Avui he anat a la perruqueria. Cap cosa. Em tenyeixo habitualment i porto els cabells curts, per tant mínim mínim haig d'anar-hi cada tres setmanes.
El que us volia explicar és el següent:
Després de la tronada i plujada d'aquesta nit he pensat que no faria tanta calor pel carrer i aprofitaria per fer la compra fresca pel cap de setmana i de passada aprofitar i arreglar-me els cabells.
He trucat a la perruqueria -una d'aquestes franquícies anomenades- per demanar si tenien molta gent prevista ja que jo volia sortir aviat per poder fer el dinar i endreçar una mica la casa. La noia ha al·lucinat directament! Pot venir ara mateix si vol, m'ha dit. No tenim ningú.
Realment era cert. He arribat als voltants de les onze i durant una hora he estat la única clienta.
Parlant una miqueta amb la noia que m'ha agafat de temes habituals quan no et coneixes (el fanatisme del futbol d'ahir, la música que tenien posada, del temps...) ens hem anat engrescant i acabant parlant de la crisis. De què sinó!
Resulta que demà, darrer dissabte de mes, acomiadan vàries companyes seves. El motiu: preveuen que aquest estiu no tindran tant clients i per si un cas... fora! això sí, els han promés que de cara setembre si la cosa millora tornaran a comptar amb elles.
La noia estava convençuda de que no era res més que una excusa per no pagar les vacances completes i renovar la plantilla a preu més baratet a la tardor. No ho sabrem mai.
Aquesta noia m'ha sentenciat: A veure quan ens adonem que no hi ha classe mitjana. Que només existeixen rics i pobres. Rics que viuen molt bé però queixant-se del que han deixat de guanyar i pobres endeutats. Que vivim per damunt de les nostres possibilitats per poder ser socialment acceptats.
També m'ha dit que un company seu, argentí, ha demanat la capitalització de l'atur per tornar-se'n al seu país. Dient-li que allà viurà molt bé amb aquests diners ja que li allargaran molt més que aquí i que a Espanya constarà estadísticament com un inmigrant menys, per tant contribuirà en l'èxit del Ministeri de Treball. Està convençut de que a Espanya, per experiència, "feta la llei, feta la trampa" i té molt clar que quan se li acabin els diners tornarà un altre cop a aquí.
La perruquera té 31 anys. Viu sola en un petit pis de lloguer a Barcelona. Va estudiar perruqueria per que ho va considerar fàcil. No es queixa del sou ja que veu que cobra "a preu de mercat" Però te por, molta por a perdre la feina ja que, segurament, hauria de tornar a viure amb els pares. No pot tornar a cap país d'origen amb els diners. És d'aquí. Ah! i de ser mare, ni somiar-ho.
En lloc de llegir revistes de xafarderies ens hem consolat una a l'altra dient que "això no pot durar"
