrocini. Doncs no!)
Aparquem molt a prop i l’encertem de ple.

Comencen per l’exposició de Miquel Barceló sobre la cúpula de la Sala XX del Palau de l’ONU a Ginebra. És tot un món aquest Barceló. M’agrada.

Després passem a la sala de Joaquim Mir. Exposició important. No hi havia gaire gent i això ens va permetre recrear-nos tant com varem voler en cada pintura.

.

.

.

El super descobriment ve de la mà de Mersad Berber. No n'havien sentit a parlar mai i varem sortir embadalits. A continuació entrem a una sala dedicada a projectes innovadors d’enginyeria i arquitectura on vaig trobar-me una companya de feina. Fora de lloc gairebé no ens coneixem.
Per acabar entrem a l’exposició dedicada a Rafael Zabaleta. Una altra sorpresa agradable.
Buscant un restaurant varem aparcar a prop de la Pastisseria Escribà i no se’ns va ocórrer una altra cosa que entrar a fer fotos de les mones.
Arrodonim el dia dinant a un restaurant xinès (bufet lliure) però que tenen el peix, marisc o la carn en cru per que cadascú ho demani cuinat al seu gust. No està malament...
Dissabte, conjuntament amb amics, ens arribem al MNAC per poder veure l’exposició de Joaquín Sorolla sobre els murals sobre Espanya que va realitzar per l’Hispanic Society de Nova York. Aquí si que estava ple. Podies fer fotos i gravar.

Com que escombro cap a casa deixo el dedicat a Catalunya.

El dia es va anar aguantant (em refereixo a que no plovia) varem decidir anar fins el Poble Espanyol. Una visita rapideta i a dinar. Per la tarda, ja plovent, varem entrar a la Fundació Fran Daurel. Sense gent. Esplaiant-nos amb les obres. Buscant significats, descobrint i redescobrint artistes. Recordant quines pintures t’agraden o et disgusten de cadascú... Tarda magnífica! I contents cap a casa. Al vespre teníem un sopar a casa d’uns amics. També contents: bon menjar, bon veure i el que és més important, bona companyia.
Diumenge descans, anar a recollir la mona a la pastisseria i visita a la família.
Al vespre al cinema. Com que no ens agrada anar als cinemes dels centres comercials, si no volem sortir de Castelldefels quedem limitats a la programació del Cinema Metropol. Ja ens està bé. Entrem a veure “The reader”. Bona pel·lícula.
Dilluns anem a dinar a casa de la meva sogra amb els meus cunyats i nens. Com diu la tradició mengem xai a la brasa amb carxofes després d’un bon aperitiu. En aquella casa ningú és padrí de ningú però les mones van a dojo.
Al vespre el meu marit i jo tornem cap a casa però l’Anna que no n’ha tingut prou marxa al cinema amb una amiga.
Avui, que faig festa, m’he dedicat a fer canvi d’armaris i a aprofitar per desprendre’m de trastos vells o inútils. També he d’anar a entregar un munt de roba que ja no ens posem per vella o per desfasada a una amiga colombiana que l’entrega a diferents congregacions.
Demà a treballar i per la tarda una altra emoció. Entreguen el primer premi de prosa a la meva filla al Palau de Congressos de Montjuïc. He de carregar la bateria de la càmera!

Remodelacio (al Gobierno) 2

El post anterior el vaig escriure'l ahir i l'he publicat avui.
Hores d'ara ja està confirmat el nou Govern de l'Estat i realment m'ha xocat el poder que li ha donat el President a la Sra. Elena Salgado. Li estic agraïda pel seu intent d’aconseguir un món sense fum durant la seva etapa de ministra de Sanitat, però com titular d’Administracions Públiques per molt que diguin que ella és defensora de la descentralització de l’Estat, quan es toquen els diners... És seca com un bacallà, però per fer bé la feina no cal ser simpàtica. Espero que estigui a l'altura de la seva responsabilitat i que ho faci tan bé o tan malament com ho faria un home.
Pel que fa a l’ex ministre de Sanitat Sr. Bernat Soria, personalment, el trobava coherent. No li veig la necessitat de canviar-lo per la senyora Trinidad Jiménez. Ella no té cap experiència en la feina que farà. Veurem! D’entrada, pobra dona, l’accent de Màlaga fa que em desconnecti quan parla.
La ministre de cultura, Sra. Angeles González-Sinde: Només la conec dels premis Goya i per ser la presidenta de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques tot i que a la xarxa la posen a parir. No m’estranya tenint la benedicció i satisfacció de l’SGAE . De l’anterior no tenia res a dir.
Pel que fa a José Blanco, la meva percepció és que sempre ha estat ell el President del Govern. És que no es pot ser la ma dreta de ningú! No li conec estudis (requisit indispensable per qualsevol feina amb un mínim de remuneració) però sí molta vocació per la política. Una cosa és ser el “Pepito Grillo” del President i una altre gestionar un ministeri com el de Foment.
Magdalena Alvarez ha marxat però el merder de rodalies és queda amb nosaltres.
Del senyor Angel Gabilondo no n’havia sentit a parlar.
Com que jo escombro cap a casa igual que fa ell cap a la seva, del Sr. Manuel Chaves només parlaré bé si s’aconsegueix el desplegament de l’Estatut i està a l’altura de les circumstàncies econòmiques.

Remodelació (al Gobierno)

Estic contenta, molt contenta de que per fi la senyora Magdalena Àlvarez es quedi sense feina, Quin mal son de dona! Quin caràcter! Quina parla!

La cara trista de la remodelació del govern d’Espanya em ve de la ma de Manuel Chaves, baró entre barons, que li donaran, possiblement, una Vicepresidència i les relacions amb els territoris amb el Ministeri de Cooperació Terriorial. Bona jubilació, si senyor. Es clar que no ho necessita, que només és per vocació de servei i un bé per Espanya i les seves Comunitats Autònomes. Apa!! De la meva Comunitat no deuen parlar.

Des del Govern de l’Estat s’ha eixugat fa poquet el deute històric que tenia Espanya amb Andalusia i posteriorment es dona aquest mega càrrec.

A veure si resultarà que Catalunya no té història ni deute??? Serà mentida això que diem els catalans del dèficit fiscal??

Segur que després d’aquest precedent, gaudirem d’un Vicepresident català (o càrrec similar) que escombrarà cap a casa sense fer-li vergonya i d’una bona injecció de diners per pal·liar la crisi endèmica i així fer feliç al conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya que és del mateix partit però branca catalana i pobre home no sap d’on treure diners.

Com ciutadana només veig fets que grinyolen per tots costats.

Sembla ser que des del PSC han mostrat satisfacció amb aquest possible nomenament i estan convençuts de que serà favorable per nosaltres a l’haver patit com president de la Junta d’Andalusia les dificultats que existeixen entre les autonomies i l’Administració Central i que feia molta falta un interlocutor vàlid.

De la resta de persones que configuren la possible remodelació (jo diria obres majors) del Gobierno de Espanya no tinc gaire opinió tot i que el Sr. Blanco tindrà una feinada de mil dimonis si vol arreglar una miqueta el ministeri de Fomento i que el Sr. Solbes sempre m’ha caigut bé ja que no li ha calgut simpatia ni rialles entre dents per fer la feina.

Ja que no tenim possibilitat de caminar solets, tant de bo que aquests “arreglos” en el Govern d’Espanya siguin per a bé. Només de pensar que en unes properes eleccions hi hagués un canvi de color....

Quina pena haver de pensar en clau de mal menor.

ZERO

De petitets ens van ensenyar que una cosa inútil i sense valor era un zero a l’esquerra. Les coses les valoràvem de l’1 al 10. El zero era penós.
De cop i volta ens entra una fal·lera per tot el que porti el zero escrit i el comencem a valorar:

- 0% de matèria grassa,
- 0% d’alcohol,
- 0% d’interès per pagar en terminis,
- esforç zero,
- zero preocupacions,
- zero privacions,
- zero motivació,
- cost d’acomiadament zero,
- zero possibilitats de treball,
- zero perspectives,
- zero oportunitats d’aconseguir res...

Hi ha moltes persones que ja estan començant a sentir-se un zero a l’esquerra i això de petitets ens van ensenyar que era una cosa inútil i sense valor.

SUEGRAS (Acudit?)

Difrencia entre ser SUEGRA DEL YERNO y SUEGRA DE LA NUERA

Dos señoras se encontraron después de un buen tiempo sin verse y una le pregunta a la otra:
- ¿Y cómo están tus hijos, Rosa y Francisco?
- Ay querida, Rosa se casó muy bien. Tiene un esposo maravilloso.
El se levanta de madrugada para cambiar los pañales de mi nieto, preparar el café por la mañana, lavar los platos y ayuda en la cocina. Después de todo esto se va a trabajar. Un amor de yerno, gracias a Dios.
- ¡Que bien, querida amiga! Y tu hijo Francisco, ¿también se casó?
- También se casó, pero tuvo mala suerte. Su matrimonio anda muy mal... Imagínate que él tiene que levantarse de madrugada para cambiar los pañales de mi nieto, hacer el café por la mañana, lavar los platos y tiene que ayudar en la cocina! Y después de todo esto sale a trabajar para conseguir el sustento a la vaga de mi nuera, ¡es una sinvergüenza!

Jo tinc filla...

Príncep de Girona :(

Fa uns dies, el príncep i la seva parella es passejaven per Girona.
Semblava talment l’època medieval, senyors vestits estil clàssic i com Déu mana rient-los les gràcies.
Aquest cop l’excusa era la creació de la “Fundación Príncipe de Girona” , una iniciativa privada amb l’objectiu de projectar activitats socials i promoure l’educació de la joventut tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. La resta d’Espanya??? Per què no deien directament l'estat espanyol. No saben què inventar-se per muntar una festassa de tant en tant i lluir-se.
I pregunto: Per què la fundació no es diu “Príncipe Felipe de Borbón”? Que potser queda més desapercebut dient-li “Príncipe de Girona”? Què potser així algú oblidarà que és l’hereu Borbó?
Ara ja tenen l’excusa: hauran de venir de vacancetes pagades sovint per interessar-se pel nou negociet. Però, quants diners de la butxaca privada dels Borbons sortiran per ajudar a tal lloable fundació? És més, quants diners sortiran dels que els vassalls destinem legalment mitjançant els pressupostos generals? Ni 5 cèntims!! I encara tenen el valor de dir que “La participació del Príncep en aquesta fundació es correspon amb l’interès de la Corona per intensificar els seus esforços recolzant el teixit social i en favor dels sectors més afectats per l’impacte de la crisis econòmica” Que què? Com es disfressa tot!

El príncep presidirà de forma honorífica la fundació (només farà bulto) i tot una sèrie de presidents (Cambra de Comerç, Caixa Girona, Fundació Gal·la-Salvador Dalí, La Caixa...) van expressar la satisfacció que els produïa que acceptés aquest càrrec. Ufff. També van recalcar que se li veia el compromís que tenia, el príncep, amb Girona ja que havia viatjat a la ciutat 13 cops amb 12 anys. Quin esforç!
I les caixes: què no tenen la pròpia fundació? Per que cal crear-ne més?
Com es deuen sentir els gironins? Jo només de pensar que algú pogués ser príncep de Castelldefels o de Gavà ja no sé que em ve.
Segons he llegit a la premsa, el Parlament belga vol retallar les assignacions econòmiques que rep la seva monarquia. Els belgues diuen que les coses no estan per estirar més el braç que la màniga i, en temps de crisi, els reis han de donar exemple. Mentrestant, a Espanya s'ha apujat un 2,7% el pressupost de la Casa Reial, quan l'IPC del 2008 va ser de l'1,5% Als treballadors de les empreses se’ls demana que acceptin augment “0” o bé retallades inhumanes. Però clar, aquests esforços són només per els treballadors.

Batibull

Avui m’he llevat una hora més tard que és molt d’agrair. Això que el despertador ha sonat a les 7h, ni que fos a mig matí!!! Estic fent un curs petitó de Word i vaig directe des de casa al centre de formació sense passar per la feina.
A l’hora de la pausa decideixo anar a donar un vol enlloc de prendre un cafè, penso... ostres!!! si diumenge que ve és el dia de Rams i la meva filla és padrina de 2 bessons que “han” d’anar a beneir palmons, vol dir que jo he de comprar-los immediatament. Tinc molt clar que jo no m’acostaré a la plaça de l’església, no fos cas que comptabilitzés la meva presència. Algú dirà que els capellans de poble no són ni com el Papa ni com d’altres “mandamases” però com que els representen...Mala sort!!! S’han quedat servits amb tot el reguitzell de declaracions, propagandes, manifestacions...M’atabalo només de pensar-hi. Vaig fins la Rambla de Catalunya per donar una miradeta al mercat del ram que sempre s’instal·la allà. No veig res. Li comento a una companya de curs i em diu: “Si no és aquest diumenge, és el dia 5 d’abril”
Una cosa menys, ja hi pensaré la setmana que ve.
...
Arribo a casa, em faig el dinar, xerro amb la meva filla. Per cert, encara que em faci enfadar més d’un cop, estic orgullosa i feliç per dues coses concretes: Han puntuat el seu treball de recerca de batxillerat amb un 9 i ha escrit un relat fantàstic que ha resultat premiat. Sembla ser que vol publicar-lo al seu bloc per capítols. No és el mateix que llegir-lo d’una tirada però... és el seu relat i és el seu bloc.
Són les 17,30h he de posar-me a fer coses de casa i vull estudiar una miqueta. Intento estructurar-me. Enlloc de carregar una rentadora, engego l’ordinador. Enlloc de començar a passar apunts “en net” connecto el Facebook i obro el bloc. Però, què estic fent ! i la meva voluntat de ferro?
Tanco el Facebook, poso la rentadora en marxa, frego les quatre coses del dinar i el terra de la cuina, mentre s’eixuga aprofito per rentar-me el cap (no estava previst), mentre s’assequen tot sols els cabells aprofito per escriure això... Ara, a les 7 del vespre començo a mirar-me els apunts i esquemes, faig un escampall per la taula i decideixo deixar-ho per demà a primera hora. Realment al matí és quan serveixo per alguna cosa i de ben segur que aprofitaré el temps.

Acabo de decidir que vaig a fer uns quants exercicis amb la “Wii fit” segur que em trec de sobre unes quantes cabòries i riuré una estona.

Ja és primavera !

És divendres,
estrenem primavera,
això vol dir que el cel s'omple de borinots,
de pol·len,
que surten grans,
al·lèrgies,
que els ànims s'impregnen d'una lacònica astènia primaveral.
Sort que avui és divendres.
La primavera també ensenya la seva cara més dolça:
un cel ple de papallones,
de floretes i fragàncies,
el cos s'omple d'energia renovada...

Emocions fortes

Diuen que tot ve alhora... doncs és veritat.

Estic pelada com una...

i ja fa uns quants dies que la caldera de la calefacció va començar a degotar. Hem intentat arreglar-la nosaltres mateixos soldant els tubs per tot arreu però no hi ha manera. Quan arreglem una part, rebenta una altra. No té solució. Mirem preus a diferents llocs i no baixen de 1.200 € Què hi farem! Triem un model que s’ajusti a les nostres necessitats i de cop... No m’ho puc creure! Un company de feina del meu marit ens dona un cop de mà comprant-la ell amb un 20% de descompte i a més a més ens la instal·larà gratuïtament. Bé, una cosa resolta. Això espero ja que de moment només hem anticipat els diners.
Dijous passat al meu marit se li trenquen per la meitat les ulleres.

No pot ser!! Va Bruguers no pateixis abans d’hora. Anirem a la òptica i de ben segur que les poden arreglar. Doncs no, s’han trencat justament per un lloc que no pot soldar-se. Ja aprofitem per que li graduïn la vista i triar muntura nova. No val la pena parlar de preus, qui porta ulleres sap què valen els vidres i que el model que et queda bé, curiosament, sempre és el car.
Glups... ja tenim d’extra caldera + ulleres.

Aquest matí, per més detall a les 6,30h, el fluorescent de la cuina em “picava l’ullet” Bé, és una llumeta de no res, penso. Quant torni de treballar passaré per la ferreteria i compraré un tub. Doncs no, s’ha espatllat la làmpada sencera. He de canviar-ho tot, tot, tot.

Glups... ja tenim d’extra caldera + ulleres + il·luminació de la cuina i només estem a dia 16.
Al principi deia: estic pelada com una rata ara potser puc dir que com a mínim dues.

Intentem educar a part d'escolaritzar

Aquesta setmana s’ha parlat bastant d’educació. D’horaris, de vacances, de continguts, del pla de Bolonya i dels criteris que s’han de seguir per poder inscriure una criatura en un centre públic o concertat.

Em limitaré únicament als criteris d’inscripció i parlant des de l’experiència.

L’Escola Edumar de Castelldefels fou creada en règim de cooperativa per un grup de 70 famílies gairebé totes de Gavà entre els quals hi havia un cosí meu. Aconseguir un edifici a Gavà va ser impossible i per preu, ubicació i permisos varen instal·lar-se a la platja de Castelldefels en un antic hotel, l’Hostal del Mar. El pati de l’escola era la sorra de la platja, tenien pins, moreres i una petita pista poliesportiva i, sobretot una vista al mar envejable. Les famílies i mestres van treballar plegats amb unes idees molt clares: volien una escola sense ànim de lucre, catalana, pluralista, amb pedagogia activa, oberta a la diversitat i gestionada conjuntament. Tothom col·laborava en tot: neteja, pintura, cuina, contractació de professionals i l’escola funcionava i a més a més molt bé. No s’utilitzaven llibres de text, els mestres proporcionaven tot el material que calia i els nens i nenes progressaven més que adequadament. Era una escola progressista i “progre”. Des dels seus inicis es va integrar en el CEPEPC (Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana) Jo tenia clar que si mai tenia un fill l’inscriuria en aquella escola. Era l’any 1974.

Van passar els anys i després de moltes reivindicacions l’any 1987 l’escola va ser integrada en la xarxa d’escoles públiques depenents de la Generalitat i més endavant l’edifici va resultar que tenia aluminosi.

El 30 de desembre de 1991 vaig tenir la meva filla. Només tenia dues coses clares: que es diria Anna i aniria a l’Escola Edumar.

L’any 1994 es va estrenar l’escola nova on és ara i al ser pública s’havien de complir les normes d’inscripció fixades per la Generalitat. Tan era que l’ideari de l’escola fos el teu, que la filosofia fos la teva, que el teu model ideal d’escola fos aquest. Només valia que tinguessis la influència de la zona i/o germans a dins. Jo no tenia res. Totes les meves il·lusions a fer punyetes. No podria inscriure l’Anna a no ser que fes trampes. Les vaig fer. Vaig empadronar-me a casa d’una amiga. Quins nervis. Quina por a l’enxampada. Tot es va resoldre favorablement per a mi.

Un vol començat el curs t’adonaves de que la majoria de famílies de la zona volien escolaritzar els seus fills allí perquè era una escola nova i maca. L’apartat pedagògic era secundari. Durant uns quants anys hi havia més gent que realment vivia fora de la zona que de la pròpia. Gairebé tothom feia la trampeta de l’empadronament. Fins que els veïns van començar a queixar-se.

Els nascuts l’any 1992 ho van tenir més fomut ja que van haver-hi denuncies de famílies de la zona que s’havien quedat fora per “culpa” de gent d’altres barris. Famílies que no els agradava l’estil ni les mestres però tenien l’edifici a prop. Famílies que des de l’AMPA el que de vegades pretenien era canviar la manera de fer. En definitiva: que fos una escola pública “tipus”, sense personalitat pròpia i amb cultura de mínims.

Ara ja és pràcticament així. Sort que encara queden un parellet de mestres que segueixen tirant del carro per intentar mantenir alguna particularitat històrica però és una feina feixuga i les famílies no acompanyen gents. No hi ha il·lusió, no hi ha participació. Només hi ha una escola que “toca” per on vius.

Amb els estudis de secundària i batxillerat de la meva filla ens va passar el mateix. Varem triar Súnion ICC (Institució Cultural Catalana) Segueix la línia de l’Edumar i va ser fundada el mateix any i amb la mateixa filosofia. No ha passat mai a ser pública perquè no és un institut però sí que des de dos anys abans d’entrar-hi l’Anna és una escola concertada. Tornem-hi! Si volem aquesta escola haurem de fer la trampeta del padró (aquest cop a Barcelona) i tornar a comprovar que la majoria de nois i noies escolaritzats a Súnion no viuen a la zona. De fet les famílies de la zona s’estimen més portar els seus fills a escoles concertades religioses i anomenades que no pas a una igual de cara, catalanista i progre.

Ara amb la nova norma, si es detecta frau en l’empadronament fins i tot es podrà fer fora un alumne durant el curs següent de la seva escolarització.

Hi ha molt a parlar d’aquest tema i estic convençuda que uns paràmetres a seguir sempre fan falta malgrat que mai es pot acontentar tothom. També la meva percepció és la de que si escolaritzem tots dins de la zona on vivim fomentem escoles monocrom. Hi hauran escoles públiques de rics, de pobres, d’autòctons, d’immigrants... només estaran a gust les famílies que escolaritzin els seus fills en el lloc que hagin triat i les que tant els hi fa un lloc com un altre.

D’aquí res haurem de pensar amb la universitat. Potser serà més senzill. O no.

Dia internacional de les dones treballadores

El dia 8 de març és una data molt singular, que es commemora arreu del món. Es va triar aquest dia per recordar que el 8 de març de 1911 , van morir 140 treballadores d’una indústria tèxtil de Nova York perquè elles feien vaga i l’amo va tancar les portes de la fàbrica i hi va calar foc. Es va estimar més perdre la fàbrica però matar-les que no pas haver-les de tractar de manera humana.

La presidenta de l'Institut Català de les Dones ens diu el següent:

“Hem de defensar un món més just, feliç i lliure, on les dones no siguem mai subjectes d’agressions, menys teniment o discriminació, i on es tingui en compte la nostra participació per a qualsevol projecte o decisió col·lectiva, lluny de la pretesa universalitat que ens ha infravalorat”
Les xifres demostren que encara s'ha de recórrer molt camí en aquesta lluita.

· La discriminació salarial: Els homes guanyen prop d’un 20% més que les dones

· Des de l’Administració s’han hagut d’implantar mesures per la incorporació de la dona al món laboral a través de les “quotes femenines”
· A Espanya les dones directives només representen el 3% de la població activa.
· Un 18% de les dones ha patit algun tipus d’assetjament laboral
· Les professions habituals de les dones són, mestres, infermeres, cuidadores d’infants i/o vells que no són res més que la prolongació de les tasques de la llar
· El 70% de les dones professionals de menys de 30 anys opta per viure sense parella per poder ser més competitives en el mercat laboral
· Hi ha estudis que destaquen que les noves generacions de dones ja no valoren els homes que no ajuden a la llar ni amb la cura de la família. Les dones més joves es veuen capacitades per compaginar feina i maternitat tot i manifestar que no calen fills per sentir-se realitzades
· Encara hi ha rebuig cap a la dona que treballa fora de casa
· Els dos grans sindicats UGT i CCOO s’han posat d’acord amb el lema de la jornada: Contra la precarietat laboral: plans d'igualtat

Bona diada a totes i a tots!

Pepe Rubianes

Et trobaré a faltar.

dfjsidj du90ek coiekmw

(això són uns quants renecs de comiat)